Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Diumenge  28.06.2015  13:00

Autor/s: Assumpció Maresma Matas

Manuel de Pedrolo: les dones, el sexe... i la independència

Entrevista publicada l'any 1986 al Temps on Pedrolo parla de la independència però sobretot de dones, de plaer, de sexe i de la vida

Men?ame
 

Recordo sobretot el despatx petit i que m'acompanyava la Dolors Casellas, gran lectora de Pedrolo. I que ell es va obrir a totes les preguntes amb una facilitat que no recordo haver trobat mai en ningú. Va ser intens i divertit. Era el febrer del 1986 i jo feia una de les meves primeres entrevistes per al Temps. El Temps, llavors, era tutelat per Ramon Barnils i ple de periodistes que teníem ganes de vorejar els límits. Llavors vaig escriure que la conversa, que havia començat parlant del Prix Meridiane que Pedrolo havia guanyat a Montpeller per la novel·la 'Joc Tapat', havia agafat molta velocitat per camins que desdibuixaven la imatge d'un Pedrolo enclaustrat en una habitació de poca llum i plena de llibres. Vaig titular l'entrevista 'Pedrolo, sense manies'. Ara crec que l'hauria de titular: 'La dona normal és la que és calenta.' Titularé, però, 'Manuel de Pedrolo: les dones, el sexe ...i la independència'. Acabo el preàmbul massa llarg pel tall que ve al darrere. Si teniu temps gaudiu de com parla Pedrolo. En repicar l'entrevista, he vist que feia anys que no escrivia moltes d'aquestes frases fetes que ell fa servir amb tanta naturalitat.

Les monges tenen dret al plaer?

—I tant, per què no. Són elles les que se'l prohibeixen.

Cal imaginació a l'hora de l'amor?

—Sense imaginació, no hi ha hores que valguin la pena.

Vostè la fa servir en l'amor?

—De moment, la gasto en tot, també en l'amor.

El protagonista de 'Joc tapat' diu a la superiora del convent que les dones més belles són les de trenta-cinc anys. Pensa el mateix?

—Qui diu de trenta-cinc, diu de trenta-quatre o de trenta, certament. Em penso que les més belles són les joves, però madures. La bellesa no és el físic, sinó l'actitud. Hi ha dones de tota mena. Quan parlo de dones, ho faig parlant de dones desinhibides. No pensaré mai en una dona inhibida, catòlica o beata, per més bé que estigui, perquè després no respon.

Quin és el seu tipus de dona?

—Tinc tant d'embolic, que ja no ho sé, només ho podria dir al seu davant: aquesta sí, aquesta no. No tinc models, perquè serien limitacions. De totes maneres, m'haguessis hagut de preguntar com m'agradaven abans, ara ja sóc vell.

I això és tan important?

—Sí.

I ara què?

—Ara res, quin cas m'han de fer. Ara, rebo cartes de nenes de disset anys que m'escriuen i em diuen 't'estimo'.

N'ha conegut moltes, de dones?

—Totes amb les que he parlat.

Per atzar o premeditació?

—Les coses, generalment, les porta l'atzar. La premeditació no sol sortir bé. S'ha de ser receptiu a l'atzar.

Les coneix bé.

—És una impressió.

Diuen que llegint-lo se senten respectades.

—Això ja és una altra cosa, i és veritat. Moltes m'ho han remarcat. Entendre la gent és molt difícil. Ara, també hi ha dones que diuen que no les respecto gens.

Per què?

—Diuen que les ofenc amb el que escric. Alguna vegada he explicat a alguna d'elles que, per a mi, pel que fa al sexe, la dona normal és la que és calenta. Hi ha dones que interpreten això amb menyspreu. Si no fes sortir dones lliures, no les respectaria, les tractaria com animals domesticats. Potser aquest respecte és perquè porto un component femení bastant fort. Dic jo, eh!. No en tinc cap seguretat. Tots tenim part dels dos sexes.

Li ho han dit alguna vegada?

—M'he sentit dir de tot.

A 'Joc tapat' hi ha una frase que diu: 'La luxúria és un element creador'. Ho creu vostè també, això?

—Sí, em penso que sí.

I com la porta, la luxúria?

