23.02.2014 - 06:00
‘Els cinquanta anys que van des de ‘Els altres catalans’ fins a les circumstàncies polítiques actuals, quan Catalunya és a punt de fer el darrer i decisiu pas en el seu procés de reconstrucció nacional, ens permeten i sobretot ens obliguen a assenyalar el paper determinant que l’esperit d’aquest llibre va tenir en l’establiment de les futures condicions que faran que aquesta pàtria tan petita, finalment, esdevingui completa.’ Són paraules del sociòleg Salvador Cardús, que dilluns passat va oferir un discurs sobre el fet migratori i l’obra de Paco Candel en l’acte d’homenatge de la Generalitat a l’escriptor. Podeu veure el vídeo íntegre de la seva intervenció.
Cardús recorda que Candel va ser ‘un dels personatges més importants del país al segle XX’ i destaca la capacitat de l’escriptor ‘per fer comprensible als de fora una realitat inaccessible’, fet que explica ‘que el llibre fos llegit –devorat– per tants lectors que, per primera vegada, descobrien l’abast del procés migratori de l’època i alhora es feien càrrec de la seva gravetat’: ‘Candel sap prendre la distància necessària perquè els de fora puguin acostar-se.’ Pel sociòleg, ‘en un país ‘normal’, Candel ‘hauria pogut entrar a la llista dels textos clàssics sobre la immigració.’
De la relectura actual de ‘Els altres catalans’, en voldria destacar dues petites virtuts que en fan un gran assaig’, explica Cardús. ‘La primera, la utilització d’un humor irònic que facilita la comprensió d’unes circumstàncies particularment dramàtiques. Per exemple, quan a l’hora de descriure la barraca com a ‘la degradació de l’immigrant’ i ‘l’exponent i la mostra dels extrems a què poden fer arribar la penúria i la misèria’, no s’està de d’emmarcar-ho amb l’observació de mossèn Jaume Cuspinera: ‘Només tenen dues alternatives: o matar-se, o rebel·lar-se. [Però] Opten pel camí del mig: comprar-se un televisor’ (pàg. 232). La segona virtut és la de la incorrecció política. He tingut la impressió que la correcció política imperant –allò que Anthony Brown ha qualificat de ‘perill totalitari’- hauria actuat sobre l’obra de Candel de manera més devastadora que no ho va fer la censura franquista, d’altra banda, sorprenentment benèvola. Hi ha en ‘Els altres catalans’ una extraordinària llibertat de mirada que li permet no tan sols denunciar els especuladors immobiliaris o els abusos dels buròcrates municipals, sinó també desemmascarar, a l’altra banda, i per cenyir-me a un sol exemple, aquella ‘caritat –la de donar i demanar- que fa oblidar o dissimular les humiliacions i les injustícies’ (pàg. 316). Dit d’una altra manera, Candel convida a fer una aproximació comprensiva cap a un món duríssim, injust i forçat a la indignitat, però sense mostrar-s’hi, en cap cas, condescendent.’
Cardús destaca que la gran aportació de Candel a la teoria de la immigració ‘és que la fa ‘des de l’altra banda; o més precisament i segons expressió seva, amb un peu a cada banda, amb el risc d’esqueixament’, i també qualifica de molt significatiu que Candel no acceptés la proposta de titular el llibre ‘Nosaltres, els immigrants’. ‘Es podria pensar que els que li feien l’encàrrec, encara no s’havien adonat de tota la càrrega de profunditat del missatge central de Candel, una força que es faria visible amb els 30.000 exemplars venuts només en les tres primeres setmanes de ser a les llibreries. Probablement, només en podia ser del tot conscient aquell llavors jove Jordi Pujol que és qui havia quedat prou impressionat per l’article esmentat com per suggerir l’encàrrec del llibre a Josep Benet i aquest a Max Cahner, que feia poc havia fundat Edicions 62. Cal tenir present que Jordi Pujol havia escrit el mateix any 1958 dos textos, ‘Per una doctrina d’immigració’ i ‘Immigració i integració’, que no es van publicar fins el 1976 amb el títol ‘La immigració, problema i esperança de Catalunya’. Per tant, sembla del tot impossible que Candel conegués el pensament de Pujol, i és molt probable que Pujol escrivís els seus textos sense encara haver llegit Candel.’ Així, l’obra de Candel encaixa ‘amb la llarga tradició de pensament català sobre la immigració’, una línia que al segle XX ‘va de Pere Coromines, passant per Rafel de Campalans i culmina en Jordi Pujol.’ Una tradició de pensament ‘amb què el Candel de ‘Els altres catalans’ convergiria: ‘No tingueu por, que de tot això no en sortirà una Catalunya híbrida o succedània. La terra mana, i els homes ens hi humiliem’.
El sociòleg explica que en la relectura del llibre li ha ‘semblat descobrir-hi el balbuceig involuntari d’una teoria de país, i enllaçant amb una conversa entre Candel i un home de Cañas, Cardús clou que, ‘davant el desafiament’ que té el país, ‘tant de bo que no defraudem Catalunya’.
