Marcel Mauri: ‘El boig dispara, però algú altre li ha inflat les idees’

  • Entrevistem a Marcel Mauri, professor badaloní de deontologia periodística i president d'Òmnium Barcelonès Nord

VilaWeb
Albert Lloreta
27.07.2011 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un classe política transparent, uns mitjans de comunicació reflexius, educació, cultura i justicia social són els ingredients que Marcel Mauri, president d’Òmnium Barcelonès Nord i professor de deontologia periodística a la Universitat Pompeu Fabra ens planteja per combatre la xenofòbia i l’extrema dreta. De Badalona, i per tant, coneixedor d’aprop dels nous models polítics xenòfobs del PP, diu que malgrat n’és un gran defensor, la llibertat d’expressió es pot perdre si se traspasen certes línies vermelles com els drets humans i el respecte a la vida.

Un classe política transparent, uns mitjans de comunicació reflexius, educació, cultura i justícia social són els ingredients que Marcel Mauri, president d’Òmnium Barcelonès Nord i professor de deontologia periodística a la Universitat Pompeu Fabra, ens planteja per combatre la xenofòbia i l’extrema dreta. De Badalona i, per tant, coneixedor de prop dels nous models polítics xenòfobs del PP de Garcia Albiol, diu que malgrat que n’és un gran defensor, la llibertat d’expressió es pot perdre si se traspassen certes línies vermelles, com els drets humans i el respecte a la vida.

Quines eines tenim per a fer front a l’extrema dreta?

La principal arma que tenim és l’educació. La formació de la nostra gent és la millor fórmula per a lluitar contra el pensament únic, la xenofòbia i l’extrema dreta. La cultura dota les persones d’instruments bàsics per a ser lliures en el pensament, és la millor fórmula.

I a nivell pràctic?

Hem de fer servir bé tots els instruments que conformen la democràcia. Ens cal una classe política forta, transparent, que expliqui bé la tasca de govern, que faci participar la població en les decisions que prengui. També cal tenir mitjans de comunicació responsables que no es dediquin a explicar rumors i comentar estereotips. Que facin la seva tasca: permetre a la ciutadania pendre decisions importants amb un dret a la informació garantit. I, sobretot, que hi hagi justícia social. La xenofòbia s’alimenta de les situacions de crisi.

Els partits d’extrema dreta o neonazis han d’il·legalitzar-se?

Jo crec que hi ha unes línies vermelles que com a societat no podem creuar, com els drets humans, el respecte a la vida, la no incitació a l’odi i a la violència… Tots aquests valors humans bàsics de la nostra societat no es poden pactar, formen part dels nostres gens. Cal buscar la forma d’aturar qui maltracti aquests valors. Quan es produeixi una extralimitació, hem de tenir garanties que el nostre sistema democràtic sabrà aturar-la abans que sigui massa greu. No sempre és així, per lentitud o bé per ineficàcia, perquè es permet que determinats discursos polítics puguin presentar-se a les eleccions. És complicat trobar el límit d’on acaba la llibertat d’expressió i on se sobrepassa aquesta llibertat. El problema és que el boig dispara, però algú altre li ha inflat les idees.

No és més efectiu no fer-los tant de cas, no parlar-ne tant? 

Hi ha aquella vella màxima: ‘Que parlin de mi encara que sigui malament.’ Jo no en tinc la clau, no sé quina és la fórmula per a lluitar contra la xenofòbia des dels mitjans. S’han provat diverses maneres de tractar la informació per combatre aquests discursos extremistes. Hi ha una onada d’extrema dreta que informativament és molt difícil d’aturar, a nivell europeu i, per tant, és més difícil de combatre. Potser la millor manera seria informar del que explica aquesta gent, sense embuts, però no es pot resoldre amb una peça breu d’un diari o amb un minut i mig d’un informatiu. Són missatges que els mitjans han de tractar amb molta cura. 

Què vol dir exactament ‘tractar-ho amb cura’?

Cura vol dir temps, espai per a la reflexió, vol dir allunyar-se del dia a dia, cosa molt complicada per les rutines professionals. En el cas televisiu en formats de reportatge, en el cas del paper més aviat en format de revista de diumenge, que no se’n doni publicitat gratuïta però que tampoc no se silenciï perquè és una realitat que existeix. Explicar-ho, posar-ho en context, treballar bé aquesta informació. Analitzar amb més profunditat, no fer d’altaveu de les seves notes de premsa. Si cal, rebatre les idees que s’exposen, posar en evidència els contrasentits i les mentides. Més reflexió i més interpretació.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any