08.06.2014 - 06:00
L’editorial Lleonard Muntaner publica l’assaig de l’escriptor i poeta Sebastià Perelló, ‘Els darreres de l’illa. Literatura de viatges i les Illes Balears’ (llegiu-ne un fragment). Un volum petit, d’un centenar de pàgines, conformat per dos articles llargs que Perelló havia publicar a la revista Lluc el 2006. L’interès de l’autor per la literatura de viatges li ve de lluny, d’adolescent. En el text que segueix, Perelló en ho explica i ens parla de la fesomia que es conforma en l’ull de l’altre, no exempta de renúncies. Ho diu així: ‘Com hem assumit els tòpics que ha vehiculat aquesta literatura i la manera com ens hi hem avengut, perquè amb el turisme ha estat molt rendible, però també ens han convertit en allò que més cou.’
Explica Sebastià Perelló:
«El llibre no és realment una novetat, sinó una reedició d’un article extens publicat fa anys (2006) a la revista Lluc en forma de dos articles. L’editor, Lleonard Muntaner, va considerar que podríem incorporar-los a la seva col·lecció Panorama de les Illes Balears perquè s’hi avenien prou bé. La qüestió va ser que el format de la col·lecció va ser determinant, llibres breus, que ronden les cent pàgines, i temàtica insular. Això ja feia difícil una revisió del text perquè qualsevol intent de reescriure’l, en el meu cas, significava que el llibre havia de créixer i aumentar considerablement el text original dels articles. I no tenia sentit fer això si el text s’havia de publicar en aquesta col·lecció.»
«De fet, els articles ja venien d’enrera. El meu interès en aquesta literatura prové d’una tasca de recerca sobre la literatura de viatges que comença a la universitat, i més i tot, d’una dèria adolescent. Però vaig fer els primers estudis sobre aquest tema devers l’any 1984. Més endavant vaig impartir un curs sobre en el marc del SAC (Serveis d’Activitats Culturals) de la UIB: ‘Córrer món. Introducció a la literatura de viatges’, 2000, i algunes conferències, aquí i allà, sobre aquest mateix tema. Després aquesta qüestió es va enredar amb unes altres obsessions: la representació de la insularitat ( Insulari, 2001) i el paisatge en la literatura (‘Literatura i redol’, CaixaFòrum, 2007, un cicle de conferències coordinat conjuntament amb Biel Mesquida). Conferències, cursos, participació en fòrums, han fet que aquest afany lector moltes vegades hagi acabat en forma d’articles, que no sempre he publicat o que si s’han editat ha estat en un format sempre sintètic.»
«Aquest text que ara publica Lleonard Muntaner ja tractava la qüestió del viatge i de la representació insular des de perspectives crítiques que incorporaven la tematologia, la geografia literaria, les teories del paisatge i la seva representació en textos literaris. Aquí es tractava de veure quina imatge compareix en la lletra dels altres, dels que ens han visitat, i quina mena de relació hem establert amb aquesta mirada, per tant, també s’incorporaven les línies d’investigació que concentra la imagologia. Aquesta perspectiva també m’ha interessat fer-la servir sobre la literatura de ficció que s’ha escrit en la literatura contemporània insular: el 2009 vaig impartir un curs sobre el tema en l’obra d’autors com Villalonga, Antònia Vicens, Biel Mesquida o Gabriel Galmés:’ Les illes atapeïdes: del paisatge terminal al panorama dissolvent’ (Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga).»
«La idea bàsica en ‘Els darreres de l’illa’ era comprovar si la fesomia que ens conforma també la podem pellucar en la mirada de l’altre i com n’hem tret profit quan ha interessat, sobretot a la indústria turística, si aquestes imatges que s’han superposat al llarg de la història han servit o han condicionat per tal d’arribar a la balearització. Com hem assumit els tòpics que ha vehiculat aquesta literatura i la manera com ens hi hem avengut perquè amb el turisme ha estat molt rendible, però també ens han convertit en allò que més cou. Havíem de ser un espai disponible per a les postals adients i no havíem de fer nosa al mite insular. Això també ha implicat una sèrie de renúncies i una mena de deserció que ens ha convertit en aquest espai ressort on els illencs hem de comparèixer com a éssers sense atributs, o si de cas, com a detall folklòric.»
«Per tal de ser qualsevol banda, un paradís, una illa deserta, on el turista confirma el mite, han convengut apagar senyals i senyes d’identitat. I basta veure les polítiques insulars d’ara mateix per tal de veure que encara som a les mateixes. I de la manera més agressiva que s’hagi vist mai, per cert. També és cert que aquestes imatges s’han replicat des del viatgers que han vengut i des de la literatura. Aquesta ha estat la sort. I han provat de fer comparèixer als seus textos un paisatge amb figures. Ben particulars, que és la manera de tenir lloc al món i de ser universal. Mostrar-nos com a lloc viscut. Ben locals, sense localismes.»
