Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dijous  07.03.2013  22:13

Autor/s: Àngel Cano

El dret de no ser menjats

Men?ame
 

Hugo Chávez ha mort. Físicament. Com el seu dia van morir Ernesto 'Che' Guevara, o Salvador Allende, o Tupac Amaru, o Simón Bolívar, o José Martí, o Guaicaipuro. I tots ells han esdevingut símbols de Llatinoamèrica, símbols de la rebel·lió, símbols de la resistència. A l’altra part de l’Atlàntic, i sense conéixer-los al cent per cent, a molts ens vénen al cap imatges del “Che” amb un havà i la boina, les paraules de l’últim discurs d’Allende, o la importància de Bolívar. Potser perquè els mitjans de comunicació encara no havien entrat en l’auge de la manipulació.

No seré jo qui defense ni Chávez ni la revolució bolivariana: econòmicament parlant, hi ha moltes ombres, i jo no entenc economia (no és que no vulga parlar-ne, és que no n’entenc, i sempre m’han dit que abans de dir barbaritats, que calle). Però al que sí que em puc referir és a les polítiques en educació i sanitat que portà a terme. O al fet de deixar que el poble tinguera veu en la cosa pública. I, sobretot, va saber dir moltes voltes 'no' als qui manen, d’allà al nord. Com Aznar, Zapatero o Rajoy i, per extensió, com Zaplana, Camps o Fabra. No?

El que és cert és que va traure Veneçuela d’un pou de què només uns quants podien traure aigua –o petroli– i, moltes voltes, els la donaven als Estats Units. Però això ja s’haurà dit en moltes de les opinions que s’han comentat aquests dies. Perquè, és clar, aquesta setmana tot el món s’ha destapat com un coneixedor fervent de la situació a l’Amèrica Llatina, uns per a criticar-la i uns altres per a lloar-la. No és que ens n'hàgem de sorprendre; sabíem les ‘opinions’ abans que les digueren. I, pel que he escoltat al meu entorn, el discurs contra Chávez ha calat molt en la gent. Dictador, explotador, manipulador, demagog, populista... Quan cada dos per tres estava fent eleccions o quan ha disminuït moltíssim la pobresa a Veneçuela. Demagog o populista? Per què no? No ho són els d’ací?

Com deia, no defensaré Chávez: el temps parlarà, el temps dirà qui va ser, què va fer i com es notarà la seua absència. Tampoc acceptaré ni (tota) la seua política ni les seues formes, faltaria més! Ara bé, l’intel·lectual uruguaià Eduardo Galeano, un escriptor que mai no s’ensenyarà a les escoles i que fa parlar les parets i els murs enfront del silenci dels periòdics, conta una historieta perfectament aplicable a l’actualitat, plena d’ironia i d’una ràbia amagada. Un cuiner va reunir les aus, les gallines, les oques, els polits, els faisans i els ànecs, i els va preguntar amb quina salsa volien que se’ls menjaren. Aleshores, una humil gallina va dir: 'nosaltres no volem que se’ns mengen de cap manera!', i el cuiner li contestà que això estava fora de la qüestió.

Els veneçolans, els llatinoamericans en general, feia segles que estaven fora de la qüestió. Des que el 1492 anaren a ‘descobrir-los’; des que el 1492 anaren a imposar-los una llengua, una religió i una cultura; des que el 1492 anaren a ‘civilitzar-los’. I, en major o menor mesura, això ho capgirà Chávez no deixant que els invasors els tractaren com un tros de terra marginal. Perquè abans ja ho havien intentat capgirar Tupac Amaru, Guaicaipuro, Simón Bolívar, José Martí, Salvador Allende o Ernesto 'Che' Guevara.

Nosaltres, els valencians, els habitants de tots els Països Catalans, també fa segles que estem fora de la qüestió. Des de 1707 ens han ‘redescobert’, ens han imposat una llengua i una cultura, i ens han intentat ‘civilitzar’, convertint-nos en una província d’una estat centralista, amb l’única visió de Madrid, sotmesos a les lleis de la Merkel, dels mercats i de tota aquesta porqueria que ens tracten no com a éssers humans, sinó com a recursos humans (com explicaria el mateix Galeano). Som els ningú, els menyspreats. Som eixos animals que tenen la llibertat de triar la salsa amb què volem que se’ns mengen. I si no volem que se’ns mengen, ens aguantem, perquè tard o d'hora, acabarem engolits. Per aquesta raó, ni Chávez va caure bé als mitjans espanyols, ni Galeano a les nostres escoles. Caldria veure, doncs, per quin racó ve la manipulació.

Repetisc de nou: no defensaré Chávez. Però, que quede clar: en una revolució, o estàs en un bàndol o estàs en l’altre. I si l’altre són els Estats Units, la Merkel, els bancs i els mercats, és a dir, si els de l’altre bàndol són els que se'ns han de menjar, llavors em declare chavista. Amb matisos i sense dogmatismes, però chavista. I, només per curiositat com he llegit en alguna xarxa social aquesta vesprada, fem política ficció: imaginen –Déu no ho vulga, ai!– que Francisco Camps haguera mort mentre va ser president de la Generalitat Valenciana. O que Rajoy mor –Déu no ho vulga tampoc!– durant la seua legislatura. Creuen que hi hauria fileres i fileres de gent pels carrers plorant? Van plorar els alemanys la mort de Hitler? O els italians la de Mussolini? O els espanyols la de Franco? Si és que aquests demòcrates...

P.S. Si tenen deu minuts, escolten el discurs de Galeano ací. I, si en tenen cinc més i els ve de gust, no deixen de llegir l’article que el valencià David Segarra va escriure a Vilaweb, 'Els somnis de Chávez, els nostres somnis', del qual n'he extret algunes referències.