Notícies

Dissabte  04.07.2015  06:00

Autor/s: Cristina Armengol

L'ou o la gallina?

En aquest nou lliurament de la secció 'la Llibreteca', repassem les publicacions d’avicultura catalanes fins al final de la guerra del 1936-1939

Men?ame
 

De gallines sempre n’hi ha hagut, almenys des que en servem memòria. Diuen que la seva domesticació va començar fa uns 7.000 anys, i que vers el segle VIII aC van fer acte d’aparició a la iconografia grega. Quan van convertir-se en tinta sobre paper?

L’avicultura surt de l’ou

Va ser durant la segona meitat del segle XIX, en publicacions que majoritàriament es plantejaven quin model era el més adient per implantar a casa nostra, amb una excepció. El 1881 s’edità un tractat d’incubació natural i artificial ben específic, que tenia clar on anava i què pretenia. Però encara no era la norma: a l’’Art del Pagès’, el 1883 miraven cap a França amb un article titulat “Les aus de corral: França com a exemple a seguir”. El 1911 la mateixa revista dedicava un apartat a l’aviram i els ous i, just un any després, ja mirava d’escatir quina era la raça més adient per a les masies catalanes.

Era l’època en què un personatge cabdal en la història de l’avicultura catalana començà a deixar el seu llegat en forma d’obra impresa, a banda de fer-ho com a mestre de diverses generacions d’enginyers agrònoms. Parlem de Salvador Castelló Carreras (1863-1950), creador del butlletí mensual il·lustrat ‘La avicultura práctica’, aparegut el 1895 i publicat amb algunes intermitències i de forma ja regular a partir de 1916.

El 1899 edità ‘Avicultura. Resumen de un curso completo de gallinocultura e industrias anexas’. Era una obra il·lustrada de gran envergadura -més de 800 pàgines- que, amb els anys, s’adaptà i augmentà fins a esdevenir una publicació en cinc volums. Castelló era aleshores l’única autoritat en la matèria, però quina una! I tot just començava... El 1916 va aparèixer ‘L’art de criar gallines’, primer volum de la Biblioteca Avícola Popular. Va crear una raça pròpia, la Paradís -batejada amb el mateix nom que la seva granja d’Arenys- i aconseguí que el seu centre fos declarat Escola Superior de l’Estat.

Castelló va sacsejar un panorama que ja estava força animat: l’avicultura catalana naixia, creixia i bullia. A banda de l’”Art del pagès” també “Tarragona agrícola” s’ocupava de temes com ara la postura de les gallines, les pólvores per afavorir la posta i l’alimentació dels pollets i el 1915 es preguntava si era més convenient especialitzar-se en la producció de pollastres o en la d’ous. No sabem si fou pel conte, però va guanyar la gallina dels ous d’or.

Gallines a cada casa

Entre 1910 i 1925 la recerca va nodrir el panorama avícola català i els llibres van començar a fer-se ressò dels resultats a dos nivells: un de més professional, adreçat als productors, i un altre de domèstic per a tots aquells que volguessin treure profit de l’aviram. En aquest context hem de parlar de Francesc Puig i Alfonso (1865-1946), regidor de Barcelona i llibrer, entre d’altres. Fou una figura prolífica i activa en àmbits d’allò més diversos, i l’eradicació de la mendicitat i el benestar dels infants l’amoïnaven tant com la cria de canaris i coloms, als quals dedicà sengles monografies als anys trenta, o la cuina (publicà un parell o tres d’obres a l’empara de diferents pseudònims). 

Francesc Puig contribuí també a l’edició d’obres d’altri i, en l’aspecte que ens ocupa, la que tingué més ressò fou ‘Avicultura industrial. Tratado práctico de la cria lucrativa de las aves de corral: gallinas, patos, gansos, pavos y pintadas’. Com indica al mateix subtítol, aquesta obra de 1911 pretenia ser una descripció detallada de tots els coneixements necessaris per obtenir els beneficis -nombrosos, anuncia-  que ofereixen aquests animals, d’acord amb les pràctiques agrícoles modernes. Sistemes d’allotjament i calefacció, alimentació i higiene… tot hi té cabuda. És una obra monumental (supera les 400 pàgines) signada per Juan Rubió, del qual no hem trobat més dades –un altre alter ego de Puig? no ho podem dir del cert–, prologada per Víctor Clarió i Soulan, aleshores cap del Servei Agronòmic de la província de Barcelona.

L’avicultura estava en boga. Tant, que fins i tot a Madrid van arribar a publicar-se una sèrie de conferències de propaganda avícola llegides a Radio Ibérica per Ramón J. Crespo sota el títol ‘Avicultura radiada’ el 1925. A Catalunya la Mancomunitat havia començat a exigir un patró en certes races –la penedesenca, per exemple- i el 1928 Pere Rossell i Vilà advertia la necessitat de prevenir-ne l’extinció. L’administració hi havia posat cullerada: volia mirar d’endreçar un panorama solcat per races diverses, barreges i indefinició. Si havíem de posar-nos-hi seriosament, calia assentar unes bases sobre les quals treballar, perquè de gallines n’hi havia a cada casa, però gairebé ningú hauria sabut dir de quina raça era cadascuna.

