Pare Batllori, humanista humà

El periodista Ramon Barnils (1940-2001) va entrevistar llargament la tardor del 1993 el jesuïta Miquel Batllori (1909-2003), un dels grans intel·lectuals del segle XX, especialista en Ramon Llull, Arnau de Vilanova, els Borja… L’entrevista es va publicar al setmanari El Temps i ara la recuperem en ocasió del centenari del naixement de l’historiador. En l’entrevista el pare Batllori manifesta que no creu possible d’enllestir l’edició de l’Obra Completa. Però la veritat és que va tenir temps d’acabar els vint volums (editats per 3i4), i de revisar-los i tot.

***

El pare Miquel Batllori va néixer a Barcelona al 1909 i es va fer jesuïta de molt jove. Historiador, professor de la Universitat Gregoriana de Roma, director durant decennis de l’Archivum Historicum Societatis Iesu, ha publicat estudis i textos de grans autors i personalitats medievals, modernes i contemporànies: de Ramon Llull al cardenal Vidal i Barraquer. I encara més, estudis generals, com ara ‘Vuit segles de cultura catalana a Europa’ i ‘Catalunya en l’època moderna’. El seu saber és immens; la seva fama, estesa; la seva personalitat supera l’un i l’altra. Que és el que aquí es tracta de mostrar.

—La fotografia m’interessava molt, ja de jove, i després durant els treballs d’investigació vaig ser dels primers a fer servir una Leica. Quan començava a fer treballs d’investigació a Itàlia, l’any 32, alguns directors dels arxius i de les biblioteques no havien vist mai fer-hi fotografies. Abans de fer-me jesuïta, me’n vaig fer als dinou anys, havia estat fotògraf d’afició. Hi teníem afició el meu germà i jo, tots dos. I després, de jesuïta, feia fotografies de treball. Això, llavors, era una cosa molt moderna. Als arxius, quan hi plantava els estris, em recordo que a vegades em deien que devia tenir molta força, allò, per a poder fer fotografies. No sé què s’imaginaven, que devia ser una mena d’irradiació. No en guardo cap, d’aquelles fotografies de jove; qui sap si en queda cap entre els mals endreços que conserva la meva família.

Una pregunta preparada per un expert deia que, com és que en un moment en què es qüestiona tant la lògica, hi hagi tants intel·lectuals europeus interessats en Llull. En canviem el sentit: en un moment en què fa tanta falta tornar a fer una lògica… El pare Batllori ho capgira:

—La pregunta deu tenir un altre sentit. En aquests moments en què es dubta tant del valor de la lògica i en què no es troba cap lògica que sigui útil als nostres temps, com ens pot interessar la lògica de Llull? Aquesta deu ser la pregunta, em sembla. Precisament perquè es posa en qüestió la lògica, i per veure si encara hi ha una lògica que ens pugui servir. I es mira si es pot trobar cap cosa útil en la lògica d’aquelles persones que la tenen més coneguda, més difosa, més persistent.

En la lògica de Llull hi ha uns aspectes que encara són vàlids. Per exemple, la transcripció de les idees en lletres i números. Aquesta transposició a la matemàtica de la lògica és una cosa molt típica de Ramon Llull. I una de les coses que en la lògica actual també entra en qüestió és de veure si es pot quantificar, la lògica, de si pot esdevenir una ciència matemàtica. I en Ramon Llull, hi trobem un dels primers lògics matemàtics. 

Pòsits

Amb esperit decididament constructiu introduïm aquest punt: que resulta evident, per la desaparició de la cosa política de l’orient d’Europa, que en desaparèixer el marxisme com a mètode d’anàlisi no és que hagi desaparegut ‘la’ lògica, sinó potser justament al revés, que si ha desaparegut ‘una’ lògica, en fa falta una altra de veritat. ‘Tota l’esquerra busca una altra esquerra.’

—Hi ha hagut una evolució social que no sempre és paral·lela a l’evolució filosòfica, en el sentit concret de l’expressió. Hi ha valors socials, i filosòfics, i ètics, que interessaven més el món de la lluita social i econòmica que no pas el món de la lògica pura. Aquí juguem amb dos aspectes de la lògica, una lògica pura, que és una ciència pura com ara la matemàtica, i una lògica aplicada. Ha fallat no pas la ‘lògica aplicada’, sinó ‘una’ lògica aplicada. I a més, les fallides no són mai totals, totes les coses tenen una part que es perd i un pòsit que queda. No s’ha suprimit, doncs, tota la lògica anterior, una part ha quedat fora de circulació, fora de combat, però ha deixat uns elements que utilitzem encara, nosaltres mateixos, ara mateix. No crec que la caiguda del mur de Berlín sigui la caiguda de tot un pensament, sinó d’una part d’un pensament, i més aviat de l’aplicació d’una part d’un pensament. 

