18.10.2012 - 06:06
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) és dramaturg, director teatral, programador de la sala alternativa FlyHard, coordinador del Torneig de dramatúrgia catalana. És un dels noms que marquen les noves generacions teatrals. I viu un moment efervescent: després d’estrenar ‘Pàtria‘ a Temporada Alta, ara desembarca al Lliure de Gràcia (fins l’11 de novembre), amb aquesta obra que ha suscitat molta expectació, sobretot per la viva actualitat del text: el cap de l’oposició d’un partit independentista català té la possibilitat de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya per primera vegada, però dos dies abans dels comicis desapareix. En l’entrevista Casanovas també parla a bastament del bon moment que viu la dramatúrgia.
‘Pàtria’ és la segona part d’una trilogia sobre la identitat catalana, que Casanovas va començar amb ‘Una història catalana‘, estrenada a la Sala Tallers del TNC l’any passat, i que el març del 2013 hi tornarà, refeta de cap a cap.
Però comencem per ‘Pàtria’. Sobre l’actualitat de l’obra, Jordi Casanovas escriu un text de presentació en què s’interroga sobre els fets que ens poden succeir. Diu:
‘Al novembre, Catalunya serà intervinguda per l’estat espanyol. I jo em pregunto què hauré de fer. Sóc un dramaturg i director de teatre, a la vegada treballador i a la vegada mig empresari. No em permeto grans dispendis, miro de no estirar més el braç que la màniga, però visc prou bé, la veritat és que millor que no m’esperava quan vaig escollir aquesta feina. Fins ara no he cregut ni poc ni gaire en els polítics autòctons. M’avorrien la monotonia dels discursos, els eterns retorns a debats sobre la nostra forma de govern i les discussions pròpies de pati de col·legi. Però, al novembre, quan ens intervinguin, què hauré de fer? Continuar mantenint aquesta poca fe en el sistema polític i lluitar per tirar endavant la meva carrera i la meva família o implicar-m’hi? On haurem de cercar els líders capaços d’aglutinar tota aquesta població incòmoda amb l’actual organització política, social i econòmica? Sabran aquests líders convertir tots els nostres malestars i disgustos en propostes que construeixin un país millor?’
—Per què aquest text?
—Jo, que sóc dramaturg, em demano, en el cas que la situació econòmica vagi a pitjor o la situació política sigui molt crítica, què faré? En una situació de crisi greu en què el país pot anar a la deriva, què he de fer? He de prendre partit, m’he de pronunciar? El nostre personatge principal, per un seguit de circumstàncies, es pronuncia i aleshores es troba que necessita convertir-se en polític.
—Per tant, la posició que prendríeu en una situació de crisi greu seria de pronunciar-vos?
—No, no ho sé, no tinc una resposta. Per això escric les obres, per fer-me totes les preguntes, però en cap cas no en sé les respostes. No sé encara què hauria de fer, si me n’aniria… També és veritat que aquestes últimes setmanes han canviat molt les coses. Ara hi ha un gran protagonisme de l’independentisme. Hi dipositem totes les esperances, com també passa a ‘Pàtria’. És en això que s’aferren alguns dels personatges d’aquesta història.
—És curiós que aquesta obra toqui un tema de tanta actualitat com la possibilitat que guanyi un partit que ens pugui portar a la independència. Però, l’obra, la vau començar a madurar fa un parell d’anys; no ho podíeu preveure pas.
—Fa dos anys que en parlem amb el Canal, amb el Festival Temporada Alta, però de fet fa més de cinc anys que vaig escriure un primer text que és la llavor de ‘Pàtria’. En aquest text ja pensava en la història d’un candidat independentista amb possibilitats de guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors semblava una ficció. I, de fet, encara no fa un any, quan exposava el projecte al Lliure i a Temporada Alta, quan comentàvem l’argument, encara tothom feia un primer somriure com si la independència fos ciència-ficció. Ara aquesta realitat ha aparegut d’on menys s’esperava, del president. Però en tot cas, això són figues d’un altre paner.
—Doncs què explica ‘Pàtria’?
—És una història molt semblant a això que ara passa, però amb tot de personatges de ficció. No és pas un episodi del Polònia, no és cap obra satírica amb personatges reals, no és això, sinó un gran drama personal. I estic molt content perquè els actors són immensos i han fet créixer molt els personatges. En el fons, són personatges que lluiten per descobrir quina és la seva identitat i transmetre l’herència que necessiten transmetre. Això es relaciona amb el fet de com nosaltres mateixos rebem la nostra identitat catalana i com la intentem transmetre. És a dir, no és conjuntural del moment, sinó que miro de reflectir les meves sensacions d’una manera més global, des de l’arrel catalana.
—D’aquí ve la trilogia, començada amb ‘Una història catalana’, seguida de ‘Pàtria’?
—Sí, aquesta trilogia conté ‘Una història catalana’, que toca la cosa més visceral i religiosa; ‘Pàtria’, que aporta la més racional i més relacionada amb la memòria històrica; i una tercera part que es relacionarà amb la família, el grup més petit, la relació de sang i la història de les famílies d’aquests últims anys. Aquests són els tres grans blocs en què he pensat per fer-me preguntes sobre la meva identitat catalana.
