14.07.2015 - 06:00
València, una nova experiència en biodiversitat urbana
La ciutat, com a entitat administrativa, és l’encarregada de subministrar i redistribuir els serveis per fer front a les desigualtats i problemes sanitaris associats a les zones urbanes. El conjunt dels ecosistemes urbans i els beneficis que aporten per al benestar de la població són part d’aquests serveis. No obstant això, en els últims anys de la jardineria urbana l’aspecte ecològic no ha predominat en el disseny de zones verdes en bona part de ciutats del sud d’Europa. S’han popularitzat els parcs amb praderies verdes de gespa –barreja de gramínies– amb arbrat dispers, paisatges propis del nord d’Europa amb un alt cost de manteniment en el clima mediterrani. Un manteniment que exigeix grans quantitats de reg i precisa podes molt continuades, la qual cosa evita el creixement de noves espècies i la formació de llavors que podrien atraure animals locals. Des del punt de vista de la biodiversitat, i el que això suposa per a la qualitat dels serveis dels ecosistemes, aquest tipus de dissenys no són interessants. La ciutat de València no escapa a aquesta forma de disseny tradicional, on la creació d’espais naturals no segueix un criteri que atenga a la conservació de la biodiversitat i els seus serveis. Per parlar d’aquesta situació hem conversat amb Ximo Sánchez, tècnic del Servei de Jardineria de l’Ajuntament de València, amb qui vam visitar dos parcs de la ciutat de dissenys totalment diferents: el Parc de Capçalera, situat entre València i Mislata al principi del Jardí del Túria, i el Parc de la Rambleta, al barri de Sant Marcel·lí.
El Parc de Capçalera és un dels molts exemples de zones verdes no planificades per a conservar la biodiversitat. Una de les incoherències que presenta el parc –segons explica Ximo Sánchez– és la relació de l’aigua amb el bosc de ribera i la resta d’espècies. Aquest tipus de bosc es caracteritza per dependre d’un curs fluvial com els rius, creixent al llarg de les seues ribes o riberes. Tan estreta és la seua vinculació que les necessitats d’aigua del bosc són cobertes pràcticament per la humitat del sòl de la ribera, sense haver de ser la pluja la seua font principal d’aigua. Alguns dels arbres característics d’aquest bosc són els salzes, pollancres, freixes i, més allunyats de la riba, oms. No obstant això, l’aigua del Parc de Capçalera no entra en contacte amb la terra del seu voltant, on s’ha pretès simular aquest bosc de ribera. És un fet molt estès a tots els parcs de la ciutat –explica el tècnic Ximo Sánchez–: impermeabilitzar la conca de fonts i embassaments utilitzant formigó, evitant la hidratació directa del sòl per mitjà del cabal d’aigua. Això, unit al típic paisatge amb àmplies zones de gespa que presenten els parcs, fa necessari un continu manteniment per reg directe o degoteig que hidrate el sòl i la vegetació, amb el gran cost econòmic i les deficiències hídriques que comporta. La crítica per part del tècnic a l’ús tan extens i normalitzat de la gespa és clara. També ho és cap al sistema de manteniment que segueixen aquests parcs tradicionals, el qual a poc a poc, ens diu, «ha de ser canviada per necessitat econòmica, però també ecològica per augmentar la biodiversitat i un manteniment més natural dels parcs». Un exemple d’això últim és la visió negativa que es té sobre els herbassars i plantes que creixen fora del disseny idealitzat que es té d’aquestes zones. L’eliminació de les anomenades males herbes és una cosa molt demandada per la societat, al·legant fins i tot abandonament de la zona. «Cal parlar en positiu d’aquestes plantes –explica Ximo Sánchez– i fer veure que moltes d’elles són beneficioses per augmentar la biodiversitat, inclosa la fauna que atreuen, i fins i tot millorar el manteniment del parc».
Un dels objectius d’aquest parc és el de ser un espai recreatiu i de distensió per a les persones: «Cada parc té uns objectius en la seua idea de projecte. El Parc de la Rambleta és una representació de la flora local per damunt de tot. És un parc pensat perquè la fauna silvestre trobés refugi i aliment. I en el Parc de Capçalera també està en part aquest objectiu, però no com a objectiu principal. Tampoc en el seu disseny, més artificial. Aquesta és una diferència claríssima entre ambdós parcs». El Parc de la Rambleta és, en efecte, una altra concepció totalment diferent de la idea de parc urbà. Un 30% de la seua superfície es troba destinada únicament a la fauna; la vegetació d’aquesta superfície està dissenyada d’una forma que impedeix el pas als visitants. El 70% restant és la superfície d’herbassars i prats amb arbres, que sí que es pot trepitjar. El disseny contempla tres unitats de paisatge que són, de major a menor distància respecte a la llera d’aigua, el bosc i matoll mediterrani –representant l’ecosistema de la Devesa del Saler–, l’omeda i el bosc de ribera típic de la zona litoral mediterrània. Totes aquestes unitats de paisatge tenen en el seu disseny un compromís per les espècies de flora i fauna local. No es troben dissenyades seguint un patró en la presència d’arbres i vegetació, com és comú en els parcs. També hi trobem plantes exòtiques, però aquestes ja existien en la zona abans de la construcció del parc. El manteniment d’aquest parc és també diferent del convencional en relació a la poda d’herbassars. Aquests, més encara d’un temps a aquesta banda, són mantinguts a consciència per millorar el drenatge i qualitat del sòl, beneficiant la salut d’arbres i arbustos a la vegada que contribueix a augmentar la biodiversitat. Es deixen créixer i produir llavors, atraient diferents espècies de fauna local que se n’aprofiten. Amb l’arribada de l’estiu es procedeix a la poda. Bona part de les espècies herbàcies mor en arribar aquesta època, deixant les seues llavors latents a terra fins a l’arribada de millors condicions climàtiques a la tardor. En la poda es té cura de deixar les restes d’aquestes plantes a terra, produint-se la descomposició de la matèria orgànica i millorant la fertilitat del sòl.