El problema lògic continua, i aquest problema és si són vàlids el pensament i el raonament. Fins a quin punt la lògica com a pensament i com a raonament té encara un fonament científic i una projecció de futur. Jo crec que sí. L’home no pot viure mai sense lògica. Sigui o no moda, la lògica sempre hi és present. No es pot viure sense una manera de pensar, la que sigui. Res de buits ideològics; això és un tòpic i jo, els tòpics, els deixo estar. En el pensament marxista, que no era tot igual, hi havia moltes divergències; no és que hagi fracassat, el pensament no fracassa, queda superat. De vegades són les aplicacions del pensament les que fracassen.

Qui mana

Introduïm la idea següent: buit l’est d’Europa del pensament marxista, ara el Vaticà, amb un pare polonès, de l’est doncs, juntament amb l’Opus Dei, intenta d’omplir el buit amb un nou pensament que no cal especificar, òbviament.

—Això és una simplificació, una simplicitat. Que no vol dir una ximpleria; és una reducció, i molt parcial.

Hi insistim, simplement: la importància del papa Wojtyła ha estat decisiva en les transformacions de l’est i en la substitució d’unes determinades classes dirigents per unes altres. A Polònia, per exemple…

—Jo el que diria és que la influència dels canvis actuals a Polònia és deguda positivament a la influència directa del papa. Ara, atribuir al papa el mèrit de tots els canvis de l’Europa de l’est em sembla que històricament no es deu poder pas provar. Hi ha molts altres elements que ho feien preveure. Com a periodistes, recordareu que la gran periodista política, membre de l’Acadèmia de França, Hélène Carrère d’Encausse, ho havia previst molt abans, abans que el papa fos papa i que el papa hi pensés. I no solament ella: el professor Pierre Mesnard, un gran historiador dretà de les idees polítiques, ja havia publicat tota una sèrie d’articles sobre l’evolució que preveia a l’est d’Europa, i no es va equivocar.

Ja que pastem, fem-ho tot coques: aboquem damunt la taula les afirmacions. Es tracta de substituir-hi els partits comunistes per l’Opus Dei.

—Això ja no és simplificar, això és ultrasimplificar.

Vistos els nomenaments a l’est…

—Respecto les opinions dels altres.

Aboquem el paral·lelisme amb el que va passar amb els jesuïtes, als segles XVI i XVII, en un altre orient, l’Índia, la Xina i el Japó, i més enllà, a les Amèriques.

—Molt abans hi havien anat els franciscans, els dominics i altres. Els jesuïtes van continuar-ho.

Hi posem oli: i ho van continuar molt bé.

—Això es pot discutir.

Tornem-hi, que no ha estat res: al Japó, avui, encara hi dura la influència dels jesuïtes. És poc coneguda, però…La influència dels jesuïtes al Japó avui dia és importantíssima.

—A sant Ignasi, no li agradaven els superlatius, i a mi, tampoc.

Molt important…

—Més pal·liat, sí; és una altra forma del superlatiu.

Indesinenter: el fet és que ara hi ha una nova terra de missió, a final del segle XX, que són els països que havien estat comunistes, i ara l’Església hi utilitza l’Opus tal com en temps dels descobriments va utilitzar els jesuïtes.

—Comencem per una ‘nova terra de missió’. He tingut alguns contactes personals amb l’Església russa. L’última vegada que vaig ser-hi, l’any 74, invitat per l’Acadèmia Teològica de l’Església russa, el vice-president d’aquesta, que parlava correctament l’alemany, me’n donà moltes notícies i aclariments. M’hi acompanyaren un funcionari de l’Acadèmia de Ciències de Moscou i el cap de Relaciona Públiques El teòleg vice-president em digué molt clar que ells comptaven que, a la Rússia europea, hi havia uns 54 o 55 milions de creients i practicants. L’evangelització, doncs, no haurà de partir de zero. Molt al fons hi quedava una idea religiosa i no solament en el poble menut, sinó també en gent de cultura mitjana. No serà una reconquesta, serà un refloriment. El cap de relacions públiques em digué després que una de les pràctiques que més es conservaven era la del matrimoni religiós, perquè, a les noies, els agradava més de casar-se amb vestits blancs i tota la pompa de l’Església russa que no pas a l’ajuntament. Eren excuses parcials que es donaven, perquè en el fons hi havia també la persistència d’unes conviccions religioses, més o menys intenses. La recuperació de la religiositat als països de l’est serà obra, principalment, de l’Església oriental russa, l’ortodoxa.

