27.06.2015 - 06:00
Avui el tema de la secció són els perifèrics. Fa dies que no faig esment del hardware i en informàtica és tan important com el software. Per fer-ho trauré a passejar el dinosaure que porto a dintre, perquè paga la pena de fer-ne una mica d’història.
Fa alguns anys definíem els perifèrics com elements de l’ordinador que es connecten als seus ports mitjançant cables i funcionen o s’hi comuniquen gràcies a drivers o controladors. Però això era abans.
Avui la major part de perifèrics es connecten sense fils a l’ordinador. Això sí, continuen necessitant drivers o controladors per fer la seva feina. Un perifèric fa referència no tant on és físicament, sinó com es comunica amb el bus principal del sistema, o amb paraules més senzilles, tot allò que no sigui la CPU, la memòria RAM i el disc dur és considerat perifèric i es connecta a menys velocitat. De fet, els avenços més importants que s’han produït han estat a millorar la velocitat d’intercanvi de dades entre els perifèrics i l’ordinador. Penseu en els estàndards USB, USB2 i USB3, o bé el firewire o el nou thunderbolt.
Fixeu-vos com han anat millorant les velocitats. L’USB inicial el 1996, versió 1.0 o 1.1 al cap de poc tenia una velocitat de transferència ‘full speed’ de 12 Mbit/s; l‘USB2, que va sortir el 2000, ja tenia una velocitat de 480 Mbit/s, ‘només’ quaranta vegades més ràpida que no l’anterior versió 1.1; i l’USB3, presentat l’any 2008 definia una velocitat de 5 GBit/s, o bé 5.000 MBits, més de quatre-centes vegades més de pressa que no la versió inicial, i deu vegades més que no la veloç versió 2.0. La versió actual, presentada el 2013, és l’USB 3.1 a 10 GBit/s o el doble de la versió 3.0.
Recordeu això quan aneu a comprar un dispositiu USB, però penseu que la velocitat màxima vindrà fixada per les característiques de l’USB del vostre ordinador, i això no ho podeu canviar.
No us penseu que aquesta guerra de velocitats i de tipus de connexió és per anar cada vegada més de pressa. A mesura que augmentava la velocitat es podien incorporar noves prestacions als nostres dispositius. Fins que la connectivitat no va arribar a 10 GBit/s del thunderbolt no vam poder incorporar pantalles digitals d’alta resolució, tipus 4K, a la interfície dels ordinadors.
Tipus de perifèrics
–D’entrada de dades, com el teclat, el ratolí i el trackpad.
–De sortida de dades, com el monitor, la impressora i els altaveus.
–D’entrada i de sortida, com el router o encaminador, el pendrive i el disc dur portàtil.
–Els altres perifèrics de xarxa.
–I els perifèrics d’expansió.
Entrada de dades
Són els dispositius que envien informació cap a l’ordinador. Mireu la gran quantitat de dispositius d’entrada:
–el teclat
–el mouse i el trackpad
–el joystick o el controlador de jocs
–l’escànner
–el micròfon
–la càmera
–la targeta digitalitzadora
–el lector de targetes
–el lector de codi de barres
Fixeu-vos que, excepte la càmera i una mica el micròfon, són dispositius de baixa velocitat, perquè van lligats a la velocitat a la qual nosaltres podem entrar les dades.
Un perifèric que pot semblar-vos que no ha canviat amb el temps, el teclat, porta una vida ben canviant. IBM va llançar el primer teclat per a PC el 1982, el PC/XT amb només 83 tecles i sense llums d’estat de majúscules, teclat numèric, etc. i que feia servir el connector PS/1.
El 1984 va aparèixer el teclat AT, el primer teclat amb l’indicador lluminós i amb una nova tecla, la PetSis que molts encara no saben per a què serveix per arribar a 84 tecles. És una de les tecles ‘inerts’ com poden ser les dels accents, l’ALT, etc.
El 1987 va sortir el teclat AT extended amb 102 tecles (101 a la versió nord-americana), amb les tecles F!, F2, etc., la segona tecla ALT i la segona tecla Control, i el nou connector PS/2, igual pel teclat que pel ratolí i així s’alliberava el connector sèrie RS232C que fins llavors era el que es feia servir per a ratolins.
Els nostres teclats són QWERTY, per l’ordenació del teclat, encara que per nosaltres no siguin normals a França i Bèlgica els teclats són AZERTY, o bé a Suïssa són QWERTZ.
I encara més poc conegut, però molt pràctic, és el teclat simplificat Dvorak, creat pels doctors Dvorak i Dealey els anys 1920, pensant les freqüències d’ús de les tecles i la fisiologia de la mà. Vaja, el teclat ideal que no s’ha popularitzat.
Els teclats poden ser mecànics o de membrana. La majoria són de membrana i funcionen per contacte elèctric entre el teclat i els circuits interiors, però els puristes i els qui escriuen molt i molt ràpid, consideren que la resposta, el tacte de les tecles cilíndriques, el soroll, clic clic, i la sensació o feedback que torna el teclat mecànic és la millor i, una vegada provat no es canvia; si teniu una edat, és la sensació dels teclats originals IBM o els teclats de terminal de mainframes també d’IBM. Per cert, no us penseu que un teclat mecànic és com el d’una màquina d’escriure amb palanques! En un teclat mecànic cada tecla pressiona una molla.
Si sou traçuts, el teclat mecànic permet de treure les tecles per netejar-les i no cal que us gasteu gaires diners. Per sota dels 50 euros en trobareu al mercat.
Sortida de dades
Al revés que els d’entrada, els de sortida envien informació des de l’ordinador cap a fora:
–la impressora, el plotter o traçador, el terminal braille
–dispositius de so i altaveus
–monitors
D’entrada i de sortida: emmagatzematge
Dins els dispositius d’entrada i de sortida tenim els d’emmagatzament. El més conegut és el disc dur i el que més hem tingut a les mans són les unitats de memòria USB:
–el disc dur
–els dispositius òptics (CD, DVD)
–el disquet
–la memòria USB
–les targetes de memòria (SSD i més models)
–les cintes magnètiques (de bobina, casset i més especials)
–les targetes perforades
D’entrada i de sortida: comunicació
Són els que permeten de connectar l’ordinador amb l’exterior:
–el mòdem
–el router o encaminador
–la base d’expansió
Què és un driver
Moltes vegades ens creiem que no necessitem un driver per a fer funcionar el nostre perifèric. Això no és exactament així. Qualsevol perifèric necessita un driver, però pot ser que aquest driver ja estigui instal·lat al nostre ordinador, bé perquè el sistema operatiu ja el tenia, bé perquè alguna vegada ja l’hem necessitat i ja l’hem instal·lat.
Si comprem un teclat nou i no té tecles especials, el teclat farà servir el driver del teclat que ja teníem. No caldrà instal·lar res, però si té tecles addicionals, com per exemple les d’apujar o abaixar el volum, necessitarem un driver que es comuniqui amb el sistema operatiu i li enviï l’ordre d’abaixar el volum quan pitgem aquella tecla.
He tornat a obrir un meló, els perifèrics. Això donarà per a molts programes, així que fins a la setmana vinent!
