09.09.2014 - 06:11
Andreu Barnils és un periodista inquiet amb ganes de posar l’interrogant on calgui. L’acompanya un caràcter nerviós que trampeja a còpia de glopades de fum i de devorar informació. La curiositat sempre el porta al mateix lloc, a mirar el comportament de les persones. Ho fa com els vells humanistes. Es fixa en detalls i li agrada lligar caps. Amant del carrer, ara sovint s’ha de conformar amb les sortides a Twitter. D’aquí ve que quan li van oferir de fer un llibre sobre l’Assemblea Nacional no pensés en cap moment a escriure una història feixuga i documentada. Es va proposar de fer un retrat de la gent, a condició que no li tanquessin cap porta ni li deixessin de respondre cap pregunta.
Per això va fer quilòmetres amb Carme Forcadell, de míting a míting, va entrar als despatxos i va furgar per tot un seguit d’assemblees, des de la de la Guàrdia Urbana a la de Correus. Del llibre en surt un relat important. Encara que sigui un descregut, capta l’ànima de l’organització. Les 143 pàgines del llibre són recomanables per unes quantes raons. Potser la més important és que retrata aquesta imperfecció perfecta que és l’ANC. Sumant els diversos retrats, acaba transmetent el secret de l’organització. I, de propina, fa el millor retrat que s’ha fet de Carme Forcadell. El llibre ‘La revolució tranquil·la. Carme Forcadell i l’Assemblea Nacional Catalana’ va arribar a les llibreries dijous. Finalment sabem alguna cosa de la néta de ca la Toneta, de Xerta. ( Podeu comprar el llibre ací )
—’La revolució tranquil·la’ no és un títol massa romàntic? És una revolució, això que fem?
—La revolució tranquil·la no és cap frase feta. És el que he vist. Policies militant en organitzacions independentistes com l’ANC, però mai i sense cap ganes de fer servir les armes, sinó al revés. Gent de base disposada a agafar el sac de dormir el 9N i plantar-se on sigui, però que normalment a les deu ja deuen clapar. L’àrea metropolitana de Barcelona dient adéu a Espanya, però no a la seva gent.
—Aquest és el país que has vist?
—Sí, un país mobilitzat. I unes immenses ganes de guanyar d’una manera elegant. Votant. Ni exèrcit, ni generals, ni parades militars. Un espectacle magnífic. He vist guàrdies urbans com el senyor Herrera fent proselitisme dins el cos, ex-banquers com el senyor Terribas ajudant, gent nascuda a l’Uruguai picant pedra a la zona metropolitana, com l’Annabel, estudiants de ments brillants involucrats, com l’Andreu Porta. I és amb ells que he parlat i són els qui surten al llibre. Molta part del llibre són retrats de militants com ells. Si el llibre m’ha quedat una mica eufòric és per culpa seva, també.
—I al cinturó roig?
—L’independentisme entrant-hi en tromba. I, en el cas de Rubí, una organització local de l’ANC modèlica, eficaç i portada molt per dones. Cap estelada a l’escenari per a atreure precisament la gent que no la fa seva, la intel·ligent ordre de no anar a l’acte amb un amic independentista, sinó amb un indecís, i el resultat de veure un teatre ple com un ou. Molt gran, l’acte de Rubí. Molt.
—Què és allò que més t’ha impressionat?
—Dues coses. Carme Forcadell en directe fent discursos. Una màquina. No té res a veure amb la que surt per la televisió. Almenys així m’ho ha semblat a mi. Els fa plorar, els fa riure, els fa aixecar de la cadira. Molt fort, la Forcadell en directe. I després he descobert la barreja de professionals i voluntaris que hi ha a l’ANC. Ni funciona com un rellotge suís ni és cap broma. És un entremig que quan funciona és una meravella; precís com un rellotge, lliure com una ventada. Si l’invent no funciona és un desastre. Precís com una ventada, lliure com un rellotge. Però de moment funciona de meravella.
—Què té Carme Forcadell que ha passat de ser una activista de pedra picada a líder d’un país?
—Jo diria que això passa a desenes de persones: que són en un segon pla i haurien de ser en un primer pla. Els discrets. Els que no es veuen. Els bons que, quan en tenen l’oportunitat, tothom se’n fa creus que ho facin tan bé. Tenim molts números uns, però molts, que són autèntiques patates. En canvi, hi ha diamants purs que els tenim menys actius. Va haver de ser Cruyff que donés protagonisme a Guardiola, el nen més baixet del grup. I mira. I mira la Carme Forcadell. La de segona fila que quan agafa la batuta ens fa ballar a tots. Hi ha moltes Carmes Forcadells que haurien de fer com ella, fer el pas.