—Aquesta coincidència de fets reals i de ficció dramàtica, us ha obligat a treballar l’obra com un ‘work in progress’?
—No, aquesta és la meva manera de treballar. Ho he fet sempre. Aquesta és la setzena o dissetena obra que estreno i pràcticament en totes les que he escrit he procedit així.
—Què implica treballar d’aquesta manera?
—Quan escric i dirigeixo l’obra, proposa als actors uns primers vint minuts d’entrada. I vaig escrivint a mesura que anem treballant els assaigs. És clar, això els dificulta la feina, però també em donen molts elements que em permeten de fer créixer els personatges. I jo escric adaptant-me al millor que ells em donen. D’aquesta manera tot puja de valor, més que no pas si jo em quedés escrivint a casa.
—Això vol dir, entre més coses, que necessiteu més temps…
—Sí. Hem treballat amb una miqueta més de temps, tenint en compte que vam fer un mes de feina al juliol i que l’agost em va permetre de relligar el text. És més arriscat i més de boigs, perquè hi ha moltes escenes, hi ha actors que fan més d’un personatge, hi ha molt de moviment… Els actors fan un esforç, però em sembla que quan la gent veurà l’obra, l’agrairà. En alguns moments, noto una sensació de màgia: hi ha tants canvis, tanta multiplicitat, tantes escenes, tants salts temporals…(l’actualitat, la història de fa sis mesos i la de fa seixanta anys), de manera que ho anem ensenyant tot. Per això necessitem un ritme cinematogràfic, però a la vegada són actors, per tant han de fer màgia. I això és una de les coses més boniques del muntatge.
—Entre els crèdits de l’obra hi ha agraïments per a Josep-Lluís Carod-Rovira o per als periodistes Toni Aira i Xavier Bosch. Quin paper hi tenen, en aquesta història?
—Són gent que en un moment o altre hem visitat i els hem demanat coses. Ens contextualitzen i ens són molt útils perquè ens confirmen si anem bé en alguns temes. En el cas del Carod-Rovira, tenia ganes de conèixer el seu fulgor i la seva caiguda i molt amablement em va rebre i va ser interessant.
—Però hi ha aspectes de Carod-Rovira en aquesta obra?
—No, cap ni un. El protagonista és una amalgama de molts polítics i de molts caràcters que he pogut veure.
—Es podria dir que a ‘Pàtria’ jugueu amb la intriga, i a ‘Una història catalana’ amb el western?
—Sí, però no gaire. D’entrada, diem que aquest home, candidat independentista del partit de l’oposició amb possibilitats de guanyar, ha desaparegut. No sabem si se n’ha anat per voluntat pròpia o algú li ha fet res. Falten dos dies per a les eleccions. I alheshores reculem sis mesos per veure tota la història d’aquest personatge i arribar al punt de la desaparició i després arriba el desenllaç.
—L’oportunitat de l’obra indica que ja fa temps que us miràveu aquesta via cap a la independència. Com viviu, doncs, la possibilitat real de la independència de Catalunya.
—Jo sóc una mica punk i m’agrada qualsevol canvi radical. Em pot semblar tan interessant la independència com una dictadura (salvant les distàncies). És una sacsejada. És un fet extraordinari, en què nosaltres com a persones hem de prendre posició i demostrar-nos quina mena de persones som. Objectivament, votaria en favor de la independència, perquè em sembla la mar de positiva. Allò que em demano –i més venint de Vilafranca, que és una població en general més tancada als ‘inputs’ de fora–, és com configuraríem aquest estat nou. I aquest punt torna a ser tan perillós com el nyap que va ser la constitució i la transició. Tothom volia deixar la dictadura i firmava qualsevol cosa, però el que es va acabar fent després deixa molt a desitjar. Ara tots faríem qualsevol cosa per la independència, però el que vindrà després no pot ser un nyap, hauria de ser millor. Tots tenim la responsabilitat de ser observadors i d’influir perquè sigui millor.
—Construir un estat és una oportunitat per a fer-lo millor. En aquest sentit, la trilogia sobre la identitat catalana que escriviu, amb les febleses i les virtuts, pot ajudar a construir aquesta societat millor?
—Per a millorar com a individu, l’individu ha de ser autocrític; per a millorar com a col·lectivitat, la col·lectivitat ha de ser autocrítica; per a millorar com a país, el país ha de ser autocrític. Jo crec que tot pot canviar i tot pot millorar i tothom pot ser millor persona i pot millorar el caràcter sempre des de l’autocrítica. Per exemple, aquests últims anys la dramatúrgia catalana ha crescut i hem fet molta força, perquè hem estat molt durs amb nosaltres mateixos. I això és aplicable a moltes altres coses.
—Per a tenir un bon teatre calen bons dramaturgs?
