Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  10.12.2012  12:42

Autor/s: M. Josep Micó

Miquel Ferràndiz Bataller

Men?ame
 

No crec ser la persona més documentada sobre la vida de Miquel  Ferrándiz. Deu haver gent entre el públic que en sap molt més que jo, entre altres coses, perquè va tindre l’oportunitat de conéixer-lo. De tota manera, les llargues hores de revisió  i lectura de les composicions de Ferrándiz  m’han permés descobrir aspectes interessants de la seua personalitat  que podrien haver  passat inadvertits.

Quan vaig acceptar la proposta de l’IEVA d’editar l’obra de Miquel Ferrándiz vaig tindre la sort, a més, de comptar amb l’ajuda desinteressada de Maria Jesús, que va respondre pacientment a les meues preguntes, es va posar en contacte amb les persones que van tindre l’amabilitat de cedir les fotografies per a la publicació...  A tots vull expressar-los el meu reconeixement per haver-me facilitat el treball.

De la vida de Miquel Ferrándiz jo destacaria els  anys de treball com a mestre a Atzeneta, on va arribar al voltant dels 40 anys. És en aquest període de la vida on comença seriosament la seua producció poètica. Ja té 53 anys quan li donen el trasllat a Aielo, la terreta de la seua vida, el poble del seu cor, en paraules d’ell.  Encara que ja té una edat avançada, trobar-se a casa l’estimula i li dóna forces per continuar endavant: escriu assíduament, la major part de premis que rep als Jocs Florals són d’aquesta època, el veiem participant activament i amb notorietat en les activitats de renovació pedagògica que es van impulsar durant la  II República...

Ferrándiz va viure en un context històric realment convuls i canviant: va ser testimoni del pas dels Borbons, de la Dictadura de Primo de Rivera, de la II República i de l’arribada  de la llarga nit de la Dictadura franquista, amb la qual va haver de conviure els 23 últims anys de la seua vida. Segurament, els més tristos i grisos de la seua existència: és el temps de la jubilació, la vellesa, la solitud, les decepcions... Perquè tot i que Ferrándiz va rebre amb expectació i esperança el triomf dels Nacionals i la derrota de la República, degué sentir-se molt incòmode quan el Dictador començà a governar amb extrema crueltat i intransigència.

La qüestió és que la que vos parla havia de realitzar una selecció de poemes d’un mestre d’Aielo, editar-los adaptant-los al model de llengua i ortografia actuals i fer-ne un estudi. Ferrándiz escrivia en castellà i en valencià. Però la singularitat, el mèrit d’aquest personatge és haver-se decidit, en un moment difícil, a usar com a instrument la seua llengua materna, el valencià. I amb aquest instrument és com millor comunica allò que necessita expressar. He de reconéixer que va ser una empresa complicada, perquè calia fer possible que els poemes de Miquel es pogueren divulgar, pogueren arribar a l’Escola, a l’Institut, als veïns i veïnes del poble en general. Sense distorsionar la rima, el ritme, la mesura... Calia aconseguir que es pogueren llegir amb normalitat, una normalitat que Ferrándiz trobava a faltar i que va arribar el 1932, quan tot el caos normatiu que amenaçava la nostra llengua es va resoldre amb l’acceptació de les Normes de Castelló. Però el nostre poeta ja tenia 55 anys i no es veia amb cor tornar a començar.

Finalment, vaig aconseguir realitzar una selecció dels poemes que vaig considerar més representatius i els vaig agrupar per temes: la poesia amorosa, la terra, l’educació, la vida quotidiana... I vos he de confessar, amb total franquesa, que crec que Miquel estaria content del resultat, a pesar de les revisions i els canvis fets sobre l’original. Xicotetes modificacions que mai no amaguen l’original que queda registrat sempre amb una nota a peu de pàgina per als interessats en qüestions filològiques. De fet, Ferrándiz considerava un delicte  literari publicar escrits en valencià en una ortografia acastellanada. Però li feia por que molts no sapieren llegir la seua obra “perquè a les escoles només s’ensenyava a llegir i escriure en castellà”. Actualment, tanmateix, si tenim en compte que les noves generacions han aprés a escriure correctament en valencià des de la infantesa, els resultaria complicat accedir als versos de Ferrándiz en versió original, tal i com ell els va poder, que no voler, escriure.

Ferrándiz és una persona profundament religiosa i d’idees conservadores (postura davant la relació empresari-treballador, el paper de la dona en la societat...). Però és, alhora, un defensor entusiasta de la  llengua del seu poble. Estant de mestre a Atzeneta manifesta per escrit el seu disgust perquè l’Estat no li permet ensenyar a classe la llengua pròpia i considera que és una vergonya que els valencians no sàpien almenys llegir en la seua llengua.  I Ferrándiz no es limita a les paraules, passa a l’acció. De manera que la part més atractiva de la seua producció poètica està escrita en valencià. I això, a pesar de les dificultats que li imposava el moment històric que li va tocar viure i a pesar de la incomprensió d’alguns: recordem l’episodi en què el mestre va a buscar esclata-sangs i només torna amb una turma plena de cucs, o aquell cas d’un tal Llop que va anar a buscar el metge perquè la sua dona, la Rabosa, estava de part, les pàgines per on van passant el Clariano, l’Arcada, el Pou Clar, L’Horta Nova, la Vella, el Molí Batà, El Calvari, el Barranc de Juncar....

I què va conduir un home tan conservador com Ferrándiz a adoptar aquesta postura? El fet que Miquel va ser, per damunt de tot, mestre. Com ell declara va invertir la major part de la vida i l’esforç en aquesta “ingrata” professió. I aquest fet tan important el vaig voler fer evident quan vaig elegir el títol de la publicació: “el mestre poeta”. Estic convençuda que és a través de la pedagogia, de la docència, del fet de treballar amb xiquets valencians cada dia, que ell va desenvolupar una gran sensibilitat per la realitat lingüística del seu poble. Ferrándiz és un mestre inquiet, que es preocupa per educar i no per instruir. Ell explica el “martiri” que li va suposar l’escola quan era un xiquet: “en un local que millor tenia qualsevol bèstia”, dins una aula massificada, amb un mestre que es comunicava amb ells en una llengua estranya, que els obligava a repetir de memòria fins a l’extenuació  coses que no significaven res per a ells, que els prohibia moure’s, que utilitzava el càstig físic i psicològic per assegurar-se l’obediència dels alumnes, en un sistema educatiu que menyspreava tots els aprenentatges que els xiquets feien fora de l’aula, on l’únic factor que podia servir per evitar que les aules estigueren encara més massificades era la segregació per raó de sexe, la separació de xics i xiques que havien d’aprendre matèries diferents....

Ferrándiz no volia ser còmplice d’aquella escola retrògrada de la seua infantesa que duia camí de perpetuar-se.  Com a bon mestre, sabia que ensenyar així era començar la casa per la teulada. Un infant, per molt que algú s’enteste a negar l’evidència, mai no coneixerà ni s’estimarà d’altres cultures i d’altres realitats si no comença per la pròpia. Ni aprendrà amb coherència altres llengües si primer no domina bé la del seu territori.

No voldria acabar sense posar de relleu que hui més que mai aquesta postura del mestre poeta està de plena actualitat i si no, mireu les portades de la premsa de tot l’Estat. Mireu cap a on s’encamina la nova reforma educativa que ens tocarà patir. Qui li havia de dir a Ferrándiz que en ple segle XXI encara hi hauria gent que podria arribar a posar en dubte totes aquelles evidències pedagògiques que ell defensava cent anys enrere?