Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  02.06.2014  11:56

Autor/s: David Garrido

El retorn del Puigmoltejo

Recuperem l'article de l'historiador David Garrido que vam publicar en març de 2006 per la visita de Juan Carlos a la Vall d'Albaida

Men?ame
 

L'egregi i senyora, el francot per totes bandes, la testa coronada per la voluntat del dictador, visita Albaida i la seua vall. Veges tu! Ironies del destí, bressol dels seus avantpassats, que, vaja!, que de Borbó només les ganes. Francament, no sabria dir si això és positiu o negatiu, però advertits esteu, que el seu besavi patern no era de tan excelsa família, per bé que sa mare sí, però…

Bé, tot necessita d’una explicació, pel bé de la memòria històrica, que com deia en Llach, ‘no és això companys no és això, pel que varen morir tantes flors’. Però comencem pel principi. Isabel II, la Messalina hispana, aquella que perdia el seny per un bon pardal, casà amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, àlies “Paquita”, un marieta incapaç de satisfer-li el parrús. Així, la jove reina cercà aixopluc carnal en tot quisqui que li abellí. El llistat, enorme, encara no està del tot complet, la pràctica totalitat del generalat hispànic passà pel tàlem reial. Isabel II tingué onze fills, cap ni un del seu home beneït per l’Església; li’n sobrevisqueren sis, entre ells l’hereu masculí, Alfons XII, que heretà el cognom Borbó pel seu pare putatiu, és veritat, tot i que el seu veritable progenitor fou un oriünd de la Vall d’Albaida, concretament d’Ontinyent, Enric de Puigmoltó i Maians, fill del comte de Torrefiel, un absolutista rehabilitat, amb avinguda dedicada a la capital de la Vall d’Albaida.

L’atzar volgué que Enric de Puigmoltó fos al lloc precís al moment adient. Oficial de l’arma d’enginyers, defensà heroicament el Palau Reial quan la revolta esparterista de 1856. Tenia aleshores el comandament de la quarta companyia del segon regiment d’enginyers i fou ferit en el combat. El seu tremp en defensa de la reina li valgué la creu de ‘San Fernando’ de primera classe, que li imposà la sobirana en persona. Home, sembla ser, de gran atractiu físic, aviat despertà la libido reial i la tardor d’aquell any ja entrava i eixia de palau com el nou amistançat de la reina.

Tanmateix, no us penseu que Puigmoltó entrà a la cambra de la reina així com així, que tot eren intrigues palatines en aquell temps, que l’oficial d’Ontinyent copulava amb la reina perquè ho permeté el poderosíssim mariscal de camp Ramón María de Narváez, cap del govern, que li facilità l’accés a l’alcova reial. Però Puigmoltó, que tenia corpresa Isabel II, aviat volgué volar per compte propi i això no ho consentirien els barons de la cort. Enric de Puigmoltó era un fatxenda de collons de mico i aviat les seues peripècies sexuals corregueren de boca en boca per tot Madrid. En això la reina quedà prenyada i, és clar, tothom sabia qui era l’autor del nou embaràs de la sobirana, el que feia sis. El govern estava escandalitzat, també el nunci papal Giovanni Simeoni. Ah! I el nostre Puigmoltó, mentrestant, parlava i parlava, vaja!, una cotorra, que fins i tot anà dient que Narváez –qui l’obrí el tàlem reial– tenia els dies comptats.

Així, doncs, la solució passava per foragitar Puigmoltó de la cort, malgrat l’oposició de la reina, qui, de més a més, exigí el seu ascens en el cos d’enginyers. Altrament, el ‘rei’, és a dir Francisco de Asís, havia ordit una conxorxa per tombar el regnat de la seua concupiscent esposa. Sodomita, sí, però no bovo, pretenia fer-se proclamar regent tot denunciant les relacions extraconjugals de la seua muller. Era allò que se’n digué la ‘qüestió de palau’ i que tant de maldecaps ocasionà als caps de govern respectius. Un dia d’abril de 1857, Francisco de Asís, coneixedor que la reina jeia amb Puigmoltó, es presentà acompanyat del general Francisco Urbiztondo a les estances de la seua muller, però s’hi trobà amb l’oposició de Narváez que li barrà el pas. Imagineu-vos l’escena: la reina exhalant gemecs de satisfacció a la cambra veïna, mentre Narváez discutia amb el cònjuge. Les paraules agres originaren una brega en la qual Urbiztondo matà l’ajuda de camp de Narvàez, però el mariscal de camp aconseguí assestar un cop de sabre mortal a Urbiztondo.