Qui ho sap, si al papa Wojtyła, li semblarà bé, que siguin els ortodoxos els principals recuperadors.

—No el tinc tan tractat com per poder contestar sí o no. No hi he parlat mai sol, sempre en grups petits. He viscut a Roma, però ni m’he vaticanitzat, ni m’he romanitzat, ni m’he italianitzat del tot. No formo part de l’aparell romà (ha estat a punt de donar-ne gràcies a Déu, però això no ho posi).

Tampoc el papa actual no és d’allà, és polonès, de classe obrera industrial polonesa, ni prínceps ni pagesos com abans. Deu ser el primer d’aquesta mena, un canvi sensacional. Es mantindrà, aquest canvi?

—No és pas el primer, hi ha un precedent, el de Sixt V, que era fill de dàlmata. Per tant, no és el primer papa eslau. I a més, el món de l’est no és una cosa única. No hi ha unitat ètnica, ni unitat filològica, però hi ha una diversitat mental enorme respecte d’Occident. Els polonesos volen tenir una cultura occidental, però tenen una llengua, una ètnia i una mentalitat molt orientals. Ara, no es pot pensar que tot l’Orient sigui igual. No ho és, de cap manera. Pel que fa la persistència dels canvis, l’historiador pensa en el passat per comprendre el present, no pas per preveure el futur. Aquesta previsió, és els polítics i els sociòlegs que l’han de fer. Un papa polonès, no italià, això ho diran els sociòlegs religiosos.

Cap a Llull

Tornem a Llull?

—M’hi trobo més a casa.

Però li agrada parlar de política.

—Me n’he pogut escapolir, ja ho ha vist, oi?

S’ha escapolit de l’escomesa, que diu en Puyal, el que irradia el Barça.

—Això és una terminologia futbolística, que no segueixo. Segueixo el futbol, és clar, en parlen tots els diaris, se’n parla a casa, en parlen els amics, de manera que sense llegir-ne res t’assabentes de tot. Si la ciència fos tan fàcil, seria un ideal: sense llegir ni dedicar-hi temps, ho sabries tot. M’agrada que guanyi, el Barça, però no tant com a altra gent. De petit hi jugava molt, al futbol, però vaig tenir una malaltia molt greu a la cama, que de primer van dir que era una periostitis que havia agafat jugant a futbol. Finalment va resultar que era una osteomielitis, conseqüència del tifus que havia tingut uns anys abans. Aquesta mala diagnosi em va dur a una certa prevenció per certs esports. Els únics que practicava de jove eren el tennis i el patinatge; quan ja era jesuïta m’agradava jugar a tennis de tant en tant. Com una eina de salut, com aquell qui es pren una pastilla.

Una altra sobre Llull: aquesta que ha corregut tant, que es pot considerar Llull com un precedent de la informàtica.

—Un precedent molt remot, però molt. La informàtica pressuposa l’ordenació de dades obtingudes per un altre sistema. La informàtica només cataloga i combina. En Llull hi ha, al mateix temps, creació d’un nou sistema, una nova catalogació de les idees segons el seu sistema. Hi ha punts de referència, no pas ben bé un precedent. Seria derrotista de pensar que hem avançat poc de Llull ençà. Jo crec en el desenvolupament de la ciència. Solament el pas del món elèctric al món electrònic ja és molt important. Aquest és, per mi, el pas més gran que ha fet el segle XX. Una de les poques coses que en quedaran serà d’haver creat una nova ciència, l’electrònica, que parteix de l’electricitat més elemental i arriba a una sofisticació tan gran. Més important que la bomba atòmica, és clar –que, a més, només s’ha fet servir una vegada. Gràcies a Déu no som de l’era atòmica, sinó de l’era electrònica.
L’evolució intel·lectual va desfasada respecte de l’evolució diguem-ne mecànica. Els meus companys d’estudis –vull dir de feina– que saben bé com funciona un motor d’automòbil no han perdut el contacte amb el món. I si jo, entre els quinze anys i els dinou, amb el meu germà, fèiem aparells de ràdio i hi escoltàvem les òperes del Liceu, ara sóc incapaç de posar un cargol, cada cop que a fi de mes haig de canviar el calendari del rellotge m’ha costat qui-sap-lo. No he sabut passar de la màquina d’escriure elèctrica a l’electrònica. Tota la correspondència, l’escric directament a màquina, tret de l’alemanya, que la faig a mà perquè me la faig corregir. L’ús de la màquina electrònica em costa molt, i diuen que cansa molt la vista i jo, operat ja de cataractes, no vull fer esforços.

