19.04.2012 - 14:35
Si hi ha dos indrets on entenen més que cap altre les demandes i els problemes del poble català, aquests són Quebec i Tibet. Dues nacions sense Estat que han escollit Barcelona per estendre la seva cultura i establir llaços econòmics. Els motius: el dinamisme i la participació que hi ha a Catalunya, que fan de la capital la seu ideal de cases culturals o d’organismes institucionals que intenten donar-se a conèixer i promocionar la seva terra i la seva cultura. És el cas de la Fundació Casa del Tibet i de l’Oficina del Quebec a Barcelona.
La relació del Quebec amb Catalunya comença ja amb Jordi Pujol, qui el 1996 hi viatjà de visita oficial. I la Fundació Casa del Tibet roman oberta des de fa 18 anys. Mai no havien tingut tanta participació ni tanta transcendència. La Casa del Tibet de Barcelona és la més activa de les sis que hi ha en el món actualment, i el Govern quebequès ha signat amb la Generalitat un acord per potenciar ambdues economies des d’ara fins el 2020.
Progrés i productivitat, però en francès
L’Oficina del Quebec a Barcelona és l’única representació oficial de la província francòfona de Canadà en tot l’Estat espanyol, Portugal i el Principat d’Andorra. Però província és només una altra manera de dir regió federal, on el francès és l’única llengua oficial del territori i no, com a la resta de Canadà i a les administracions públiques, l’anglès. Un centenar de quebequesesos viuen a Catalunya, i la mateixa xifra de catalans, aproximadament, resideixen a la província francòfona d’Amèrica.
Quebec significa en l’idioma indígena, “allà on el riu s’estreny”. Segles abans, aquest riu alimentava els indígenes que hi vivien. Avui, la terra s’ha convertit en una pròspera regió que forma part del G7 i que demanda capital humà qualificat per al seu teixit empresarial, sobretot dedicat a la investigació, l’energia, la farmacèutica i la indústria agroalimentària.
A l’Oficina de Quebec a Barcelona hi treballen nou persones. És l’organisme institucional que representa el govern de Quebec a Catalunya, però també a Espanya, Andorra i Portugal. La seva directora, Marjolaine Ricard, il·lustra quina és la seva funció: “El nostre paper és ajudar a catalans i quebequesos a tenir llaços més estrets, poder treballar junts en tots els camps, en investigació, cultura, economia i comerç“. La immigració no és competència seva, ja que es gestiona des de l’Oficina d’Immigració de Quebec a París.
El govern quebequès espera que l’acord de mobilitat de treballadors firmat amb Catalunya pugui ajudar a millorar la situació econòmica. Sobretot, a donar sortida als joves ben preparats que es troben sense feina. Fins el 2020 preveuen que necessitaran fins a 700.000 treballadors altament qualificats, calcula el Govern del Quebec.
L’altre plat fort que acompanya la vida dels residents a Quebec és la cultura i la qüestió de la llengua. “Si algú coneix i entén la qüestió del català, són els quebequesos”, diu la directora mentre s’excusa per no tenir la pàgina web en català, “per una qüestió de pressupostos”.
“La cultura és el millor vehicle per a que els altres coneguin Quebec, és la nostra targeta de visita”. I anima a tots els joves que vulguin a aprendre dansa, circ, música o teatre a la universitat. “Tenir aquestes disciplines a la universitat és extraordinari”, declara Ricard.
Tibet o el punt de no retorn
Des de 1994, la Fundació Casa del Tibet ofereix un espai de meditació per als qui la vida de la ciutat els extenua, sense deixar de parlar del conflicte que manté el Tibet amb la Xina i defensar els drets del poble tibetà. Les activitats que tenen més èxit són les classes de ioga i la Cerimònia de Lluna Plena, que reuneix més de 300 persones.
Thubten Wangchen és lama i el director de la Fundació. A més, és diputat del Parlament tibetà a l’exili. Fou dels primers monjos tibetans en instal·lar-se a Barcelona, i recorda les paraules del Dalai Lama, que va assistir a la inauguració del centre cultural, juntament amb Penélope Cruz i Richard Gere: “No creeu conflictes, has de respectar els catòlics, però has de treballar per la cultura tibetana, pel budisme”, li va dir. Per aquest motiu, Wangchen diu que no intenten fer més budistes. “Cada un ha de guardar la seva arrel, i apart de conservar-la, es pot enriquir d’altres religions”, hi insisteix.
La Fundació nasqué amb la donació d’un pis a l’Eixample que va fer un amic de Wangchen. Des de llavors, es financen amb les quotes mensuals de més de 300 socis, amb les activitats puntuals que ofereix i pels ingressos que té la botiga del centre. No tenen cap subvenció ni de l’Estat ni de la Generalitat. “Qui no plora no mama, i nosaltres no anirem a plorar a les institucions públiques. Així ens va bé”, sentencia.
Des de 1959, quan la Xina va ocupar el país amb tancs de guerra, el Tibet no és lliure. “Els comunistes xinesos no creuen en res, només en el “Made in Xina”, i no volen monjos. Wangchen assegura que no demanen la independència, sinó més autonomia. “Però no ens donen ni autonomia”. El lama és optimista i diu que almenys, amb l’ocupació del seu país, “ara els europeus saben què és Tibet i on està”, assegura. Perilla la cultura tibetana? “Mentre Dalai Lama sigui viu, la nostra identitat tibetana restarà preservada. Quan li passi alguna cosa, haurem de començar a tenir por pel futur”.
Enllaços
Array
Array