Escàndol a Madrid, la topada de palau no passà desapercebuda. Puigmoltó fou allunyat de la cort, tramès a Anglaterra com a agregat militar de l’ambaixada espanyola. La reina condemnada a passar per exercicis espirituals i Francisco de Asís obligat a carregar amb un fill que no era seu a canvi d’una suculenta compensació econòmica, milió i mig de reals de l’època, tota una veritable fortuna per dur banyes d’ant. El fruit dels amors d’Isabel II i l’oficial valencià nasqué el 28 de novembre de 1857, un mascle –per fi!– que aviat fou motejat ‘el Puigmoltejo’ en honor al seu pare biològic. Conscients de la il·legitimitat, els legisladors espanyols farien després acrobàcies jurídiques per legitimar la monarquia d’Alfons XII, després de la caiguda de la I República.

Malavinguts per naturalesa, el milió i mig de rals no foren suficients per obligar Francisco de Asís a complir al tàlem regi i aviat la reina manà que Puigmoltó tornés d’Anglaterra. La presència de nou a Madrid de l’amant provocà la caiguda del govern del general Armero, creat després de la primera ‘puigmoltonada’, substituït per Francisco Javier Istúriz, d’antuvi disposat a cedir en els capricis de la sobirana. Però ara fou el confessor palatí, el pare Claret, qui imposà l’eixida de Puigmoltó de palau. En març de 1858 el tinent (capità per voluntat de la reina) era destinat a València. Narváez, que havia recuperat el govern després de la caiguda de O’Donnell, imposà ara al tàlem regi el seu nebot Carlos Marfori.

Però tot no restà així, car Isabel II, arribà a trametre una carta i un obsequi, ni més ni menys que el bressol del fill d’ambdós. Puigmoltó el dia que partí definitivament vers València, oblidà la missiva, que fou després utilitzada per un tercer per fer xantatge al govern. Tota una embolicada història, convenientment amagada, que acabà amb l’assassinat del misteriós xantatgista. Enric de Puigmoltó fou recompensat pels serveis al llit de la reina amb el títol de vescomte de Miranda (1867) i després de la mort del seu pare (1890), heretà el de comte de Torrefiel.

Alfons XII regnà, finalment, amb el cognom del seu pare putatiu. Ull viu! Que si tirem enrere, Francisco de Asís tampoc era Borbó, que el seu pare era Francisco de Paula, que no fill de Carles IV, sinó de la infidelitat de la reina Maria Lluïsa i Godoy. Així d’enrevessada està la història de la nissaga, que continuaria amb amistançades i concubines amb Alfons XII, Alfons XIII, i com no, amb en Juanca! Però això és un altre conte que un altre dia us contarem.

Siguem hospitalaris com l’Ajuntament d’Albaida, donem la benvinguda a don Juan Carlos de Puigmoltó i ves-te’n tu a saber, campió de la ‘campechanía’, que renaix de la noble riba del Clariano. Honres, llagoteries i genuflexions a dojo per qui engalipà Franco, vengué a son pare, pretengué emular Alfons XIII (els secrets del 23-F) i descapitalitzà KIO, que altres acabaren –cagant-se en la mare que el va parir– a la presó per ell. Al capdavall, Constitució de 1978 en mà, el Juanca és ‘inviolable i no està subjecte a responsabilitat’. Com no ve al cas, un altre dia, si escau, us parlarem de les seues conquistes sexuals, del seu egregi fill Felipito, del ‘trípode’ de l’Urdangarín i del cordó umbilical de la Leonor. Que no podem queixar-nos, que tenim una reialesa de ninots de falla. Llàstima que no els puguem calar foc el dia de Sant Josep.