24.03.2013 - 06:00
El film ‘Quan convé seguem cadenes’, una ficció sobre el procés independentista, ja ha fet els primers passos. Es rodarà aquest estiu, però el director Antoni Verdaguer i l’Associació Cultural Independència 2014 ja han començat a recollir finançament a través de la web de l’associació amb un sistema de micromecenatge i ja han rodat un vídeo promocional del film. Aquest vídeo, juntament amb un altre en què diversos actors catalans demanen als ciutadans que col·laborin en el rodatge fent-hi una petita aportació econòmica, van ser projectats dimarts a l’Espai VilaWeb en la presentació que Verdaguer va fer del film. Podeu veure’ls tots dos aquí i podeu llegir també l’entrevista que vam fer-li a Verdaguer, sobre el film.
—Un film de ficció sobre la independència. És pensat per a convèncer els no convençuts?
—Bé, una pel·lícula no ens portarà pas a la independència, però potser hi pot ajudar. La intenció és presentar propostes sorprenents, amb actors coneguts, un film que pugui dir les coses d’una manera propera. Si els films els sumem a l’acció de la societat civil catalana, la del món polític, alguns llibres, etc, tot ajuda. En tot cas, aquesta és l’aportació que fem des del món del cinema i l’audiovisual en aquest procés.
—El guió encara es va elaborant, oi?
—En tenim una primera versió. Ens agradaria que la pel·lícula reflectís allò que ens agradaria que passés a partir del dia que s’estreni i fins al cap d’uns pocs mesos, quan es pogués aconseguir la independència. Ens basem en tot allò que passa, i en moltes iniciatives que pren la societat civil catalana, que d’alguna manera és el motor de la independència i serà l’eix des d’on es vertebrarà la pel·lícula. Com que els esdeveniments són constants, crec que el guió no s’haurà tancat fins el dia abans de començar a rodar.
—El vídeo promocional ensenya un punt de partida una mica intrigant…
—Sí, i hi ha hagut interpretacions per a tots els gustos, sobretot de diaris digitals de la dreta espanyola. No puc explicar què passa perquè és l’eix de la trama. La pel·lícula tindrà diverses històries i personatges, des de l’industrial que pot pensar que potser li boicotaran els productes fins a la dona gran que pateix per si tornarà a passar gana com a la guerra. Ens fem ressò de tots els rumors i les mentides i bestieses que arriben a dir els qui van contra el procés. Però l’eix principal de la trama argumental és un fet que protagonitza un personatge, un fet que posa el govern espanyol en una tessitura compromesa i l’enfronta una situació internacional que ha de resoldre. L’única condició que posa aquest personatge perquè tot torni al seu lloc és que ens deixin fer el nostre camí, fer el referèndum i després, si s’escau, avançar cap a la independència. El govern espanyol no ho accepta i es comencen a organitzar accions, com la d’un grup d’espanyolistes que vol atemptar contra aquest personatge. I ja no puc dir res més.
—Aquest és l’eix, i al voltant hi apareixen tot de personatges, que també hem vist al vídeo.
—Hi ha un fet del qual es parla, i aniran apareixent personatges. Prenc de model films com ‘Short cuts’ de Robert Altman, o ‘Crash’. Històries corals, com a ‘Raval, Raval’, un dels films que he fet que més m’estimo. En aquest cas, hi trobem personatges propers i identificables, com un del medi rural, o una persona gran que té por, o la història d’una parella jove, que ha aixecat una mica de polseguera: diuen que presento els espanyolistes com uns violents. D’alguna manera aquesta història vol simbolitzar el procés de divorci entre Catalunya i Espanya. Quan la gent està cansada de viure junta té dret de divorciar-se, i això es pot fer de manera civilitzada o no. A nosaltres ens agradaria que fos d’una manera absolutament civilitzada.
—I el film acaba amb la proclamació de la independència l’11 de setembre del 2014?
—Serà un final més obert. La intenció és rodar el film a l’estiu, si aconseguim el finançament, i estrenar-la l’11 de setembre. Hipotèticament, allò que passa al film explica allò que ens agradaria que passés entre l’11 de setembre de 2013 i l’11 de setembre de 2014, que és la data emblemàtica dels tres-cents anys. Això no vol dir necessàriament que al final del film s’hagi de veure la proclamació de la independència, serà un final obert, però sí que d’alguna manera o altra quedarà clara la independència. Hi haurà un final feliç.
—Heu fet el vídeo promocional abans del rodatge per a atraure finançament. Com va la campanya?
—Bé. Cal tenir en compte que hi ha hagut el projecte de la Isona Passola, que ara ja ha assolit el finançament. Ara acabem de començar nosaltres una campanya per a recollir diners a través del compte de la web Independència 2014. Hi ha molta gent que posa 10 euros, altres una mica més. Però haurem de buscar inversors que vulguin fer aportacions més substancioses, que passarien a ser coproductors del film.
—Mentre parlem per telèfon torneu amb tren de Madrid, on heu presentat el documental ‘Jordi Dauder, la revolta pendent’, premi Gaudí d’enguany. Enhorabona!
—Ja era previst que s’estrenés a Madrid. I ha estat molt bonic, no m’havien felicitat mai tant com ahir (dijous). És cert que Dauder va viure els últims anys a Madrid, on es va significar molt en lluites com ara contra la guerra, i en tot de causes en què es lliurà en cos i ànima. Allà és un personatge molt estimat, es va notar amb aquest documental, on ell no s’amaga de dir les coses que no li agraden de Madrid o les de Catalunya. El documental va ser un entrevista molt sincera i molt oberta que em va concedir poc abans de morir-se.
—L’hauríeu convidat a participar a ‘Quan convé seguem cadenes’, si fos viu?
—Evidentment. El documental era el meu treball número dotze amb ell. Era tan agradable i col·laborador, que era un plaer de treballar-hi. Un gran actor, que sabia exactament com era el personatge que havia d’interpretar. Dauder, ho sé pel documental i l’amistat que ens unia, no era pròpiament independentista català. Va militar molts anys a la Lliga Comunista Revolucionària, trotskista, i tenia més la idea d’un partit a tot el món que no a cada partit, era un nacionalista internacional. Ara, estimava molt Catalunya. Ventura Pons ho explica al documental: en Jordi plorava desconsolat i deia que ni els seus amics d’esquerres de Madrid no entenien què era Catalunya. Crec que en Dauder hauria estat encantat de participar en aquesta pel·lícula.