La batalla de l’ou

Lamentablement, la voluntat d’establir uns patrons que permetessin definir les races autòctones va quedar de moment relegada a segon terme; la guerra havia d’estroncar també això. Eren anys de carestia i l’ou era una font barata i accessible de proteïna per alimentar la població. L’administració va posar en marxa una campanya, la Batalla de l’ou, que ha estat explicada a bastament en llibres (Joan de Déu Domènech li dedica un capítol a l’obra homònima), articles i exposicions. La Generalitat creà l’Oficina de l’Ou –una denominació poc tècnica, potser sí, però d’una claredat diàfana– amb un objectiu concret: aconseguir, el 1937, que hi hagués 100 gallines a cada casa de pagès i 6 a cada llar obrera. Gallines al corral i a l’era, però també als balcons, eixides i celoberts de les ciutats.

Era menester conscienciar la població d’aquesta necessitat, però també dotar-la dels coneixements per tenir èxit en aquesta comesa. I aquí arriba de nou la producció documental. La veritat és que, malgrat l’embranzida inicial i els recursos destinats, les publicacions van ser escasses. El 1937 els Serveis Tècnics d’Agricultura van editar el ‘Pla de desenrotllament de la producció avícola de Catalunya 1936-1940’ (que xifrava el nombre real de gallines ponedores en uns dos milions i el desitjable en sis i mig) i, el mateix any o l’anterior, un petit llibret de només cinc fulls amb un títol engrescador: ‘L’avicultura, font de riquesa’. Calia comprometre les persones, i la butxaca sempre és un reclam efectiu per als catalans.

El document més vistós de la campanya és sens dubte el cartell dissenyat per l’alemany Fritz Lewy (1893-1950) i imprès per Gràfiques Ultra probablement el mateix any 1937. Aquest “excepcional cartell fotogràfic”, en paraules de Santi Barjau, media 110 x 77 cm i el seu contingut era clar i contundent: “El 25 de gener comença la batalla de l’ou. Dintre de quatre anys Catalunya produirà tots els ous que consum!”. D’això es tractava, d’assegurar l’autoabastament en un pla triennal de repoblament.

Lewy s’instal·là a Catalunya entre 1933 i 1938 –s’entén que fugint de l’Alemanya nazi– i tingué una presència destacada en el cartellisme republicà, amb una producció lligada sobretot al Servei Forestal amb cartells com ‘La destrucció del bosc és la destrucció de l’economia’, ‘La repoblació de les platges és una barrera contra les invasions’, ‘Sense arbres no hi ha indústria ni treball’ i ‘Plantar arbres és contribuir a la consolidació de la nova economia’.

Definit el pla de desenvolupament en un primer llibre i assabentada la població de la nova missió que se li encomanava, l’Oficina va donar cobertura tècnica al projecte amb dues publicacions més. Enric Corominas Cortés (1904-1996) signava l’obra ‘Allotjament de les gallines ponedores’ (Serveis Tècnics d’Agricultura, 1937) i la Direcció General d’Agricultura apareixia com a responsable en ‘L’alimentació de l’aviram en temps de guerra’, una qüestió gens banal tenint en compte les dificultats per alimentar la pròpia població (a mitjan anys vint, una postal amb una caricatura de Jimmy feia broma d’aquest tema, i el pitjor encara havia d’arribar!).

Enric Corominas havia de ser una figura destacadíssima en l’àmbit de l’avicultura catalana. Professor de zootècnia i avicultura a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, que continuà funcionant fins al 1938 tot i els difícils moments que vivia el país, va dedicar monografies als models de galliner per a ponedores, estudià la raça Prat i, ja als anys quaranta, publicà ‘Seleccion de gallinas para la produccion de huevos, la transmisión de la aptitud para puesta en las gallinas’.

Malgrat la bona disposició del Departament, els recursos destinats a la campanya i les aptituds reconegudes dels professionals que hi van col·laborar, la batalla quedà en batalleta, però les publicacions que deixà són petits tresors, alguns molt rars –el cartell, per exemple– i tots documents impecables. El projecte era ambiciós, segurament massa. La covada no arribà a cap, però assentà les bases d’allò que havia de venir, la veritable eclosió de les obres avícoles derivada de la recerca en la millora de races, la definició i recuperació de les autòctones i l’inacabable catàleg de llibres i revistes publicats per les societats d’avicultura. L’ou o la gallina? Ni l’un sense l’altre, ni l’altre sense l’un...

Men?ame