—Bé, tranquil

D'on treu els seus personatges femenins?, perquè en aquesta novel·la premiada n'hi ha un bon ventall, i a la seva obra completa també.

—Això és un misteri, per descomptat que, de gent tan imaginativa, no en conec.

El novel·lista ho aprofita tot?

—Sí. El novel·lista és un individu que no té gaires manies. No pot tenir escrúpols, perquè es començaria a reprimir per no molestar. La gent, però no s'hi identifica. La imaginació de l'escriptor ho transforma. Curiosament els qui s'hi identifiquen són la gent que no hi té res a veure. Per exemple, una vegada em va telefonar una senyora i em va dir:'Escolti, vostè i jo ens coneixem?'. Era la primera vegada que li sentia la veu i li ho vaig dir. Ella se sentia la Júlia. Després, va resultar que totes les semblances eren perquè no s'entenia amb el marit, un amant l'havia enredada, i em va explicar tota la seva vida, i no coincidia amb la meva novel·la però ella continuava identificant-s'hi. Una altra noia es va identificar amb dos personatges alhora i em va dir que jo l'havia fet tornar ximple i que l'havien tancat per culpa meva. Els dos personatges eren antagònics i quan la vaig conèixer, vaig comprovar que no tenia res a veure amb cap d'ells. 

En canvi, els qui sí que hi tenen semblances i els he conegut, aquests no diuen mai res, potser perquè no em llegeixen mai. Els homes i les dones som molt obscurs per a nosaltres mateixos. Imagina't per a altres.

Té molt contacte amb els lectors?

—No massa. Si ells l'estableixen, no els rebutjo mai. Penso que si els poso entre cap i coll volum rere volum, també hi tinc cert deure.

Per què s'ha dit i repetit que vostè és l'autor d''Els Quaderns d'en Marc'?

—Sembla que l'estil té semblances i perquè tinc obres en què m'he ocupat d'aquestes qüestions. Amb aquest tema ha passat com amb 'Histoire d'O', que ha estat atribuïda durant quaranta anys a un escriptor francès i aquest senyor s'ha carregat els neulers. Després s'ha descobert que la Pauline Reàge ha existit. Tot aquest enrenou, perquè diuen que s'assembla l'estil ...i és que els crítics a vegades també hi entenen.

Matem-ho. De vostè no se saben massa xafarderies. Com s'ho ha fet?

—Si portes una vida discreta al marge de l'ambient social, és lògic que ningú s'ocupi de tu.

L'Enciclopèdia Catalana diu que va néixer en un castell.

—La meva família procedeix de Navarra i Aragó. Cap al segle XVII se'n van anar a Montblanc i després a Cervera, on va néixer el meu pare que, després, va anar a viure a Tàrrega , lloc on jo vaig viure, en casar-se amb una botiguera d'aquesta ciutat. Al Castell d'Aranyó vaig néixer per casualitat, era herència dels Pedrolo, meu no ha estat mai.

La seva família formava part de la noblesa?

—Sí, d'alguns d'aquests Borbons que hem sofert aquí, la qual cosa vol dir que havien fet alguna malifeta o altra: un acte d'armes d'aquests gloriosos, reprimir algú, vaja, fer la llesca a algú o a alguna. Ningú no és ennoblit per bons motius. Aquestes coses no són mai innocents.

La seva infància va ser marcada pel fet de ser diferent.

—Sí, érem una mica diferents. Potser això em va marcar personalment, perquè les criatures, encara que els agradi ser les primeres, també volen ser com les altres, i si no ho pots ser, te'n ressents d'alguna manera, sobretot si ets un noi que ja de per si no ets com els altres, perquè protestes. Jo anava als Escolapis, i als deu o dotze anys em preguntava què anava a fer a missa i, fins i tot, vaig deixar d'anar-hi. Preguntava a casa perquè em feien estudiar en un idioma que no era el meu, cosa que no em van aclarir mai bé. Tot això no era normal. Arra, tampoc no era normal que a casa meva no em deixessin sortir a jugar al carrer quan hi sortia tothom.

Com s'ha guanyat la vida?

—De cinquanta mil maneres: fent d'agent d'assegurances, venent, portant publicitat en una agència d'informació, fent d'assessor literari, corregint obres de Corin Tellado...

