Palau de plegamans (Xavier Deulonder i Camins)

  •  Temps era temps, el programa estrella de TV3 a la franja horària de la tarda era el Filiprim de Josep Maria Bachs, on un dels recursos humorístics era inventar-se tot un seguit de notícies com més extravagants i forassenyades millor, i situar-ne l’escenari a Palau de Plegamans —vila del Vallès Occidental, denominada oficialment Palau-solità i Plegamans des de l’any 2000—. La notícia que comentem ací s’ha esdevingut a Palau de Plegamans, però, dissortadament, no és pas cap acudit del Filiprim ...>>

VilaWeb
Redacció
16.09.2011 - 11:03

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

   El bisbe de Terrassa, monsenyor Josep Àngel Saiz Meneses, ha decidit traslladar mossèn Germà Prats, des de feia tres anys rector de les parròquies de Sant Genís i de Santa Maria, de Palau-solità i Plegamans, a la parròquia de Sant Vicenç de Vallromanes.
       Evidentment, en una societat laica i aconfessional, l’Església Catòlica és una entitat privada i, per tant, les seves qüestions de disciplina interna no han de ser objecte de comentari entre els qui no en són, o no se’n consideren, membres.
       Ara bé, en aquest cas, el trasllat de mossèn Prats ha resultat de les queixes d’un sector dels seus feligresos, descontents, simplement, perquè feia la Missa en català; per això, alguns no en van tenir prou fent trucades telefòniques i enviant missatges per correu sinó que, fins i tot, van arribar a prendre’s la molèstia de desplaçar-se a Terrassa per anar-hi a trobar el bisbe.
       No era pas, doncs, que el capellà rebutgés els feligresos perquè fossin castellans, sinó just a la inversa.

 A tots aquests protestataris, molts d’ells residents a Catalunya de tota la vida, que el català sigui una llengua oficial, que el mossèn se senti més còmode parlant en català que en castellà o que la difusió del castellà a Catalunya sigui conseqüència de tot un procés de persecució i de repressió, tant se’ls en dóna; ells volen la missa en castellà i prou, i segur que no dubten pas a al•legar que no entenen el català, tot i que això pugui crear-los un problema de consciència amb el vuitè manament de la Llei de Déu: “No diràs falsos testimonis ni mentiràs”.
       I se n’han sortit, perquè, malgrat tot, el bisbe de Terrassa els ha donats la raó ordenant el trasllat del capellà, amb la qual cosa haurem d’entendre que, a partir d’ara, els catòlics catalans no podran anar a missa a Palau-solità sense haver de canviar de llengua.
       Un dels obstacles a la plena normalització lingüística del català és el rebuig actiu a la llengua que mostren alguns dels immigrants espanyols dels anys cinquanta i seixanta i els seus descendents; no estan pas en contra del català, sempre i quan, és clar, no el sentin.
       Vers 1980, podia ser raonable creure’s que, amb bona voluntat i moltes dosis de pedagogia, aquest problema aniria desapareixent per si sol, però, és clar, per als qui encara no ho sàpiguen, ja som a l’any 2011.

       Hi ha, doncs, una Catalunya dual: la dels que l’Onze de Setembre sortiren a manifestar-se en defensa de la immersió lingüística i del català a l’escola, i la dels feligresos castellans de Palau-solità.
       Ací doncs, ens trobem amb un problema insoluble dins de l’actual marc autonòmic perquè el bilingüisme, per una banda, no fa pas res més que perpetuar la imposició als catalans del coneixement del castellà, i, per l’altra, proporciona la coartada perfecta per considerar-se legitimat a rebutjar el català.

       Si volem normalitzar la llengua, necessitem, doncs, trencar amb els esquemes legals i ideològics espanyols, perquè en cas contrari no hi ha res a fer.

       Com tots sabem, la pràctica del catolicisme es troba força arrelada a Polònia; s’imagina algú un col•lectiu d’immigrants polonesos a Catalunya queixant-se al bisbe perquè el rector de la seva parròquia no els fa la missa en polonès?
       Si el bisbe considerés que aquells feligresos tenen dret a sentir la missa en la seva llengua, llavors hauria de trobar un capellà que sabés parlar en polonès i, per altra banda, es trobaria que una parròquia on es fes la missa en polonès quedaria del tot aïllada de les altres, com també s’hauria de plantejar què caldria fer amb els catòlics d’aquella parròquia que no fossin polonesos.
Algú que, tot i viure a treballar a Catalunya, no vulgui aprendre el català és algú que ens imposarà el castellà a nosaltres, tal com ho hem vist a Palau-solità.
       Per això, un cop tinguem la independència, ens haurem de proposar eradicar l’ús del castellà a Catalunya, però que ningú no s’espanti, si una cosa aprenem els sud-catalans a la Catalunya Nord és que és possible fer desaparèixer una llengua d’una manera suau i gens traumàtica, gairebé sense que la gent se n’adoni.

Xavier Deulonder i Camins (13-9-2011)  deulonder@mesvilaweb.cat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any