—L’independentisme sempre havia estat una olla de grills. Com és que ara tothom veu clar que sumar és la cosa més important?
—Dins l’ANC ja n’estaven escamnats, i per això es van organitzar a través de correus anònims. Al començament no sabien qui eren i així no es barallaven! Treballaven des de l’anonimat. Molt curiós, el mecanisme. Va ser després, quan es van veure les cares, que ja hi van tornar a ser. Es van crear bàndols. I, segons que expliquen ells mateixos, va ser Carme Forcadell que hi va posar pau i harmonia. Em trec el barret per ella i la gent com ella. Ara, les opcions de victòria diria que també han ajudat l’independentisme a no badar.
—És veritat que no hi mana ningú?
—Pel que he vist jo, l’ANC és un col·lectiu. Qui s’esperi una estructura piramidal, que entri en un banc. Afegeix-hi que mana una dona que dóna joc, escolta i no imposa les seves idees, i el sentit de col·lectiu augmenta. I afegeix-hi que les ANC locals tenen molta autonomia respecte de la central, i encara més. Poca cosa més puc dir, més enllà que el meu somni és que no mani ningú. Així, en general. I que els lideratges, que per sort existeixen, siguin més naturals.
—Fas retrats de gent veterana com Pugès…
—Pugès és un dels quatre fundadors de l’ANC… i és del PSC. L’ANC també és això. Militants de partits, de tota mena de partits, que s’uneixen per treballar més i millor per la independència. Allò que no poden fer dins, ho fan fora. I això inclou gent d’ERC, CiU, la CUP o qui vulguis. Un espai on entre ells no són mai rivals. Molt bonic de veure.
—De gent que ha florit a l’assemblea com ara Civit i Termes.
—Joves per sota la quarantena i que han connectat molt bé entre ells i amb Carme Forcadell. Per això els diuen ‘carmelites’. I sí, floreixen. I els capitalistes que diguin missa; treballar per diners fot pena, jo inclòs. Fer-ho per una causa et fa portar ales als peus.
—O també de gent que era lluny d’aquest moviment, com Terribas
—Un cas que m’ha impressionat. Directiu de banca, molts anys a CiU, dels carnets més baixos, i els va deixar perquè l’ANC anava per feina i CiU no. Però CiU va acabar anant per feina. Li va anar de mesos. Doncs cap rancor, cap vergonya, cap mala paraula per ningú. I estic segur que amb CiU hi manté grans relacions i els deu continuar votant, suposo. Ell, com alguns altres directius de banca, obre portes a l’assemblea en segons quins ambients.
—L’ANC està preparada per a la desobediència?
—Tal com diuen ells, la desobediència és una part més del procés d’independència. Si més no, és una opció que no descarten, no. Tenen gent que hi pensa i es dedica a llegir material sobre desobediència civil. Vivim un conflicte pacífic. No oblidem la paraula ‘pacífic’. Però tampoc no oblidem la paraula ‘conflicte’.
—A l‘ANC li és difícil d’esquivar el CNI ?
—El senyor Terribas explica que un dia, a mitja conversa telefònica amb un amic, se li va colar una veu d’una comissaria. ‘Guardia Civil, diga.’ Va flipar. L’Andreu Porta sap que li miren els correus electrònics. Sí, els segueixen. Ho saben, i és impossible que l’ANC eviti el CNI. Ara, la pregunta és si el CNI pot evitar la independència. I jo diria que no. Potser m’equivoco, però a hores d’ara si perdem serà per culpa nostra. No del CNI. Aquest, en el fons, és el gran canvi. Que ho tenim a les nostres mans. Depèn de nosaltres, ara això.
—Com va sorgir la idea d’aquest llibre?
—És un llibre d’encàrrec. L’ANC i l’editorial em van venir a buscar. Tot un honor que m’escollissin. I tot un desafiament. Només tenia tres mesos o quatre per a explicar no tan sols la Carme, sinó els militants. Volien això. Que el llibre no fos un culte a la personalitat, sinó més aviat explicar el col·lectiu i, evidentment, qui el presideix. Amb tant poc temps no me n’hauria sortit sense transcriptors –per cert, militants de l’ANC, alguns.
