04.07.2014 - 00:00
L’amic Ximo Urenya em convida a escriure a recordar o valorar els vint anys que fa enguany dels grans incendis de 1994 i que arrasaren la comarca. Acceptant el repte, que no és poc, donaré el meu parer, deixant ben clar que es tracta d’això, del meu parer.
No parlaré ací de les circumstàncies i dimensions de la catàstrofe, que d’això ja vos en documentarà Ximo. Vos parlaré de com he vist evolucionar les nostres muntanyes d’ençà de la desfeta i de les coses que crec que seria bo fer i entendre per a avançar cap a una situació que no facilitara unes conseqüències semblants a les d’aquell any de record infaust. Per últim, també parlaré de les repoblacions, tan aclamades i injuriades alhora. Tot des de la perspectiva que donen els anys passats.
La resposta de la muntanya al foc
Si passegem ara per qualsevol camí de les serres que es van cremar en aquell any (deixant a banda la superfície cremada el 2010) veiem que, en general, el nivell de cobertura vegetal del sòl és molt notable, podria dir-se que similar al que existia abans de l’incendi. Fixeu-vos que estic parlant de nivell de cobertura vegetal, no de quin tipus de cobertura. Dic això perquè la majoria de les pinedes adultes (pi blanc bàsicament) que existien abans de l’incendi, i que de manera natural es van regenerar, actualment encara no han assolit el port adult i per tant encara no han recuperat l’estat anterior. Esta manca de l’aspecte arbrat de la muntanya en alguns llocs pot interpretar-se com una pèrdua, però des del punt de vista de la pervivència de l’ecosistema forestal mediterrani, això no deixa de ser una circumstància d’importància relativa. Per dos motius: perquè no hem d’oblidar que la funció més important de les nostres forests és la protecció contra la pèrdua de sòl fèrtil, és a dir contra l’erosió (i això ho compleix a la perfecció una bona capa arbustiva), i en segon lloc perquè les pinedes aporten molt poques funcions ecològiques allà on tenim estrat arbustiu. No de bades, des del punt de vista de la botànica, una pineda no es considera un bosc (això no lleva que els pins tinguen el seu interés, per descomptat, començant pel paisatgístic).
Simplificant, i per fer entenedora la qüestió, separaré en quatre les tipologies de vegetació a les nostres muntanyes, després de vint anys d’haver patit el tristament famós incendi. Així, ens trobem amb:
· Matollars (romers, cepells, pebrella, estepes, etc.): recuperats a hores d’ara.
· Bosquines (bàsicament coscollars, amb argelaga, aladern, arçot, càdec, etc.): recuperades a hores d’ara.
· Rodals de carrascar: per bé que la majoria encara no disposen d’un port clarament arbori, es pot dir que la recuperació és molt important. A molts llocs els rebrots ja ens fan ombra.
· Pinedes: en algunes fondalades trobem ja pins de cinc o sis metres d’alçada, tot i que el més habitual són extenses catifes de pins d’aspecte jovenívol procedents de la regeneració natural. Ací és inevitable parlar de la descomunal capacitat de regeneració natural per germinació post-incendis dels pins (a alguns indrets de terres fèrtils se’n poden comptar trenta o més per m2). Tot i la protecció del sòl, això genera per contra situacions poc desitjables, ja que ara ens trobem extenses pinedes amb greus problemes de competència, generant-se pinetells afilats i raquítics, mínima diversitat i, sobretot, una biomassa contínua molt inflamable durant els períodes secs i per tant un risc extrem de transmetre explosivament un incendi.
Amb tota esta situació és evident que les nostres serres (els ecosistemes mediterranis al capdavall) tenen una capacitat de regeneració post-incendi admirable, sobretot si tenim en compte els nombrosos incendis que des dels anys seixanta les han afectades. I, atenció! Tot açò sense intervenció humana, cosa ben significativa i motiu per a tot un altre debat.