—Això segur. El millor teatre del món és a Anglaterra on solament s’estrena dramatúrgia anglesa; als Estats Units, solament s’estrena dramatúrgia americana i puntualment anglesa; a l’Argentina, solament estrenen dramatúrgia local i puntualment de fora; i a Alemanya també tenen una dramatúrgia fortíssima. Tot el teatre que es fes aquí hauria de ser de dramatúrgia catalana. Perquè són les obres que parlen de la nostra vida i de la nostra història. No perquè parlin estrictament de Barcelona, de Catalunya o de Camprodon, sinó perquè parlen de les coses que ens passen a nosaltres. Una obra que passa en un poblet d’Anglaterra, parla d’una idiosincràsia d’allà. I nosaltres, el públic, és difícil que ens hi acabem identificant i emocionant.
—El projecte de la sala Flayhard va en aquesta direcció. Només s’hi estrenen obres d’autors catalans contemporanis…
—La sala Flayhard és una sala que té quaranta localitats (és un espai molt petit), al barri d’Hostafrancs de Barcelona. I vam decidir que únicament hi representaríem dramatúrgia contemporània i catalana. És clar, en un espai tan petit les obres només poden tenir de tres actors a cinc. En molts casos encarreguem als dramaturgs que ens escriguin les obres o vaig a buscar textos que s’adiguin amb les característiques de la sala, i sobretot amb allò que ens interessa: que ens parlin de coses d’ara, que ens dibuixin personatges que tenim a prop.
—I després de dos anys de funcionament?
—Després de dos anys, el públic ve sense mirar ni el títol ni la sinopsi. Només sap que hi ha una obra nova i que parla de coses que els són pròximes. Això no passaria si publiquéssim autors irlandesos, que són fabulosos, però que expliquen històries de casa seva. Nosaltres tenim un nivell que és ben a prop del de la dramatúrgia irlandesa, i, a més, com que parlem de coses d’aquí, la gent s’emociona. Mira el cas de ‘Litus’, que es va estrenar a la Sala Flyhard i que se n’ha anat a l’Espai Lliure, que l’ha prorrogada fins el 3 de novembre. És una història que fa deu anys potser hauríem esperat que l’hagués escrita un autor americà o argentí, i no, l’ha escrita una autora d’aquí, la Marta Buchaca. Hem d’insistir perquè els altres teatres segueixin aquest camí.
—També en la línia de fer conèixer els dramaturgs catalans, un dia us n’aneu a veure en Salvador Sunyer de Temporada Alta i li proposeu un Torneig de dramatúrgia catalana.
—Va sorgir una mica de broma, però era necessari, sobretot en aquest moment, que entre els dramaturgs tenim molta relació, hi ha molta companyonia, hi ha molt de gremi, que se’n diu. I tenim ganes que, a l’altre, les coses li funcionin, perquè sabem que si li funcionen, més gent s’interessarà per la dramatúrgia catalana. Hem canviat el xip (abans semblava que tot just si hi havia espai per a un autor). Ara sabem que tots lluitem per una mateixa causa. I en d’aquest ‘bon rotllo’, els vaig dir: anem a fer una mica de ‘mal rotllo’, amb totes les cometes del món. D’una forma lúdica és posar sobre la taula que vivim un gran moment de dramatúrgia. No podríem fer el torneig, si no hi hagués un gran estol de narradors. I a més, quatre textos que es van proposar l’any passat (quatre de vuit) s’estrenaran enguany. Parlem d’un nivell molt alt.
—Tornant a la Sala Flyhard, hi impera una certa consciència social: el públic pot pagar deu euros o quinze, segons la butxaca, i el dijous, fins i tot pot entrar-hi pagant-ne cinc.
—Necessitem un nou públic i aquest nou públic necessita facilitats per a entrar al nou teatre. Hi ha molt de públic que quan pensa en teatre s’imagina un senyor amb una perruca antiga. És això que hem de trencar. I avui ja puc dir que la sala Flyhard s’ha anat fent un públic fidel que omple la sala cada dia. I encara que només siguin quaranta localitats, no és fàcil; estem molt contents i agraïts.
—Com a dramaturg i director i programador d’una sala, quin paper creieu que hauria de fer el teatre en la nostra societat?
—No ho sé. Jo ho faig, d’entrada, perquè ho passo bé, i després perquè el teatre m’agrada molt i crec que és dels pocs mitjans d’expressió que permet que un dia passi una cosa i al cap de dos mesos ja tinguis una història parlant-ne. El teatre té una capacitat de reacció molt gran. Però, paradoxalment, el nostre teatre encara no té aquesta capacitat de reacció.
—Per què?
—Perquè el teatre català encara no és dels dramaturgs, sinó dels directors. I els directors es fan directors perquè estimen un teatre que ja existeix, no un teatre que ha d’existir. Els dramaturgs, en canvi, estimen un teatre que ha de venir, no un teatre que ja existeix. Aquesta és la diferència. Quan el teatre català sigui dels dramaturgs viurem i veurem el teatre.
—Però de Shakespeares se n’han de fer sempre, no?
—No. Per què? Que es farà mal ningú, si no fem cap Shakespeare? No sé si cal que fem el ‘Hamlet’ quatre vegades l’any. Tots tenim ganes d’escoltar històries noves, i les noves històries surten dels qui les escriuen ara. I el teatre és dels dramaturgs i dels actors. Ja sé que els directors s’empiparan, però és així.