L’Alborch, els Borja

El pare Batllori se’n va a València, hi ha d’assistir a diversos actes dels Premis Octubre, on l’homenatjaran amb un Simposi Internacional sobre Ramon Llull i la presentació del volum II, dedicat a Ramon lo Foll, primer que donarà a llum l’editorial 3i4 de la seva Obra Completa, sufragada pels governs autònoms del Principat, el País Valencià i les Illes Balears.

L’actual ministressa de Cultura d’Espanya, Carme Alborch, que és valenciana, potser podria entrar-hi, en això de pagar.

—No la conec, però sóc amic de persones que l’han tractada i en tinc molt bones referències.

Fonts estrictament ben informades, asseguren que la consellera de València, toledana, està convençuda de dues coses, primera que el valencià és una variant de la llengua catalana, i segona, que com a toledana en aquest afer és objectiva, imparcial i neutral de naixement. 
Persones prou afectades per l’afer valencià-català demanen al cel que la consellera, per a arrodonir la imaginada solució al vergonyós afer, es convenci d’una tercera cosa: que ha de fer per manera de parlar toledà durant tot el temps del seu mandat, perquè es noti que no és una solució provinent de la militància, sinó…

—De la intel·ligència. Tinc obligació moral d’estar-me a València tots els dies. De fet, hi arribaré el dia 22 per assistir a la restauració de l’orgue de la casa dels jesuïtes.

No solament qui això subscriu, sinó que Voltaire, Martí de Riquer, el doctor Caralps del cor i l’editor d’aquesta revista, per un cap o per un altre, sempre han acabat reconeixent, encara que sigui de bona manera, que són alumnes dels jesuïtes.

—I més que no en gosa enumerar. El problema és, efectivament, que hi ha més jesuïtisme fora que dins. Als volums de l’obra completa, que deuran ser una vintena, no hi penso posar les col·leccions documentals ni les edicions crítiques, que són textos d’altri. D’aquestes, només hi posaré els treballs introductoris, si no en serien cinquanta, de volums, i no val la pena. Cada volum tindrà entre 350 i 600 pàgines, depèn del tema. El de Llull, unes 520, com el primer d’estudis medievals. Aquesta d’investigar i d’escriure-ho, és la feina més constant que he fet. A la Gregoriana hi he estat professor trenta anys, però només hi tenia dues classes setmanals durant un semestre. Abans, la direcció de la revista Archivum Historicum Societatis Iesu també em donava molta feina. Ara me la dóna haver de revisar, completar i unificar els originals dels meus escrits.

Pel que fa a l’Epistolari dels Borja, jo hauria volgut el que és científicament obvi, que es publiqués primer el Diplomatari borgià, per a poder fer després les referències als personatges que hi surten. Ara, com que el Diplomatari es retarda, potser haurem d’anar alternant-los. De l’Obra Completa, ara en preparo el volum vuitè, i n’hi ha quatre de compostos. Voldria anar de pressa, perquè em quedessin uns anys per a mi. A la meva edat no es pot pensar que puguin ser molts. Encara puc comptar per anys, després hauré de comptar només per mesos, per setmanes, per dies. Els tres primers volums de l’Epistolari borgià ja pràcticament es podrien publicar. Són referents a les relacions polítiques d’Alexandre VI amb els Reis Catòlics a través del matrimoni del duc de Gandia. El primer volum documenta l’arribada del duc de Gandia a Barcelona per casar-se amb la cosina del Rei Catòlic, el segon l’estada del duc a València, i el tercer l’administració dels seus béns al ducat de Gandia. De la part d’Itàlia, hi haurà un volum sobre Jofrè de Borja, un altre sobre la política romana d’Alexandre VI i un darrer sobre Itàlia. Ja hi ha, doncs, sis volums ben estructurats. L’epistolari ja no em preocupa gaire, perquè hi ha qui s’hi interessa molt, i el dia que jo em mori tot això pot passar a les seves mans.

