05.02.2012 - 17:25
Ara ens diu el nou govern espanyol que vol serietat a l’educació, que volen que es cultive i es potencie l’esperit de l’esforç, de la superació. Ens diuen que l’educació no funciona bé, que cal reformar-la.
Potser es creuen que l’educació sols s’imparteix a les escoles i als instituts. Potser no saben que tots eduquem amb els nostre exemple: ells els primers. I quin exemple! Algú es va perdre el documental de la Sexta, la sexta columna ‘Resacón en Levante’? Ací està el model que seguim en aquesta societat: l’espavilat, el que més s’aprofita, el més llepó del poderós és el que triomfa, el que té èxit i el que s’omple les butxaques.
I mireu què fan dels que treballen honradament, s’esforcen i fan ben feta la seua feina, mireu què en fan: algú recorda encara com funcionaven els menjadors escolars portats avant per unes cuineres autòctones amb una bona cuina al centre? Algú recorda encara com eren aquells menús? Jo encara recorde Reme i Reme, les cuineres del Bonavista fa 15 anys, que feien uns dinars boníssims, casolans, equilibrats… i un bon equip de mestres al darrere que duien amb responsabilitat aquell menjador. Eixe el conec de primera mà, però sé que n’hi havia molts altres que també funcionaven així. Sabeu què ha passat amb la majoria d’aquests menjadors escolars arrelats a l’entorn? Clar que ho sabeu: els han adjudicat a empreses de menjars preparats o que controlen aquests menjadors per traure guanys. De res no els ha servit presentar els comptes nets, amb guanys per millores del propi centre. De res no els ha servit la bona cuina i la responsabilitat. Ha triomfat la pela: l’adjudicació a empreses.
Sabeu què està passant amb els bars dels instituts? Els subhasten al millor postor. Com és lògic, les famílies treballadores no poden competir amb les empreses amb ànim de lucre que es presenten a les subhastes, independentment de la seua qualitat. Unes persones responsables i excel·lents cuineres que duien el bar a l’institut d’Albaida (IES Josep Segrelles) l’han hagut de deixar. De res no els ha servit treballar més hores del que els guanys aconsellaven, presentar uns entrepans excel·lents, cuinar unes cassoles d’arròs al forn dignes del millor restaurant de la comarca, fer sucs naturals per als xicons, de res: responsabilitat, esperit de superació i esforç a la merda, al carrer. Prima la pela, la pela és la pela… ja se sap.
Sabeu què passa amb els docents (mestres i professors) que dediquen moltes més hores del que marca el seu contracte a preparar les classes i a formar-se per millorar en el seu treball, incorporant els avanços tècnics i científics en el seu dia a dia? Doncs que ningú no els reconeix aquest esforç i esperit de superació, tan reivindicat de boqueta pels governants. El govern, com que només mira els números i les peles, ho analitza tot des del punt de vista econòmic i tira al carrer els interins i augmenta la càrrega dels que tenen la sort de continuar treballant; com si treballaren fent rajoles, taules, o paneres… obliden que el que fan és educar i instruir personetes… I una gran part de la societat, perquè sols mira les vacances i el sou… I així reconeixen i agraeixen la dedicació dels professionals que estimen, a pesar de tot, el seu treball?
I sabeu què passa amb els metges i infermeres i personal sanitari? Doncs que també els veuen com una inversió. Però obliden que la nostra salut és a les seues mans, i que per fer bé les coses necessiten el seu temps, i que el que porten entre mans són vides, les nostres vides. El seu esforç, el seu esperit de superació es veu recompensat amb el comentari de torn a la cua de l’ambulatori: ‘veges tu, ja fa una hora que espere… que si han entrat 5 minuts més tard, que si estaran esmorzant…’ Si senyora, quan li toque el torn bé que voldrà vosté que l’atenguen amb paciència, li expliquen les coses i li encerten el diagnòstic… eh que sí? Doncs els altres també, i això requereix temps i paciència. Però tranquils, que ara ve la gestió privada, com a Alzira. Sabeu què significa? Un cas a tall d’exemple: visita a l’oculista, 5 de la vesprada, lloc d’atenció: el passadís, temps invertit 2 minuts. Testimoni directe (no m’ho han contat).
Investigadors del Principe Felipe, València. Gent amb ganes, investigant sobre diferents camps de la salut per curar-nos a nosaltres, a tots nosaltres. Investigant sobre el càncer. Hi ha algú que no tinga un conegut o familiar afectat per aquesta malaltia? Vosté? Quina sort que té… no és el meu cas. Doncs això, gent amb esperit de superació, formats, responsables, solidaris com la bioquímica Consuelo Guerri, que dóna a l’institut els seus 25.000 € del premi rebut a Alemanya, per a poder seguir investigant. Voleu més esperit de superació, responsabilitat i estima per la pròpia faena? Doncs ací teniu la recompensa: la meitat de la plantilla al carrer. Els que volen investigar s’han de buscar la vida fora. Chapeau!
I què em dieu dels llicenciats a l’atur? Més de la meitat de llicenciats amb la carrera acabada no poden treballar del seu ofici. Han d’emigrar o estan a l’atur. Aquesta gent ha posat esforç i treball en els seus estudis, s’ha sacrificat, la seua família ha fet un sacrifici i una despesa important. Tenen un títol reconegut. I de què els ha servit tot l’esforç i treball?
De veritat el govern pretén fer-nos creure que vol millorar l’educació tirant professorat al carrer, baixant-los el sou, reduint els mitjans en educació, reduint la inversió en formació i actualització del professorat, i augmentant la càrrega lectiva dels treballadors?
Clar, és que som valencians, i si hem estat capaços de creure’ns tot el que deia Camps durant els últims anys… perquè no ens hem de creure aquest nou conte que ve ara de Madrid… ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha!
Vagen fent canvis i recanvis, senyors ministres del govern. Han de justificar el sou. I mentre maregen la perdiu, potser encara el poble se’ls creurà. Ací es veu el gran fracàs de l’educació dels últims anys: que el poble encara se’ls creu.
Enllaços
Array
