En la part equivocada de la Història

Segons l’il·lustre pensador M. Duvenger, ‘la diferència entre dretes i esquerres ens permet comparar totes dues situacions i definir una classificació bastant ajustada a la realitat d’estratègies polítiques. La dreta usa la tècnica de la simulació, que consisteix a fer creure a la població que els seus interessos estan pel mig mentre la qüestió és que el que està en joc són els interessos particulars d’una minoria’.

Així, quan els ciutadans ixen al carrer a protestar per unes lleis abusives, dictades per un partit dominant i de dretes, és lògic –i totalment normal– que l’esquerra progressista, socialistes i altres grups oposats a la dreta donen suport a aquestes manifestacions democràtiques que no són altra cosa que la defensa de les millores socials aconseguides pels treballadors i la ciutadania en una llarga lluita de classes. Una lluita que es va iniciar en el segle XIX. És la història de la societat i, per què no, la història del moviment obrer i estudiantil.

Que ara, els bocamolls de la dreta, acusen als socialistes de donar suport als moviments d’estudiants i sindicals és desconéixer del tot el curs de la Història. Ells, la dreta, també tenen una llarga tradició d’eixir al carrer a bramar (ells sols o amb els bisbes i les congregacions religioses) portant pancartes contra les lleis progressistes aprovades pel Parlament. Ells són els responsables d’acords injustos com els signats el 1979 –Acuerdo entre el Estado español y la Santa Sede– on, partint d’un text inconstitucional de 28 de juliol de 1976, es van atorgar a l’església catòlica un munt de beneficis fiscals i econòmics, entre altres prebendes, com ara l’impost de Béns Immobles, que tots paguem anualment als ajuntaments. L’exempció eclesiàstica suposa una retallada en els ingressos fiscals de, com a poc, 2.500 milions d’euros a l’any. Això és la dreta pura i dura.

Sincerament, són encertades les paraules dites aquests dies pel secretari general dels socialistes en el sentit que cadascú es manifesta com vol, i si la dreta ho fa amb el bisbes i la conferència episcopal, els socialistes ho poden fer amb llibertat juntament amb els estudiants, els treballadors i els sindicats.

La classe conservadora –portats en l’estat espanyol de la mà dels patrons, grups financers i una bona part de l’estament eclesiàstic– són molt proclius a fer bronca política. És més, quan democràticament arriben al poder –i amb el suport mediàtic– tenen la ‘debilitat’ de desqualificar sistemàticament l’adversari polític; deroguen lleis i decrets de millores socials i culturals arrelades ja en la societat, i gaudeixen fent ús del tradicional mal gust de la dreta. El seu destí és l’encanallament  de la vida pública i política, com va quedar patent durant el període de l’aznarisme. Època, de la qual tenim els pitjors records. Les mentides i els despropòsits foren una constant, com la compra massiva d’armament després de la famosa foto de les Açores (30.000 milions d’euros, que és un 5% del deute nacional i un 3% del PiB). O la trola de les armes de destrucció massiva. Tot això per no parlar del mal irreparable a l’entorn natural de les nostres costes i del territori interior amb lleis i disposicions en matèria d’urbanisme. O el fet de dilapidar l’ajuda europea (prop de 80.000 milions d’euros) i liquidar el patrimoni empresarial de l’estat (47.000 milions d’euros), amb la venda, de vegades poc o gens clara, de les empreses de l’iNI.

Sabem que les majories absolutes són una de les gran aberracions del sistema polític. L’autoritarisme, l’absència de negociacions obertes, la distància entre el poder i la ciutadania, l’abús de lleis restrictives i la pèrdua de drets cívics i humans, és el que porta la gent a fer una passa endavant i eixir al carrer a protestar. La corrupció –totalment desenfrenada– i la borratxera en inversions inútils i deficitàries, com les que s’han fet al País Valencià són més motius per estar empipats. Un territori que ha estat el súmmum del balafiament desmesurat i de la manca d’imaginació per organitzar eficaçment les inversions rendibles, que han fet molt de mal al cos social del poble. Després d’assistir a la llarga cursa de despropòsits que ens ha fet la dreta política, encara ara, els bocamolls governamentals, s’atreveixen a entrar en el terreny de la vilesa de fer-ne responsables les víctimes. La ‘xuleria’, l’insult i el menyspreu, sense oblidar la corrupció, s’han instal·lat en el dia a dia del nostre viure democràtic gràcies a la dreta política.

Enllaços
Array
Array