Un harem

La doctora Dolors Bramon, darrerament feliçment casada, treballava l’any passat sobre la conquesta de Granada pels Reis Catòlics i es va topar amb el delicadíssim afer de l’harem que el rei moro de Granada, Boabdil, va haver de deixar a mans dels cristians. Per al rei o per la reina, l’harem?

—No hi he treballat, en l’afer dels béns dels àrabs a Granada, però deu ser un problema molt semblant al dels béns provinents d’Amèrica: encara que Amèrica pertangués a Castella, hi havia un pacte Castella-Aragó segons el qual el riu Malaia, al nord d’Àfrica, era la línia que separava els respectius territoris d’expansió, de l’un, i de l’altre; però el rei Catòlic té interès que s’especifiqui que els béns adquirits després de la decisió del papa Alexandre sobre els límits amb Portugal de les noves terres, es concedeixin als reis de Castella i Aragó; de manera que ell sempre es va considerar propietari de la meitat dels béns que anaven arribant. Tant és així que en el darrer testament deixa aquests béns, ell, a la reina Joana. Pel que fa al cas precís de l’harem, no deu ser veritat perquè, què en faria, una reina, d’un harem?

—Vendre-se’l, és clar, pare Batllori.

—Sí, sí, suposo que l’interès de la reina era de despatxar-les com més aviat millor, tal com era el seu marit. Amb la quantitat de fills naturals que va deixar pel món…Veig que ens hem anat embrancant en moltes coses, potser hauria de ser més jesuístic en les respostes.

Tornem, doncs, a Llull, que, tot i la seva maquinària lògica desplegada arreu, ha estat considerat un foll i un visionari. Sembla haver-hi contradicció, sigui en el personatge, sigui en els seus estudiosos.

—La idea que era boig és falsa, el que passa és que era un home ciclotímic, d’una imaginació molt forta, que feia que la projecció de les seves imaginacions se li aparegués com a real. 
La il·luminació de Randa és pura ficció, la ‘realització’ d’una imaginació. Un home que ha estat pensant com convertir la filosofia i la teologia catòliques i la lògica dels àrabs, i pensa a fer-ne una síntesi de tot plegat, doncs arriba un moment que diu: ‘Ja ho tinc!’ Això no és una il·luminació, això és una intuïció. Tots els genis tenen sempre una arrel de boig; si no, no serien genis. Hi ha dos estudis ben fets sobre aquest cas, l’un d’un psiquiatre i l’altre d’un psicòleg. L’un és del doctor Valentí, de Mallorca, que té un estudi publicat per La Nostra Terra sobre la psicologia de Llull. L’altre és d’un jesuïta de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Mauricio Iriarte, que diu que era un ciclotímic, i per tant amb molts alts i baixos, moments d’exaltació i moments de depressió. No per això s’és boig, si no se sobrepassa allò que és normal en aquests casos. No superava les línies que actualment el psiquiatres posen com a límit de la clara intel·ligència amb una mica de bogeria. Sempre dins unes coordenades de normalitat, encara que amb moments d’exaltació i amb moments de depressió, si es vol molt profunds i molt alts. Ell mateix es deia ‘foll’ i ‘phantasticus’.

El pare del pare

Apuntem que Llull era un home, doncs, molt vital, un home que, de jove, així com el pare Batllori jugava a tennis i feia fotografies…

—Ell empaitva mosses.

I de sobte li passa com a sant Pau quan va caure del cavall; i Llull canvia de vida, i tota l’energia que portava cap a la qüestió de les mosses la va dedicar a…

—Aquí el que hi va haver va ser una inspiració filosòfica, i ell es va pensar que era una inspiració divina. Es va dedicar a empaitar idees. També són femenines, les idees, pensi-hi.

El pare Batllori també empaita idees. Una de les que els erudits trobaran potser secundària, però que un humanista ha de trobar entendridora, i suggeridora, va ser la d’afegir, al final d’un dels seus llibres d’erudició, un estudi sobre els quadres de la col·lecció familiar.

