14.06.2013 - 06:00
Feliu Ventura tenia tan sols disset anys quan va plantar-se per primera vegada amb una guitarra damunt un escenari. Han passat vint anys, i han passat moltes coses, que diria el poeta. Ventura ha recorregut el país de sud a nord i ha travessat l’oceà per passejar la seva música i les seves lletres per l’Amèrica Llatina, inclòs l’estadi Víctor Jara. Entre carretera i carretera, ha escrit cançons d’amor i de lluita, aplegades en cinc discs. Treballant meticulosament, sense gens de pressa i mantenint-se al marge de la pressió de la indústria discogràfica. Ara que fa vint anys, ha decidit de materialitzar el seu directe en un LP, titulat ‘Vers l’infinit’ i finançat a través del micromecenatge. Per això enregistrarà quatre concerts, i avui toca Xàtiva, la seva ciutat, allà on sempre torna.
—Hem triat un lloc molt bonic, els Jardins del Palasiet, que van passar a titularitat pública fa uns anys. Un espai recuperat pels xativins. El concert comença a les 21.30, i diuen que la temperatura serà d’uns trenta graus. Serà una reducció de ‘Música i lletra’, si és que encara es pot reduir més: anem en Borja Penalba i jo i prou, i en alguns moments jo sol dalt l’escenari, fent cançons antigues. També hi haurà alguna col·laboració sorpresa.
—Celebreu vint anys a l’escenari. Com va ser aquell primer concert?
—Va ser a Ontinyent la tardor del 1993, en un local dels sindicats. Jo tenia unes quaranta cançons, trenta de les quals no les escoltarà mai ningú, afortunadament. D’allí van eixir més concerts, primer a les universitats. I d’allà, com que és un conglomerat de gent de molts pobles, vaig començar a fer concerts en més ciutats. I així vaig començar a dedicar-m’hi, sense buscar-ho, perquè jo no ho pretenia.
—Què preteníeu, doncs?
—A mi m’agradava escriure. I quan va entrar la música en la meua vida, que va ser prompte, vaig veure que fer cançons i cantar-les era una altra manera de llegir allò que havia escrit. Amb aqueixa intenció ho vaig fer. I em van enredar a actuar aquell dia a Ontinyent.
—Tres anys després vau publicar una maqueta, ‘L’única diferència’, en cinta de casset, com es feia aleshores.
—Sense voler-ho, ho vaig fer tot com crec que s’ha de fer: primer uns concerts i després enregistrar unes cançons. Mai no em vaig presentar a cap concurs. Aquella cinta podia arribar a llocs on jo no arribava, i vaig fer el pas d’actuar a universitats i alguns pobles del País Valencià a fer-ho també al Principat. El primer concert va ser al Jimmy Jazz d’Igualada.
—El 2000 arriba el primer disc, ‘Estels de tela’, amb algunes cançons de la maqueta amb banda, i el 2003 ,’Barricades de paper’, el primer punt d’inflexió de la vostra carrera.
—Amb ‘Barricades de paper’ entre en contacte amb la discogràfica Propaganda pel fet!, que em permet de fer aquelles coses que necessita un disc, com la promoció. Per la part artística, crec que és un disc molt madurat, preparat i pensat. I a més molt ben produït per Borja Penalba. És quan vam començar a treballar junts, i des d’aleshores hi ha hagut una complicitat difícil d’explicar. Al laboratori hem estat com un de sol. A més, començava a fer molts concerts, i a adonar-me que potser sí que m’anava dedicant a l’ofici.
—Deu anys després d’haver començat!
—Sí, sóc així…
—Poc després hi ha un altre punt d’inflexió, el disc en directe amb Lluís Llach, ‘Que no s’apague la llum’.
—Sí, segurament més visible. Arriba a un públic nou, i el diversifica. A més, confirme que allò que havia anat fent aquell temps era dedicar-me a la cançó, que era un ofici seriós.
—I encara van venir ‘Alfabets de futur’ (2006) i ‘Música i lletra’ (2011), discs de maduració aplaudits per crítica i públic, amb premis inclosos. Què heu anat aprenent en aquests anys de directe?
—Que m’estime molt aquest ofici. Que mai no enregistraré una cançó de la qual no estiga satisfet del tot, encara que tardara molt de temps. Aquesta és la base principal de la música, apartar-la de la lògica comercial. Saber que hi és i treballar-hi, però no deixar que et modele a tu. I que s’ha de continuar aprenent. Això ho vaig aprendre amb Lluís Llach: que un ha d’aprendre sempre, de la gent a qui admires, dels teus coetanis, i també dels qui tot just comencen ara. Crec que això també em manté a prop d’una creació original.
—Aquest enregistrament en directe el feu gràcies a les aportacions de micromecenatge. Superada la fita dels 5.000 euros ara us proposeu d’arribar als 9.500, per a fer què?
—Hem assolit prompte l’objectiu que ens havíem marcat perquè això que volem fer no costa exactament allò, sinó una miqueta més. Però ens agrada pensar que mai no ens hem apartat de la manera de treballar com entenem que ha de ser la música. Va haver-hi un moment que la indústria discogràfica en va fer un gra massa, amb els preus, i ho ha pagat durant molts anys. Nosaltres sempre hem treballat així, i per això estem molt orgullosos. Amb els diners de més, pretenc fer un regal als qui han participat en el Verkami, que realment ha sustentat allò que farem. Si la gent no hagués arribat a aquella xifra, la celebració s’hauria acabat. Hauríem fet una altra cosa. Ara volem fer un regal en forma de cançons, allò que jo no enregistraria fora del Verkami, un disc de cançons d’altri des de la meua visió i de rareses, coses rescatades de les produccions anteriors, perquè la gent sàpiga d’una manera didàctica com han crescut algunes de les cançons que coneix.
—Avui, concert a Xàtiva, la vostra ciutat, ‘la millor del món’ dieu sovint, i que és present en gairebé tots els vostres discs i concerts, encara que en visqueu lluny.
—Una de les primeres cançons sobre Xàtiva tenia una tornada que deia ‘tornar‘. L’única manera de poder tornar a un lloc és ser-ne lluny de tant en tant. Per això idealitzem la ciutat de la infantesa. És com quan faig la cançó ‘Adéu’: per a tornar-se a trobar, primer t’has d’acomiadar. A banda, amb el temps he constatat amb fets empírics que entre totes les ciutats del món, només n’hi ha una que siga la millor, i és aquesta, Xàtiva.
