12.06.2013 - 00:01
L’altre dia em va vindre a la memòria un llibre que ja fa uns quants anys vaig llegir. Va ser a conseqüència de la reposició en la Primera de TVE de la pel·lícula ‘Los santos inocentes’. Hui en dia, la seua temàtica està de plena actualitat i no és completament vigent, veient-la vaig tornar a la dècada dels anys 50-60 del segle XX.
La narració transcorreix en el cortijo d’un latifundi d’Extremadura o d’Andalusia, i tota la recreació està basada en el dia a dia d’una família al servei dels ‘senyorets’ i les seues propietats. La família la formen la mare Régula —una dona a la cura dels seus— i en ella es veu el patiment del dia a dia per traure’ls endavant. El seu rostre transmet l’amargor d’una vida de vassallatge i conformació, a més a més, ha d’estar constantment pendent de la filla major, Charito, o afectuosament ‘La niña chica’, amb una deficiència mental que la fa romandre sempre allitada i amb incontinència.
Paco, ‘el Bajo’, patriarca de la família, submís, respectuós, generós dintre de les seus possibilitats, i conformat en el paper que la vida li ha reservat.
L’Azarías, germà de Régula, amb una minusvalidesa mental i una conducta molt instintiva i mecànica. És un personatge ple de bondat i tendresa, el qual manté una estreta relació amb la natura. La seua obsessió és l’estima als ocells, tant és així que arriba a domesticar una ‘gragilla’, la ‘milana bonita’, que és per ell, juntament amb la ‘nina chica’, el major tresor.
Els fills Nieves, Quirce i Rogelio, representen la joventut que es rebel·la contra el despotisme de les classes dirigents, amb una consciència de què són per culpa de l’atzar, no toleren les humiliacions dels senyorets.
El senyoret Iván, egoista, vanitós, autoritari, insultant i menyspreador. No li preocupen les condicions humanes dels que treballen per a ell: és el perfecte fill de papà, de bressol bé, i macarró perdonavides.
La marquesa, intocable, freda, religiosa, una senyora posicionada en una jerarquització assolida dintre del règim dictatorial del franquisme, regalant unes monedes pensa que tot està solucionat i que així tindrà criats obedients, donant unes almoines creu que el cel el té guanyat.
La senyoreta Míriam, filla de la marquesa i germana d’Ivan, l’única amb capacitat de sentir compassió i interès per les persones, però no intenta o no li interessa produir canvis en el sistema perquè és un món a la seua mida, encara que rep un gran trauma en escoltar un d’aquells brams sobrenaturals i esgarrifosos que gel·lava la sang, amb la imatge d’un cos semblant al d’una marioneta amb el cap desconjuntat i la vista perduda de la ‘niña chica’. Encara que parega tenir una mica més d’humanitat, no dóna cap de solució ni ajuda.
Don Pedro, guarda major de la finca i Donya Purita, la seua dona. Ell és el vincle entre els senyorets i els treballadors, el seu poder l’utilitza per a subjugar els obrers i els tracta amb menyspreu, com a reflex del tractament que rep ell del senyoret Ivan.
La seua dona té un afer amb el senyoret, de la qual cosa ell és sabedor, però per por de perdre el seu estatus com a lacai servil de l’amo, li toca callar, resignar-se i admetre el seu paper com a banyut.
Paco, té un olfacte extraordinari que competeix amb el millor gos de caça, per la qual cosa és el secretari preferit del senyoret, qui el presenta davant del seus amics com una curiositat, sense adonar-se’n de la seua condició humana, tanmateix el fa inseparable del senyoret per al seu entreteniment preferit, la caça.
En una de les caceres, Paco es troba damunt d’una carrasca, en un lloc visible hi ha el reclam que era un colom al qual se li havia nugat un cordell, i al estirar-li’l, el colom agitava les ales, amb tan mala desgràcia que va i cau a terra i es trenca la cama. La primera reacció d’Ivan és ‘seras maricón, a poco me aplastas!’, sense donar-li massa importància. Quan sí que li la dóna és quan veu que es pot quedar sense secretari per a la pròxima batuda més important de la temporada. Obsessionat per l’esdeveniment només fa que increpar-lo, i afeixugar-lo, de manera que l’obliga a forçar-se i estar present en la batuda, de manera que se li trenca per segona vegada la cama i ara queda coix per a sempre.
En un d’eixos dinars en els quals hi havia representació de la classe benestant, el senyoret crida a Règula, a Paco i un altre servent per a demostrar a un diplomàtic estranger que saben gargotejar el seu nom en un paper, així el senyoret vol demostrar que els plebeus no són ignorants. Perquè l’única manera de tenir els criats contens és evitant que pensen.
Incapacitat com s’havia quedat Paco per acompanyar al senyoret de cacera, l’acompanya per als menesters l’Azarías, però aquest és un desastre per a l’amo. L’Ivan, malhumorat , cabrejat li va dir a l’Azarías que tornaven a la finca i que per la vesprada provarien sort. De tornada la ‘milana bonita’ va reconèixer Paco i es va acostar a ell. Aleshores, el senyoret es va refermar en el muscle la culata de l’escopeta i va estrènyer el gallet. La ‘gragilla’ va deixar en l’aire un estel de plomes i Azarías va córrer per a recuperar-la. Allí estava el cos sense vida de la ‘milana’. Ell la va agafar entre les mans mentre sanglotejava sense comprendre el motiu.
El senyoret, sense adornar-se’n —o simplement perquè no aplegava a comprendre com podia existir un vincle d’estima entre un home i un animal tan fort— amb un tret l’havia finat sense cap remordiment.
Per la vesprada el senyoret Ivan va passar a arreplegar l’Azarías. Pareixia com si de colp i volta no haguera passat res i va carregar en el cotxe tots els estris de caça, amb els reclams i una corda més grossa que la que duien en la part de darrera del Land Rover. Iván li va fer una observació sobre la maroma i ell li va contestar que era per a poder pujar millor a l’arbre.
Localitzat el punt per a fer la posta, es van aturar i van descarregar tot el material, davant de la impaciència d’Ivan que veia com per damunt d’ell volava una bandada de coloms salvatges.
L’Azarías va pujar pel tronc de l’arbre i li va demanar al senyoret que li allargara la gàbia on estaven els coloms de reclam. Al mateix temps que va alçar el cap l’Azarías li va ficar al coll la maroma amb un nus corredor com a espècie de corbata. El senyoret capficat en la prometedora batuda no s’adonava del que l’esperava, fins que Azarías va passar la corda per la branca de dalt del seu cap i va estirar amb totes la força fent que Ivan s’alçara mig metre del terra i, quasi instantàniament, va traure la llengua acompanyat d’un prolongat ronc i la maroma fou nugada al tronc on estava assegut Azarías. El cos experimentava unes convulsions i uns espasmes generalitzats, fins que va quedar immòbil i els ulls desorbitats mentre que l’Azarías repetia mecànicament ‘milana bonita, milana bonita…’.
L’actitud del senyoret la veu com un acte de violència contra la natura; la reacció d’Azarías és desproporcionada, però des del seu punt de vista actua amb un instint primitiu i basic: el ‘ojo por ojo, diente por diente’. Ell simplement dóna protecció als que estima.
És possible que en compte d’anar cap avant en el temps, hàgem retrocedit i tornem a repetir la nostra història, en la qual tots els nostre drets queden abolits i el teu futur dependrà del lloc on nasques, sense tenir en compte la teua vàlua. Jo crec que aquesta novel·la ens pot plantejar un futur no molt llunyà, i que cadascú traga la seua conclusió.
Enllaços
Array