—Vaig pensar que, un cop morta la mare, l’obra pictòrica es dispersaria, perquè mantenir un capital penjat a la paret actualment no és rendible. Tot i així, un dels meus nebots, ni quan va passar un mal moment econòmic, ja superat, no va voler vendre una peça esplèndida del pare, un Jaume Huguet. En temps del pare, tota la col·lecció era junta; després, tota sencera, però ja repartida entre els meus germans. És l’únic estudi que he fet d’història de l’art. El vaig redactar pràcticament tot, sembla impossible, a la biblioteca provincial de Mallorca. Però és que Joan Pons i Marquès va crear a la Diputació una biblioteca d’Història de l’Art i de l’Artesania. Tenia un sentit molt fi, en Pons i Marquès. Vaig abandonar Llull durant tot un curs i el vaig dedicar al meu pare, i no me’n penedeixo.

Un metge per a dos

Aquests darrers anys fan sants a cabassades. Ramon Llull només és beat. Sembla mentida.

—A mi, ja m’agradaria que el fessin sant, però hi veig dificultats. Pel que fa a la seva condició de beat, és molt ben documentada. Va començar a València, quan els lul·lians valencians el van començar a considerar beat per contrarestar que hi havia hagut diversos processos per a condemnar alguna de les seves obres. És una beatificació, doncs, adientment heterodoxa. Hi ha una altra arrel mallorquina d’aquesta beatificació, independent de la valenciana, que es va embolicar a falsificar documents –que és, per altra banda, la cosa més natural. Se’n falsificaven, al segle IX i al segle X; no és gran cosa, això. I hi ha, encara, una altra línia de beatificació de Llull que és més tardana, del segle XVI, a França, on hi havia un filòsof i teòleg francès que buscava un sant que es digués Ramon. Li van dir que hi havia un mallorquí que se’n deia, i que havia mort màrtir. El martiri de Llull no és provat ni es podrà provar mai. Va ser màrtir dues vegades, una a Tunis i una altra a Bugia. En l’una el van lapidar, però va sobreviure, així que no podia ser màrtir, de manera que van fer que, moribund a conseqüència de la lapidació, uns genovesos que passaven per Tunis el recollissin i se l’enduguessin, de primer a Pisa, després a Gènova, fins que, finalment, el moribund es va morir entrant a la gran badia de Ciutat de Mallorca, a les envistes de la catedral –per cert, en construcció!–, de resultes de la lapidació i, per tant, màrtir. Generalment les mentides o són malignes o són boniques; per dir coses banals no val la pena dir mentides, ja ens basta la vida.

Pel que fa a allò que al segle XIX els partidaris de la canonització van foradar el crani de Llull per ‘demostrar’ el martiri, no és veritat. Al segle XIX no eren tan bàrbars, a Mallorca. Això ho van fer al segle XVII; van fer un informe mèdic que deia que tenia tres ferides al crani, i les descrivia: una feta amb una espasa, una altra feta amb un punxó, etcètera. En canvi, cap al 1917, tres metges de Mallorca van fer una altra revisió dels ossos i van constatar que les ferides eren fetes en un temps posterior al de la mort. Un d’aquests tres metges, el vaig tenir jo de metge també; era un Sureda Blanes, germà del sacerdot Sureda Blanes. Però al segle XVII qualsevol cosa valia per tal de beatificar el Beat.

De manera que el pare Batllori ha gaudit del mateix metge que Ramon Llull.

—Bé… El cas és que això de les Obres Completes em molesta molt; em priva de llegir i d’estar al dia de moltes coses. M’haig d’informar de com va el món només a través de revistes i periòdics. Abans, sempre tenia un temps destinat a la lectura; dedicava molt de temps a la recensió de llibres per a revistes especialitzades, cosa que m’obligava a llegir temes d’història moderna, sobretot del segle XV fins al XIX. Per això m’ha costat molt de decidir-me a acceptar-ho. De les meves obres, ara n’elimino tot el que és erroni; i per a aspectes nous…, doncs en dono la bibliografia.

Els carlins republicans

No ve a tomb tampoc, però surt la qüestió dels Lucia i la Derecha Regional Valenciana.