Ecologia del foc
La conclusió anterior ens en porta una altra: la majoria de la vegetació mediterrània està adaptada als incendis, entenent adaptació com les diferents estratègies per a sobreviure i recolonitzar el sòl després de l’efecte destructor del foc (a casa nostra principalment el rebrot i la germinació post-incendi). Açò, que més o menys tots coneixem, pren una importància capital per a entendre què es denomina ‘ecologia del foc’, una branca de la ciència que considera el foc com un element més de l’evolució de les espècies vegetals. Així, Juli G. Pausas, doctor en biologia per la Universitat de Barcelona i membre del CSIC al Centre d’Investigacions sobre Desertificació CIDE de València, diu en el seu treball Incendis Forestals: ‘Sabem que els incendis són un procés natural a molts ecosistemes, i que cada ecosistema té un rang de freqüències, dimensions, intensitats i estacionalitat determinat. En eixe rang els incendis són naturals i necessaris per al manteniment de la biodiversitat. Fora d’eixe rang, els incendis poden ser insostenibles per a l’ecosistema. És a dir, el problema no són els incendis en si, sinó els canvis en el règim d’incendis que porten al sistema a un règim fora del rang natural i sostenible’.
Des de fa milions d’anys, el foc ha contribuït a modelar la vegetació mediterrània. Ben mirat, el foc no és el responsable (o almenys no és el màxim responsable) de la degradació que mostren ingents superfícies forestals mediterrànies. Un exemple: si ens preguntem per què a gran part de les muntanyes de la nostra comarca no existeixen pràcticament peus de carrasca (espècie climàcica o potencial a casa nostra), podrem argüir diferents causes (depredació per a fusta o carboneig -fins i tot de les arrels-, remocions del sòl amb maquinària pesada, etc), però resulta difícil d’atribuir-ho als incendis, atés que la carrasca és una espècie rebrotadora i com a tal està perfectament adaptada a recuperar-se després dels incendis.
Esta nova perspectiva dels incendis, que comença a afermar-se entre els col·lectius científics cada vegada amb més convicció, proposa la idea de conviure amb el foc, o millor dit, d’aprendre a conviure amb el foc, perquè ho vulguem o no, periòdicament, farà acte de presència. Potser vos sorprenga, però a mi no em fa excessiva nosa veure un espai forestal cremat. Fins i tot és una oportunitat per a aprendre els mecanismes de la natura. Això sí, dins uns límits. El que resulta una barbaritat i un cost ambiental i social inassumible és que comence el foc per Fontanars dels Alforins i acabe a Pinet. Per això, crec que la clau rau en la superfície afectada i en la freqüència. Per a aconseguir que els incendis es mantinguen dins uns rangs de freqüència i extensió suportables s’hauran de mantenir (i augmentar com calga) les mesures de prevenció i extinció. Però a més considere necessari incidir en un aspecte incòmode però al meu entendre imprescindible: s’han de generar discontinuïtats en el territori, ja siguen conreus sostenibles de muntanya, franges auxiliars en pistes i camins, corredors per a ramats, etc. i fins i tot, si no es veu possible cap altra opció (ara diré la paraula maleïda) tallafocs, és clar que ben planificats i dissenyats de la manera menys agressiva possible. Els qui em coneixeu sabeu que vinc del món ecologista i possiblement vos sobten estes propostes. Sí, és cert, mai no m’han agradat els tallafocs, i continuen sense agradar-me, però la constatació personal de molts anys de combatre i patir incendis m’ha fet veure que són un recurs de què, en ocasions, no és pot prescindir.
Pense que concebre la gestió dels incendis tenint com a objectiu eradicar-los és una utopia. El risc d’incendi és tan elevat que la mera probabilitat ja posa els pèls de punta. En primer lloc, i com ja he dit, per la pròpia idiosincràsia del nostre ecosistema i clima mediterrani, el qual predisposa sovint les condicions més favorables per a la ignició. Però a més, a casa nostra se sumen altres factors determinants entre els que es poden destacar:
·Una profunda alteració dels terrenys forestals, heretada després de segles de depredació insostenible dels recursos forestals, la qual cosa ha generat un escenari de vegetació en general degradada i especialment piròfita (moltes espècies oportunistes anuals o amb fulles i branquillons molt inflamables).
· L’abandonament, cap a la meitat del segle XX, dels aprofitaments extractius tradicionals que venien fent-se des de generacions, la qual cosa ha originat un creixement exponencial de la biomassa.
· Pressió antròpica brutal sobre el territori (carreteres, xarxes de camins, línies elèctriques i tota classe d’infrastructures, camps de cultiu, cases de camp i urbanitzacions, pràctica de tota classe d’activitats, etc.).
· Interessos de casuística infinita que motiven incendis intencionats.