Una altra gran diferència que té el Parc de la Rambleta respecte a altres parcs de la ciutat és la seua llera, la rambla. Es tracta d’un curs d’aigua i d’un llac l’aigua del qual sí que entra en contacte amb el terra, ja que la seua conca no es troba impermeabilitzada. Això fa que el bosc de ribera, que creix al seu voltant, es trobe hidratat directament per l’aigua, sent notable la seua densitat i qualitat, que es tradueix també en un millor manteniment. El tècnic de l’Ajuntament, Ximo Sánchez, explica que el parc sorgeix de les idees plantejades en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro l’any 1992: «Va ser una manera d’aplicar aquesta inquietud mundial de protegir la biodiversitat a la ciutat de València. Però encara avui en dia, aquesta idea segueix sense ser un tema interessant. Tot i que portem més de vint anys dient que cal conservar i potenciar la biodiversitat, la gent està ara començant en algunes ciutats europees a incorporar aquest principi».
Però, quin és exactament el paper i la potència d’una ciutat per fer front a aquest repte? «En la mesura que la ciutat fa seus paisatges naturals i els incorpora en el seu espai, la gent s’habitua a ells amb el codi urbà, respectant d’igual forma aquest paisatge en el seu context natural. Heus aquí la importància de la ciutat. La nostra societat és fonamentalment urbana, i allò urbà impera. Per això la ciutat no pot eludir aquest compromís, ha d’assumir-lo». Malgrat tot, ens diu que no sembla haver-hi encara un compromís seriós per un canvi en la de gestió de parcs i jardins enfocat cap a la conservació de la biodiversitat local. No obstant això, la crisi econòmica ha fet replantejar-se aquest model de gestió, fent que sorgisquen i es desenvolupen nous projectes que poden ser un pas cap a un nou model de relació entre natura i ciutat.
Implicació ciutadana. El Parc de la Rambleta i els seus veïns
Les diferències del Parc de la Rambleta amb els altres parcs de la ciutat de València no acaben només en el seu disseny i l’objectiu conservacionista de la biodiversitat local. El parc ha estat assumit pels veïns com a propi, demostrant al llarg dels anys la seua preocupació pel seu estat, la seua ampliació i els serveis que genera per a tot el veïnat. Els mateixos veïns participen en la gestió i el disseny del parc. Proposen projectes que tracten de solucionar els problemes sorgits en les fases d’ampliació del terreny i exigeixen que es continuen duent a terme. Les seues exigències també passen per una correcta cura del parc i una bona relació d’aquest amb el barri.
L’opinió dels veïns respecte a la implicació ciutadana en la gestió dels serveis i conservació de la biodiversitat és clarament molt positiva. Ells mateixos se senten partícips d’aquesta altra manera d’aprofitar, gaudir i fins i tot gestionar les zones verdes de la ciutat. L’assimilació d’aquests espais com a propis per part de la gent és essencial per a la seua continuïtat i respecte. Una millor comprensió i relació amb el medi natural pot afavorir un canvi en el disseny i manteniment dels parcs i jardins urbans. Això és fonamental per a la conservació de la biodiversitat local i per a millorar la qualitat dels seus serveis. Començar a elaborar projectes on la natura tinga cabuda a la ciutat dóna l’oportunitat de donar a conèixer i relacionar-se amb aquests espais, conscienciant de la necessitat de protegir-los en el medi natural. Els exemples de zones urbanes destinats a potenciar la biodiversitat són, de moment, escassos. L’altre exemple a destacar en la ciutat de València on es pretén representar la biodiversitat local és el Parc de Marxalenes, ubicat al barri del mateix nom. No obstant això, cada vegada sorgeixen més iniciatives on la conservació del medi natural i l’acostament a aquest són l’objectiu principal.
Potser el Parc de la Rambleta siga un exemple aïllat, però bé pot suposar un pas cap a un compromís amb una altra forma d’entendre el paper de la ciutat i dels seus habitants en la gestió de la biodiversitat. Una gestió que no implique la seua destrucció.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Juli Zacarés i Perea. Biòleg i estudiant del Màster en Història de la Ciència i Comunicació Científica. Universitat de València.
Enllaços
Array