Des de quan viu d'escriure?

—De fa molts anys, setze o disset.

Li surt a compte?

—Si tingues molts luxes no, però com que sóc un home més aviat sobri, em defenso. El que passa és que sempre estàs amb l'ai al cor.

Sempre penjat?

—En aquest sentit sí, perquè no tens res assegurat. Visc al dia.

Sol o acompanyat?

—Acompanyat. tinc dona i filla.

Té fama de solitari.

—Ho he estat sempre.

Hi ha contribuït haver crescut com un ésser diferent?

—Pot haver-hi contribuït, però també ho ha fet l'afecció que tenia a la lectura. A casa hi havia molts llibres, i no hi havia cap mena de control.

Una altra cosa que sabem de vostè és que cada matí passeja.

—S'ha de fer exercici, però no m'interessa fer-lo el cap de setmana per matar-me. Més val passejar cada dia. Tinc tendència a anar a la Barcelona Vella, però també vaig a barriades.

La ciutat, de dia o de nit?

—Fa molt de temps que només porto vida diürna. De jove m'agradava la vida nocturna, però després he anat canviant.

A la tarda sempre escriu?

—Procuro escriure; ara, no és cap obligació. Si la dona i jo tenim ganes d'anar al cinema, hi anem. Cada dia tinc més mandra d'escriure.

De debò, com pot ser?

—Tanta mandra que ja no vull escriure cap més novel·la. He escrit massa, sí senyor, tenen raó aquests que diuen que he escrit massa.

I ara que farà?

—Potser faré un diari. Anar fent anotacions dels petits incidents de cada dia.

Quants llibres té publicats?

—Un lector aquest estiu em va dir que havia arribat al número cent, i després, encara n'he publicat un altre; per tant, 101, cap i cua. Ara, no sé si és una xifra exacta, perquè segurament aquest lector ha comptat reedicions, reculls...

L'èxit el va sorprendre?

—Va venir tan poc a poc que ni me'n vaig adonar. Supose que estava preparat. Ara, quin èxit?. Això és molt relatiu. Què vol dir tenir èxit? Què et facin una novel·la a TV3?

Èxit de ser llegit?

—Sí, això sí, però tampoc no t'ho pensis... Si fas una novel·la una mica difícil, les vendes baixen. Les novel·les més indecents meves són els que més s'han venut. Les de més cara i ulls són les que menys, potser perquè són les més difícils.

Li sap greu?

—Sí, perquè hauria de ser al revés.

Vostè predica plaer.

—De predicar, no predico res, això ho deixo a la gent de la trona. Del plaer, en sóc favorable. És veritat que, quan escrius, també prediques d'alguna manera o altra, portes un 'missatge', fas un discurs.

Si hagués de pujar a una trona, quin seria el seu discurs: el plaer o la independència?

—Segurament, la independència. El plaer, la gent l'entén més fàcilment. La independència , en canvi no n'hi ha gaires que ho tinguin clar. S'ha de tenir en compte que hi ha molta més gent que predica el plaer que gent que prediqui la independència.

La tenim més prop, la independència?

—En tot cas, jo no la veuré, i per tant, difícilment puc jutjar. Encara que sigui una utopia, s'ha de lluitar per ella. No només val la pena lluitar per un cotxe o un aparell de televisió. És clar que, per a mi, això no té cap mena d'importància, no tinc ni una cosa ni l'altra,p erò fins i tot crec que per a la gent normal val la pena lluitar per la independència.

Escriure, parlant d'independència, a la premsa diària en català ha esdevingut quasi un privilegi seu...

—Això em crea uns escrúpols molt forts. Moltes vegades he estat a punt de no fer cap més article, però també em plantejo que, si no ho faig, es perd un espai. La gent de l'Avui em tenen com a coartada per a qualsevol que els pugui tirar en cara que no fan prou. Ells sempre responen que en Pedrolo ja hi escriu. Serveixo per a quedar bé. Sé d'un que va enviar un article independentista a l'Avui i li van dir que, d'aquests temes, ja n'escrivia jo. Vaja, com si fos una secció com la de societat o la de braus.

Men?ame