21.10.2014 - 06:00
Els miracles són fenòmens inexplicables que, generalment, causen un benefici. Si els estudiéssim més a fons, ens adonaríem que molts tenen alguna explicació racional; però, si no en trobem una, això no prova que una mà divina estigui pel mig, simplement que no podem explicar-los amb la informació disponible. El miracle de Bolsena, la «sang de les hòsties», té una explicació simple: és degut al creixement d’un bacteri molt comú, ‘Serratia marcescens’, que produeix un pigment tetrapirròlic que sembla talment sang. Els microbiòlegs, sorneguers, han denominat el pigment amb l’adequat nom de ‘prodigiosina’.
Actualment és moda autodiagnosticar-se i automedicar-se. A més, s’ha d’afegir un problema creixent, que és l’accés a una enorme quantitat d’informació, a través d’Internet, relacionada amb la salut i la medicina. Algunes, de correctes; però d’altres, d’errònies. Informació no implica automàticament coneixement. Hi ha una falsa sensació de «saviesa», que promou pràctiques terapèutiques l’eficàcia de les quals es basa en mites sense fonament científic. Un dels mites és l’homeopatia.
L’homeopatia va ser fundada a final del segle XVIII pel metge Samuel Hahnemann (1755-1843), de Meissen, Saxònia, com una forma de millorar l’«esperit vital» del cos. Hahnemann va proposar l’homeopatia com una alternativa moderada a la truculenta medicina de l’època, que es basava encara en la teoria hipocràtica dels humors i utilitzava tècniques tan agressives, i iatrogèniques, com la sagnia i la purgació. Els seus dos principals axiomes eren: «el semblant es guareix amb el semblant» (‘similia similibus curantur’), i «menys és més» (és a dir, el remei s’ha de diluir fins a l’extrem). Hahnemann creia fermament que els seus preparats especialment diluïts eren capaços de causar canvis fisiològics en el pacient. Per descomptat, molts homeòpates al·leguen que els seus remeis són efectius més enllà dels efectes placebo.
L’homeopatia reclama com a característica pròpia una forma d’atenció de salut integral, en la qual l’homeòpata pot tractar un pacient en el seu conjunt, la seva situació emocional, familiar i el context social, en oposició al fet de centrar-se només en els símptomes o la patologia subjacent. No obstant això, els beneficis de l’holisme també es poden aplicar a la medicina convencional. Jordi Gol (1924-1985), el 1976, a Perpinyà, no va definir la salut com a absència de malaltia, sinó com «aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa».
A més, la medicina «convencional» no oblida la «medicació» basada en productes naturals. Els productes d’origen vegetal s’han utilitzat amb èxit per curar o prevenir malalties al llarg de la història. Els registres escrits sobre les plantes medicinals es remunten almenys fa 5.000 anys, als sumeris, i els registres arqueològics suggereixen que s’usaven fins i tot abans. Ötzi, «la mòmia del gel», portava en el seu sarró diverses herbes remeieres. En el meravellós llibre ‘Plantas medicinales, el Dioscórides renovado’, Pius Font i Quer (1888-1964), farmacèutic, botànic i químic, descriu les característiques de les plantes medicinals per identificar-les amb seguretat, ja que una confusió de l’espècie podria ser fatal en certs casos. En aquest llibre tracta 678 espècies i descriu detalladament la composició i indica els principis actius als quals hem d’atribuir l’eficàcia curativa de les plantes així com la dosi recomanada.
Molts medicaments moderns es basen en productes naturals. Però aquí, a diferència dels «remeis» homeopàtics, es pot establir una relació causa–efecte, encara que el producte natural sigui una barreja de molècules de naturalesa molt dispar. Amb tot, la «medicina natural» no pot prescindir del coneixement, la moderació i la prudència d’un metge.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Ricard Guerrero. Secretari científic de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
Mercè Berlanga. Professora agregada del departament de Microbiologia i Parasitologia Sanitàries. Universitat de Barcelona.
Carles Puche. Il·lustrador, Barcelona.
Enllaços
Array
