23.10.2014 - 13:29
L’escriptor Antonio Muñoz Molina va publicar la setmana passada un article contra la independència de Catalunya al diari Financial Times. Hi acusava ‘els nacionalistes d’estimar les seves idees exaltades d’uniformitat’; deia que Catalunya i Espanya havien ‘estat juntes durant molt temps’ i esmentava Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Josep Pla com a exemple de cultura espanyola expressada a Catalunya. Avui, al Financial Times mateix, Muñoz Molina ha rebut les respostes contundents de dos catalans: l’escriptor Jordi Puntí, actualment resident a Nova York, i el professor de la Universitat de Georgetown Josep M. Colomer.
La carta de Puntí és especialment crítica amb la visió que expressava Muñoz Molina en aquell article sobre la relació cultural d’Espanya amb Catalunya.
‘Cap espanyol, cap territori espanyol, cap part de la història, la cultura i l’economia espanyoles no són aliens en cap aspecte a Catalunya’, deia l’escriptor espanyol. ‘Dos dels cantautors més populars d’Espanya d’aquestes últimes dècades, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, són catalans. Tots dos eren ben coneguts abans de la mort de Franco. Si més no des de final dels anys seixanta, les companyies de teatre avantguardistes més populars a Espanya eren de Catalunya’, deia Muñoz Molina. I afegia: ‘”El quadern gris” de Josep Pla fou traduït a l’espanyol als anys cinquanta per Dionisio Ridruejo, un dirigent de la Falange, que era hostil a la llengua catalana de la mateixa manera que ho era a la democràcia espanyola.’
Jordi Puntí hi fa aquesta observació: ‘Podria estar d’acord en general amb la idea sobre el nacionalisme com una exaltació de la uniformitat, però hauria pogut fer notar que, històricament, el nacionalisme català ha estat d’esquerra i de classe obrera en l’origen. I hauria pogut destacar també que hi ha un nacionalisme de l’estat espanyol, atiat pel partit actualment en el govern, que utilitza la confrontació amb Catalunya com a propaganda pròpia.’
Visió ‘gairebé colonial’
Sobre la citació de Llach, Serrat i Pla com a referents culturals espanyols, Puntí diu: ‘Són els mateixos vells noms de sempre, dècada rere dècada, quan algú necessita demostrar que li agrada la cultura catalana! Noms que demostren que els catalans i els espanyols van lluitar junts contra Franco, i després… no gaire cosa més. No recordo articles en què Muñoz Molina hagi esmentat cap autor de ficció d’avui dia que escrigui en català, ni cap cantant ni cap músic català de menys de trenta anys.’
Puntí diu que aquesta manca de referents sobre la cultura catalana actual és generalitzada entre ‘la majoria d’experts dels mitjans espanyols, fins i tot els de ment més oberta’. I destaca que coses com aquesta fan que els catalans vegin que hi ha una manca de respecte cultural i d’interès intel·lectual.
Acaba dient que la relació que molts espanyols tenen amb la llengua catalana i la cultura és ‘gairebé colonial’.
Per una altra banda, el professor Josep M. Colomer diu en la seva carta que l’article de Muñoz Molina és ‘una reacció emocional d’un company que li diu a l’altre que se’n divorcia’, i que no creu que hi hagi catalans que se senti, persuadits per un argument com aquest. Afegeix que l’única ‘possible salvació’ vindria de la negociació d’un nou estatus.
