03.01.2012 - 06:00
Set militants del PSC del Vilafranca del Penedès anunciaven aquest cap de setmana, en una carta oberta, que abandonaven el partit pel ‘tomb espanyolista’ d’aquests últims mesos. Alguns d’aquests mateixos militants ja van promoure un manifest, el març de l’any passat, demanant al PSC de recuperar el rumb catalanista ‘que mai no hauria d’haver perdut’. Aleshores la figura més representativa del partit que els féu costat fou Ernest Maragall.
En aquesta entrevista Josep Maria Masachs, principal promotor de la carta, explica els motius de la renúncia. Considera que ‘el PSC és mort’, més espanyolista que mai, que és una ‘simple federació del PSOE a Catalunya’ i que ja no es pot recuperar. ‘I menys veient com ha anat el congrés i com ha quedat l’executiva’. No descarta la formació d’una nova iniciativa o fins i tot d’un partit nou, perquè ‘l’esquerra catalana i catalanista no pot restar abandonada’. Però: ‘Qui agafa la bandera? Em sorprèn la por d’alguns a l’hora d’agafar la bandera.’
El PSC és més espanyolista que mai?
Home, això és obvi. L’ex-ministra de Defensa, del nostre partit, la primera cosa que va fer quan va jurar el càrrec va ser dir: ‘Viva España’, perquè li ho va dir el Bono. Ara el PSC és més que mai la federació catalana del PSOE. Allò que no es va fer durant la transició s’ha fet ara en silenci i amb una política de fets consumats, ofegant tota veu crítica.
A la carta dieu que havia estat el partit referent de l’esquerra catalana i catalanista…
Ja no ho és, en cap cas. No en tingueu cap mena de dubte. A Barcelona diuen una cosa, a Madrid en diuen una altra i s’acaba fent la contrària de la que s’ha dit aquí. El PSC ja no és d’obediència catalana. No té res a veure el PSC de la fundació amb el que hi ha ara. Ara no té discurs propi i és guiat per uns altres criteris i posa l’accent en una altra política. Parlem, per exemple, dels quatre mil milions, de la negativa de Zapatero i Salgado de pagar els 759 milions, etc. I ningú del PSC no aixeca la veu. Això no és defensar el país.
Hi ha ningú, dels dirigents del PSC, que tingui discurs propi?
Home, et diré que sí. N’hi ha que ho proven, però no se’n surten. I n’hi ha que ho volien fer, però no ho fan. Hi ha de tot. Una esperança que teníem era en Ros, al congrés del PSC, però es va vendre a la primera de canvi. Tan bon punt va entrar a l’executiva es va acabar el debat. Va ser una gran decepció. Ja li ho hem fet saber.
El fet que Pere Navarro dirigeixi el partit ha precipitat la vostra sortida del partit?
No el fet que ell hagi guanyat, però sí la configuració final de l’executiva: el 95% dels qui hi eren continuen essent-hi. I d’això, no se’n pot dir renovació ni nou PSC. És més de la mateixa cosa. I els pocs canvis que hi ha hagut han estat per a anar a pitjor. Hi ha gent que ha entrat a l’executiva que té una visió molt més jacobina fins i tot que no molta gent del PSOE. I a més s’han anat arraconant els pocs que tenien el discurs propi que dèiem abans, el discurs fundacional del partit. I atenció, la primera decisió que va prendre l’executiva va ser: s’ha acabat la discrepància. Si heu de dir res, digueu-ho aquí perquè a fora ningú no ha de saber res, ben res. La política no es fa així. S’ha de fer de baix a dalt i no a l’inrevés, perquè aleshores parlem d’una secta i no d’un partit polític. Al PSC hi ha un gran dèficit democràtic.
Vosaltres mateixos ja vau fer un manifest fa uns quants mesos demanant un PSC més obert i més catalanista…
Sí, dins el Col·lectiu Socialista Penedès-Catalunya. Era un dels corrents crítics del PSC. Però, quan ens vam adonar que no servia de res, que era inútil i que no ens escoltava qui ens havia d’escoltar, vam dir prou. I per això ens n’anem.
I tant en aquest manifest com en la carta de fa uns quants dies, hi reivindiqueu el dret de decidir dels catalans…
Sí, és un dret consignat a la carta dels Drets Humans i no entenem com pot ser que un partit que es diu d’esquerres no se’l faci seu. Volem que el poble català pugui decidir el seu futur d’una manera sobirana. I amb el PSC actual això és impossible.
Ernest Maragall us va fer costat, aleshores…
Sempre hem estat molt a prop de Maragall. Tenim un discurs força coincident. Però ara no puc et dir res més. Cal esperar. Potser un dia veurem alguna altra cosa.
Un partit nou?
Tant de bo. Ens agradaria que aquesta fos la sortida, perquè no pot ser que l’esquerra catalana i catalanista resti abandonada. Però costa molt de fer una cosa d’aquestes.
Us consta que es mogui res en aquesta línia?
Allò que em consta és que n’hi ha ganes. I prou. No em consta res més. Però m’agradaria molt. Ara, jo sol, o nosaltres sols, no podem fundar un partit. En tot cas ens podem apuntar a alguna iniciativa que surti i que aplegui un conjunt de gent.
I no heu tingut cap telefonada o contacte amb gent del PSC per a parlar d’aquesta possible nova iniciativa?
I qui agafa la bandera? Si l’agafem nosaltres, la gent d’Olot, per dir alguna cosa, dirà: qui són aquests? Caldria algú, conegut nacionalment que pogués agafar aquesta bandera. I sí, em sorprèn aquesta por d’alguns a l’hora d’agafar la bandera. Passa com sempre, en tots els partits, i ara més que mai, que hi ha un problema de direcció. Ara, també penso que si no es fa res, l’esquerra tardarà anys a tornar al govern. Mira, el PSC d’ara no ven res a cap mercat i té menys grapa que el full parroquial. És evident que ens hem de moure.
—El PSC pot tornar a ser el partit que era quan es va fundar?
—No, impossible. El PSC és mort. És la nostra opinió, però em sembla que és una resposta prou òbvia per a tothom. No fa pas tant vam poder veure gent del PSC aplaudint la retallada de l’estatut. I ara és pitjor. Per això cal anar-se’n i pensar en coses noves.
