25.06.2015 - 14:07
Esteve és un periodista valencià que ha treballat en premsa escrita i a la televisió, primer a Canal 9, després com a corresponsal de TV3 fins el 2004. Aquest mateix any, acompanyat de socis i amics, va fer un pas més com a promotor i productor d’InfoTV.
Nascut amb la intenció d’esdevenir un canal televisiu, se’ls negà la llicència per emetre, no obstant, el projecte ha continuat dempeus, realitzant una sèrie de documentals.
Els documentals ocupen a hores d’ara un espai destacat d’Info TV. Quina n’és la temàtica?
Sobretot, la història dels valencians, perquè no ens han deixat ser periodistes del present i ens han obligat a centrar-nos en el passat. Amb tot, aquest també ens aporta fets molt interessants que no coneixíem, ja que, o estan mal contats, o poc contats, o no gens contats.
Comencem per La Utopia Desarmada. Memòria d’un País Valencià republicà (2006), Premi Tirant.
És una narració dels fets i les emocions que la República va provocar en terres valencianes mentre va estar en vigor, recorregut que Canal Nou no ha fet.
Quines conclusions podem extraure?
Amb l’arribada de la República, la gent va creure que es viuria de manera digna i lliure. Lamentablement, la situació d’injustícies que s’hi vivien era tal que la violència hi va estar molt present i la gent se sentia legitimada a exercir-la per poder canviar l’estatus quo i lluitar contra les injustícies. Amb tot, el poble no va tenir res a fer davant la violència d’un exèrcit potent que rebia el suport de Hitler i Mussolini, mentre que la República no tenia el dels aliats. Aquella guerra la vam perdre els valencians republicans i la il·lusió de canvi s’hi va esvair.
Després, realitzeu El País dels Cecs. Una radiografia al Castelló de Carlos Fabra (2006).
És una denúncia implacable del caciquisme a Castelló.
I, a continuació, Almansa 1707: de la revolta a la repressió (2007). Premi Tirant.
Ningú no havia realitzat en audiovisual la batalla d’Almansa, com tampoc ningú no havia parlat de la riuada de València el 1957, i també ho férem nosaltres.
Moriscos, els valencians oblidats (2009), rep el Premi del V Festival Inquiet i el premi Tirant.
És el primer documental que apareix després d’haver deixat d’emetre el canal. Apostàrem per un producte que tingués difusió per altres vies; per això calia que contés coses inèdites.
La gent creia que els moriscos eren moros que havien vingut de l’Àfrica per envair-nos i que calia expulsar-los. I això no és cert: eren descendents de la població valenciana primitiva, posteriorment romanitzada primer i islamitzada després. Simplement, els van expulsar perquè continuaven parlant àrab i eren musulmans. Ara bé, eren molt més valencians ells que no pas nosaltres, descendents dels conquistadors catalans i aragonesos.
I, a continuació, canvies de punt de vista i et poses en el lloc dels mallorquins que vingueren a repoblar el País Valencià quan els moriscos foren expulsats, i apareix Valencians de Mallorca. L’herència balear al sud valencià (2011).
Va ser el descobriment d’un món magnífic. Ni jo, que hauria d’haver estat ben documentat, no tenia ni idea que no sols Tàrbena i la Vall de Gallinera havien estat repoblades per mallorquins, perquè allí encara es parlava el salat, sinó tota la Marina.
Encara que en altres audiovisuals tornaràs a aquella comarca, el següent, que et posa el cor un puny, és La Batalla del Varsòvia (2011), amb diversos premis i seleccions…
Sí, parla de l’exili. El Varsòvia era un hospital de Tolosa que va ser fundat per republicans espanyols l’any 44 i que havia d’atendre els ferits d’aquella operació de reconquista que va començar i acabar a la Vall d’Aran, quan vuit mil republicans l’ocupen amb la pretensió que els aliats peguen darrere i enderroquen Franco. Però l’ofensiva fracassa i hi quedaren quatre ferits. Amb tot, esdevingué l’hospital de referència civil per als refugiats espanyols de Tolosa i els voltants.
Per primera vegada, vaig contactar amb el món de l’exili i vaig saber el que mai no havia sabut, parlant amb les persones que havien hagut d’eixir a peu del país en ocupar Franco tot Catalunya. Contaven unes històries tan vives!
Amb aquest film entrem en una línia de treball que ja no hem abandonat, que és la de la memòria. És cert que ja havíem tingut un començament amb el documental sobre la riuada i passarà després amb Algèria, el meu país. Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger (2012), també amb prou premis. Però, sobretot, apareix en la sèrie sobre valencians a Nova York, la darrera.
Segueix llegint l’entrevista a Tornaveu, fent clic aquí