Sovint es diu que la solució passaria per reduir la biomassa, alguns en diuen ‘netejar’ la serra, vaja. A banda que això de netejar no és un terme gens apropiat (equipara els vegetals amb brutícia) i donaria per a altre article, plantejar-se això per a tot el territori pense que és inassolible en base a inversió de recursos privats o públics. Però és que, fins i tot en el supòsit que es puguera dur a terme, no hi ha garanties que no es cremara, a no ser que les neteges foren excepcionalment agressives, amb la qual cosa estaríem fent quasi la feina que fa el foc. Això no obstant, veig viable i necessària la reducció de la biomassa en espais delimitats (vora als camins, al voltant de les àrees recreatives i les urbanitzacions, en indrets d’interés botànic especial, etc.).
Les lliçons de l’incendi de 2010
Atesa la superfície cremada (solana de Bocairent i d’Alfafara, part de l’Ombria d’Ontinyent, part del Torrater i part de la serra d’Agullent), atesos els espais tan singulars que va devastar i atès que va afectar tota una zona en regeneració després de setze anys de l’incendi de 1994, es pot dir que l’incendi de 2010 va ser un desastre. Però si alguna cosa va tindre de bona, és la magnífica lliçó que en podem extraure. He de dir que m’ha fet veure el tema dels incendis amb altra perspectiva. Fixeu-vos:
· Es tractava de superfícies forestals, el 90% de les quals ocupades per matollars, alguns coscollars a tot estirar. És a dir, que el foc fou principalment un incendi de superfície, relativament fàcil d’atacar. Però el foc se’n va anar de les mans.
· En aquell moment els mitjans de prevenció eren més o menys adequats. I el foc se’n va anar de les mans.
A banda de la manca de coordinació dels mitjans que sempre pot ocórrer en estos casos, la desfeta s’explica fàcilment si tenim en compte tres factors: en primer lloc que el foc es va iniciar de nit, quan els mitjans aeris no poden eixir. En segon lloc que aquella nit feia un fort vent de ponent. I en tercer lloc que es van iniciar dos focs simultanis i en llocs de difícil accés. A mi tot això em demostra que per molta política de prevenció i extinció de què es dispose (i que, remarque, és del tot necessària) quan es concatenen determinades circumstàncies adverses (i si hi ha intencionalitat, com fou el cas, a ben segur que es buscaran eixes circumstàncies), no hi ha res a fer si tenim tota la biomassa formant una continuïtat. Fou la carretera del barranc entre Ontinyent i Bocairent que salvà la Mariola i part del Torrater. Mireu si és gran la cosa que en alguns llocs fins i tot una discontinuïtat tan nímia com la senda d’enginyers va permetre contenir el foc.
Personalment vaig ser testimoni directe de com se salvava un rodal d’unes quantes ha amb l’apertura d’un tallafocs improvisat de tan sols 4 m d’amplada. Un últim detall: al paratge de la casa del Torrater s’acabaven de dur a terme treballs intensos de silvicultura, amb aclarida de pins i eliminació de vegetació piròfita. El foc ho va arrasar tot.
Repoblar o no repoblar
M’haureu de perdonar si aprofite esta oportunitat per a manifestar l’embafament que em genera haver d’escoltar cada volta que hi ha un incendi la mateixa cançó: les forces vives demanant repoblacions i el govern de torn prometent mega-repoblacions. Passat un temps, la majoria de la gent ja no se’n recorda i el govern fa el que li dóna la gana en esta matèria. En fi, que això, perdoneu-me la llicència.