—Era un advocat de molta anomenada, procedent del Maestrat, de família carlina. Aquesta dreta catòlica que va acceptar amb sinceritat que la República venia del carlisme. Ja proclamada la república, el 1931, el pretendent carlí Don Jaume, que era el més liberal dels pretendents, va enviar una circular als carlins dient que acceptessin la república com a govern més legítim que no pas la monarquia dels intrusos borbons alfonsins. Els carlins encara es van fer més carlins i els intel·ligents es van passar a la república. Entre ells el pare d’en Miquel Roca i Junyent, Roca i Caball, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, el partit d’en Duran i Lleida. Bé, a València tampoc els de dretes-dretes no venien dels carlins, sinó dels alfonsins, els carlins eren més aviat republicans, entre ells Lluís Lucia, un cas tràgic. El vaig conèixer quan era exiliat a Mallorca, després de la guerra. Com que el 19 de juliol va dir per ràdio que, com a catòlic, havia de respectar la república, Franco no li ho va perdonar, així que havent acabada la guerra, el van condemnar a mort per republicà. I el van indultar per catòlic. Una cosa tràgicament còmica. El van desterrar a Mallorca, i allí jo vaig fer una conferència sobre els jesuïtes exiliats a Itàlia en temps de Carles II. Ell hi va assistir i va comentar que semblava que fóssim en el temps anterior al 1936. Era l’elogi més gran que em podia fer, que una conferència feta després de la guerra semblés d’abans de la guerra.

Tabac a l’Havana

El pare Batllori aquests dies va de metges, d’anàlisis, de biòpsies i tot, negatives per sort. Ni beu ni fuma. 

—Bec poquíssim i no fumo gens. Només de tant en tant, quan no em trobo la gargamella malament, algun dia extraordinari, mig puro encara me’l fumo. De cigarretes, no; pensi que jo sóc fill de cubana, i que he tingut el privilegi de rebre cigars de l’Havana. Quan vivia a Roma, abans de Castro, encara vivia la meva mare, i el seu procurador m’enviava tot sovint un parell de capses de puros autèntics. I és clar, em va costar molt més de passar, per causa de la situació castrista, del cigar havà als Alvaros o Alvaritos de Canàries, que no pas, més tard, de passar d’aquests a no fumar. Molt més. La diferència és abissal. Pel que fa al whisky, els darrers que en vaig prendre me l’havien recomanat per a la circulació. Tinc tromboflebitis. Tinc una cama que me l’han operada disset vegades. 

Aventurem que la cama del tifus deu ser l’esquerra.

—La dreta. Per què ha de ser l’esquerra? Hi ha alguna cosa freudiana, en això de vostè, em sembla.

Li esmentem que fa uns quants mesos el polígraf Haro Tecglen va dir que li sabia molt de greu, però que la seva darrera esperança, de l’esquerra estant, eren els jesuïtes d’Amèrica.

—Però no els de Catalunya… No, jo ni salvat ni no salvat. Sempre he estat respectuós amb els d’una altra mentalitat. Em costa molt de pensar que es pugui ser cristià i comunista; però, si fem distinció en allò de Marx de construir una societat prescindint de la religió, és a dir: prescindint-ne però no eliminant-la, aleshores encara es pot comprendre un marxisme cristià. Jo sóc massa liberal, de manera que, si no sóc filomarxista no és pel fet de ser capellà, sinó pel de ser liberal. M’és difícil de veure un cristià filomarxista, i impossible de veure un liberal filomarxista. Coses… com ara que la Companyia va proposar un rector de Comillas i la Santa Seu no l’ha acceptat perquè era “poc segur”. És una fórmula molt romana, que un jesuïta molt agut, de Lovaina, va aprofitar per a una nova benaurança: “Benaurats els pobres d’idees perquè seran anomenats segurs.” Tot això no hi pot sortir a El Temps, com vostè ja pot suposar, de manera que com que n’haurem de treure força coses, faci el text una mica llarg, perquè jo tingui més llibertat de ratllar. Perquè, si el fa curt i li ratllo tot el que no hi ha de sortir, hi quedaran quatre línies, com aquell llibre de les intervencions de Marañón a les Corts Constituents, que començava: dia tal, i tot en blanc; quatre pàgines més endavant, igual; de tant en tant, “Sí, estoy de acuerdo con su señoría”, i quatre pàgines més en blanc; i llavors, “Tendríamos que hablar de este asunto, però no hay ocasión ahora”. I, essent de pàgines en blanc, és un llibre que val molts milers de pessetes i que costa molt de trobar. El van fer en broma, i un tiratge curtet, només per als amics.

