28.05.2014 - 06:00
Des del 1984, quan tenia trenta-set anys, fins avui, Jaume Cabré s’ha mantingut en el mateix segell editorial, Proa. Durant aquest temps ha tingut quatre editors, ha escrit sis novel·les, dos llibres de narracions i un parell d’assaigs. Ha guanyat el premi Sant Jordi, el Prudenci Bertrana dues vegades, el de la Crítica Serra d’Or també unes quantes vegades, ha estat distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el premi Courrier Internacional du meilleur roman étranger 2013 i el Ciutat de Barcelona, entre més. Els seus llibres s’han traduït a una vintena de llengües (‘Jo confesso’ sortirà en anglès a l’octubre). És una figura literària reconeguda a Alemanya. En aquest temps, va deixar de fer classes de literatura en un institut per passar a escriure guions a TV3 i, aquests darrers anys, a viure de la literatura (a la primeria, malviure, perquè ha confessat que subsistia amb el sou de la seva dona). Diu que treballa matí i tarda, cada dia del món. I que quan acaba un llibre es desmaia, literalment: ‘Una manera de fer el dol dels personatges que se’n van, potser.’
Els responsables de Proa han volgut celebrar la fidelitat de Jaume Cabré durant trenta anys i han convocat un dinar. Hi havia els seus editors: Joan Carreras, que ho va ser del 1984 fins el 1989, i Oriol Izquierdo, que ho fou fins el 1998. Isidor Cònsul, que ho va ser fins que es va morir, el 2009, hi era representat per la vídua, Romi Porredón. I, finalment, hi havia l’editor actual, Josep Lluch. Tots han volgut compartir taula amb Cabré, juntament amb una vintena de periodistes culturals, per celebrar aquesta fidelitat, que –com ha dit l’autor– no acostuma a ser notícia, però sí una raresa. Us relatem alguns dels moments del dinar.
Per què aquesta fidelitat? Per què un autor d’èxit com ho és avui Cabré, que deu haver rebut ofertes quantioses per a canviar de segell, es manté a Proa? L’autor reconeix que li han ofert l’oro i el moro i que ho ha rebutjat, perquè s’hi troba bé, a Proa, i no s’hi ha sentit mai abandonat, i també en part perquè desconfia d’aquests editors que donen l’oro i també el moro. Cabré diu els quatre editors que ha tingut a Proa li han respectat un pacte no escrit: ‘Els dic: “No em pressionis. No em preguntis res del llibre.” Perquè si l’editor un dia et demana “com ho tenim?”, aquesta pregunta inclou moltes coses. Pot voler suggerir: “Aviat serà Sant Jordi…” O també: “Ja fa tres anys que no publiques…” Però la meva pressa és el temps que necessito i no vull que em condicioni ningú a l’hora d’acabar un llibre.’
El dinar s’ha convertit en una tertúlia plena de records i de preguntes sobre la relació entre autor i editor. Joan Carreras ha explicat què va passar en el jurat del premi Sant Jordi aquell desembre del 1983, quan el va guanyar ‘La teranyina’. El formaven Joan Triadú, que es decantava per un altre títol, Vicenç Villatoro, Josep Faulí, Carme Arnau i Carreras mateix. ‘En aquell temps érem ingenus i innocents. Ens reuníem la mateixa nit del premi en una sala al costat del menjador i no acordàvem el guanyador fins al mateix moment. Jaume Cabré s’hi va presentar amb el pseudònim de Martí Sellarès i va posar un títol de protecció, també: “Un estiu maleït”. Vaig convèncer al jurat que triés “La teranyina”, tot i que en Triadú volia premiar un altre autor.’ Cabré no era conegut el 1983 però aquell mateix any, pocs mesos abans, també havia guanyat el Prudenci Bertrana amb ‘Fra Junoy o l’agonia dels sons’.
Quan ha estat el torn d’Oriol Izquierdo ha explicat que havia aconseguit de trencar el pacte (‘no em pressionis’) una vegada: quan li va encarregar l’assaig ‘El sentit de la ficció’. Però Cabré l’ha corregit, perquè formalment no va ser un encàrrec: ‘Recordo que l’Oriol em va convidar a dinar i em va fer la proposta mentre ens menjàvem uns farcellets de col molt bons. Li vaig dir: “No ho faré mai.” Però ens vam tornar a trobar un altre dia i li’n vaig portar un esquema: “Mira, jo aquest llibre el faria així, però no el faré mai.” En un tercer dinar ja li vaig dur l’assaig escrit.’
Izquierdo ha explicat que, tot i que Cabré tarda de sis anys a vuit a escriure una novel·la, la relació entre editor i autor ha estat fluida. Segons ell, l’editor ha de donar el millor tracte possible a l’obra feta de l’autor i anar-la recuperant, perquè és una manera de treure rendiment d’un autor que rendeix.
Romi Porredón, vídua d’Isidor Cònsul, ha recordat l’amistat que unia escriptor i editor, fins al punt que Cabré era el lector crític de les obres que escrivia Cònsul. També ha recordat un dinar amb l’escriptor portuguès António Lobo Antunes, traduït per Proa al català. Cònsul li va facilitar un exemplar de ‘Senyoria’. Pocs dies després, Lobo Antunes el recomanava al seu editor en francès, Christian Bougois, que l’acabà traduint. I després traduí ‘L’ombra de l’eunuc’ i ‘Les veus del Pamano’.
Com a autor, és dòcil Jaume Cabré? Respon l’editor Josep Lluch, el més jove, que s’escau que va ser alumne de Cabré a l’institut: ‘No és dòcil, no. I no crec que ho pugui ser: ell viu dins els llibres, amb els seus personatges rondant-lo, sense esquemes previs…’ I Cabré rebla: ‘En el procés final de l’obra la deixo llegir a vuit o nou persones de confiança entre les quals hi ha l’editor. És el moment d’opinar. Després, ja és massa tard.’