Anem al que anem. No cal ser molt sagaç per a deduir que és molt més productiu i gratificant ajudar la vegetació preexistent a recuperar-se de manera natural (hi està adaptada) que encabotar-se a implantar-ne de nova (amb les enormes dificultats i costos que això comporta). Amb això no estic dient que no s’han de fer repoblacions. En ocasions pot ser convenient d’introduir espècies poc presents, o altres voltes pot caldre d’implantar espècies arbòries on no n’hi ha. Però plantejar-se que recuperar una zona incendiada passa per repoblar massivament, veig que és una altra quimera. Al meu entendre, les actuacions a plantejar-se passen, en primer lloc, i encara que parega una obvietat, per a evitar a tota costa que es torne a cremar durant tots els anys que puga ser. També hauria de ser prioritari bandejar qualsevol activitat que accelere els processos erosius. Les arbustives rebrotadores cal deixar-les que evolucionen per elles mateixes, cobrint el màxim de sòl possible. Si de cas seria bo aplicar podes selectives a les carrasques per a ajudar-les a assolir un estadi arbori. S’ha de reconèixer que, en general, durant estos anys s’han fet prou treballs de realçament de carrasques per part del gestors corresponents i els efectes es veuen positius. Un bon exemple és tota la zona de la Balarma. Pel que fa als pins, resulta increïble que les autoritats forestals invertisquen milions d’euros fent plantacions mentre deixen que milions de pins, que s’han auto-plantat sense costar un gallet, malcresquen en masses asfixiants fins a convertir-se en autèntics polvorins. Tant costa de fer una selecció quan són joves i configurar una densitat adequada? Ací no puc deixar de nomenar la tasca tan encomiable que s’ha fet des de grups de voluntaris i des d’ajuntaments.
Em fredat feredat pensar en les alteracions del sòl tan profundes que han sofert les nostres serres amb l’excusa de les repoblacions durant les últimes dècades. Mireu el port de Fontanars ple de terrasses desgrunades (si almenys les hagueren protegit amb parats com feien els antics). O fixeu-vos bé en tantes i tantes llomes, totes amb alineacions de pedres alçades pel subsolador criminal. Vull pensar que tot això és passat i que no tornarà.
Abans de repoblar cal ajudar i assegurar el que tenim i després, si cal, ja repoblarem. Es pot repoblar sobretot amb espècies rebrotadores, ajustant-se molt a les circumstàncies de cada lloc, cosa ben delicada (el col·lectiu l’Arrel hi té experiències genials). Respecte als pins, tan desdenyats pobrets meus, són uns arbres amb una rusticitat excepcional que els fa idonis per a llocs molt degradats o de condicions molt adverses, qualitats que cal aprofitar. És cert que els pins tenen mala premsa entre col·lectius conservacionistes, però jo crec que el problema no són els pins, sinó l’abús que se n’ha fet, i que continua fent-se’n. Perquè a veure com s’explica que en uns carrascars en magnífica recuperació després de l’incendi que ens ocupa, amb troncs de més de tres metres, Conselleria haja fet recentment una repoblació de pins blancs. Visiteu la zona de la Balarma i ho comprovareu. Plançons de pins plantats a un metre de la soca de les carrasques. Quina falta hi fan? D’ací a uns anys, què tallem? Les carrasques o els pins?
A mode de conclusió
No crec que ningú tinga la recepta màgica per a solucionar el problema dels incendis. I no hem de creure que els valencians siguem especialment desgraciats en estes qüestions. Que ho diguen als californians o als australians. El problema és bastant global, encara que especialment punyent a tots els territoris de clima mediterrani (que no se circumscriuen tan sols al voltant de la mar Mediterrània). Quan es parla del problema dels incendis forestals, la complexitat dels factors (biològics, socials, històrics, etc.) que entren en joc és tal que resulta molt difícil d’afrontar sense un grau d’atreviment.
Amb este article he intentat proposar debat i reflexió. Perquè crec que toca debatre i reflexionar sense prejudicis. Em reconec ideològicament hereu d’aquella gent que durant els anys noranta lluitàvem per una Llei Forestal Valenciana que permetera conservar el bosc i lluitar contra l’erosió. Després de molts anys d’observar, de parlar i escoltar a uns i altres, de llegir ací i allà, crec que a tots ens toca revisar alguns aspectes. Els enginyers forestals han de rectificar encara molts vicis del passat, però també el món ecologista ha d’ajustar alguns apriorismes poc meditats.
Ens agrade o no, el nostre és un paisatge fàcilment inflamable. El repte en la gestió no és (no pot ser, per ser impossible) eliminar els incendis, sinó aprendre a viure de forma sostenible amb els incendis forestals, reduint els riscos d’ignició i minimitzant-ne les conseqüències i dimensions quan apareguen.
L’estiu de la cendra (I). Els fets
L’estiu de la cendra (II). L’estiu dels grans incendis
L’estiu de la cendra (i III). Després del gran foc Ximo Urenya
Records de l’incendi de 1994 Pere Mayor
El foc que calcinà la Vall (pdf) Daniel Alfonso (Revista Almaig 2006)