Però, bé, érem al whisky. Bevia per prescripció mèdica mig whisky el dia per la circulació, però no em va anar bé per al fetge i ho vam deixar estar. No he estat mai bevedor, encara que, naturalment, sé distingir entre un xampany francès i un cava català, o entre un bordeus autèntic i un rioja; sense mirar les etiquetes, vull dir. No arribo més lluny. És clar, més lluny que un bevedor de Coca-Cola, sí. És com allò de ‘quien nísperos come, bebe cerveza, espárragos chupa y besa una vieja, no come, ni bebe, ni chupa, ni besa’.

Política i petiteses

Quan acabi les obres completes…

—No les veuré mai acabades, siguem francs; vint volums a un compromís de quatre per any són cinc anys. Avui fa disset dies que n’he fets vuitanta-quatre. A vuitanta-nou anys, què es pot fer, si no és estar-se al costat d’un braser. El màxim que podré fer serà llegir amb lupa. Ara, de moment, ara mateix m’interessen coses, m’agradaria tenir una escletxa, quan arribi al volum desè de les obres completes, ara estic al vuitè, m’agradaria tenir una escletxa d’un any per a preparar els tres primers volums de l’epistolari dels Borja.

Posem damunt la taula els noms dels també savis, i també de llarga edat, els senyors Pau Vila i Joan Coromines.

—Amb en Coromines hem estat companys d’estudis; quan ell acabava, jo començava. Em va escriure una carta molt bonica, l’any passat, amb motiu d’una entrevista en un diari. Hem tingut sempre molt bona relació. Potser perquè ens tractem poc, vés a saber. Dedica catorze hores el dia a treballar, no sé com pot. Jo més de set o vuit no puc.

El pare Batllori segueix la política d’aquí: en general sí, les petiteses no. Això del 15 per cent?

—Sí, en general; el que no he seguit fins al fons és el perquè hi ha hagut aquestes lluites a Espanya sobre el cas. Ho endevino, però no ho he seguit, perquè són aquelles parts tan petites que li deia.

El pare Batllori no fa memòries, però, de la seva correspondència, en farà alguna cosa qui vulgui fer-ne.

—La que vaig tenir amb en Rubió, ja l’han feta servir, i darrerament m’han demanat la que vaig tenir amb Jorge Guillén. Ara que es fan tantes coses d’història, pot servir la que tinc amb en Menéndez Pidal. Què se’n farà, de tots aquests papers i molts més? Doncs no ho sé. El director de casa nostra a Roma em va dir que deixés una mena de testament on digués què vull que se’n faci, dels papers. Jo deixaré dit que algú se’ls miri; si n’hi ha que han de fer cap servei, que el facin; i els altres, que els llencin. La correspondència com a director del l’Archivum Historicum, la deixo a l’Archivum; és oficial, diguem-ho així. La de Rubió és gran, extensa, freqüent. No crec que es perdi.

Una fotografia

L’avantatge del pare Batllori sobre Dalí, i en aquesta qüestió de les deixes, és que, a Dalí, se li ho va quedar l’estat espanyol, i a ell, se li ho podria quedar la Companyia de Jesús, i sembla més de fiar aquesta que no pas aquell.

—Vostè mateix, però jo no em fiaria ni de l’un ni de l’altra. És ser molt optimista, refiar-se’n. ‘Maleït l’home que confia en l’home.’ És del rei David.

El pare Batllori no sembla gaire davídic, i David mateix ho devia dir en un mal moment. A més, no parlàvem de persones, sinó d’institucions. Vol dir que una hora i tres quarts després, un cop al carrer, el senyor Josep M. Ainaud de Lasarte, que topem per casualitat, ens comunica que el pare Batllori no és un erudit, que és gent que sap tot allò que no té cap classe d’interès, sinó un humanista, que només sap tot allò que interessa l’home.

Abans, tot just acabada l’entrevista i abans de sortir al carrer, el pare Batllori manlleva cortesament la càmera fotogràfica a la fotògrafa, ens fa seure tots tres i ens retrata. Ell, per la seva banda, portava sabates negres perfectament enllustrades, mitjons foscos, pantalons grisos, camisa blanca, jersei gris embotonat al davant, corbata grisa amb mostra i una impecable, envejable, jaqueta negra, creuada. I ens acomiada agraint-nos la puntualitat de l’arribada.

—No era fàcil, essent tres.

En sap molt, aquest home, el pare Batllori. I no solament coses.