Notícies

Dimarts  16.06.2015  10:00

Autor/s: Marina Corral i Elena Darriba

El culte a la mort: ritual i negoci

A Occident, les empreses mortuòries solucionen el tractament del difunt, però a l’hora contribueixen a la deshumanització de la mort

Men?ame
 

El culte a la mort constitueix una exigència simbòlica que necessita dotar de significat l’absència, el no res. El ritual funerari és un ritual de vida que, en tots els casos, tracta de dominar la mort. Fèretre, flors i la sala escèptica d’un tanatori recorden que hem cedit el domini d’un acte transcendental al monopoli de les empreses funeràries. Per raons legals i sanitàries, la mort s’ha institucionalitzat, i el seu ritual s’ha convertit en una cerimònia mecànica que no permet assimilar la pèrdua.

La mort com a tabú

La por a la mort és una constant universal en totes les cultures. Hi ha tradicions més obertes al fenomen de la mort, amb mecanismes que els hi permeten gestionar-la millor. A Occident, però, queda apartada. “Estem en una cultura tanàtica on la mort, encara que amagada, és el centre de preocupació” explica el Doctor en Humanitats Fernando Pérez-Borbujo. El problema de no poder dotar-la de sentit és el que ens porta a l’angoixa i a ocultar una realitat insuportable.

També hi contribueix l’hedonisme d’una societat que ha posat com a màximes els ideals de joventut i bellesa, marginant aquells elements que problematitzen amb la voluntat d’estetització. Allò lleig, deforme o vell és apartat, però sobretot són apartats el dolor i el sofriment, convertint la mort en tabú: “Un tret significatiu de les societats més industrialitzades és que la mort ha ocupat en aquestes el lloc de la sexualitat en quant al major dels tabús” segons apunta Philippe Ariès a “Història de la mort a Occident”.

Aquesta obsessió per la mort es produeix perquè no tenim mecanismes que la vehiculitzin. Si abans eren els familiars qui preparaven i vetllaven el mort, ara aquesta tasca s’ha cedit a empreses que cosifiquen i deshumanitzen el ritual. En conseqüència, veiem la mort com un fet abstracte: “El ritual segueix sent el mateix, l’acomiadament del cos, però sí que s’ha viscut un allunyament de la mort, que queda com una cosa més etèria” opina Natalia Moragas, Doctora en Geografia i Història. En aquest sentit, Pérez Borbujo afegeix que “hem de deixar de parlar de la mort per parlar dels morts”. El mort ha quedat relegat a un segon pla, fet que s’observa en la disposició dels tanatoris, on el cos és ocultat en una sala on “es tanca, ningú veu al mort, a ningú li interessa el mort, s’amaga i la gent es dedica a un acte que té més de component social”. I apareix el sense sentit d’un ritual d’acomiadament del mort on el mort no hi té cabuda.

La gestió del cos

Els serveis funeraris han resolt el tema pràctic, però no la creació de rituals que ajudin a portar el dol. “Ens han solucionat la molèstia del tractament del cos, però aquest procés d’anestèsia social ens fa interioritzar la mort com un fet antinatural” explica Moragas. Ens trobem davant d’una desritualització o substitució d’un ritual amb sentit per un que no en té, i cadascú ha de gestionar el dolor com pot perquè l’entorn ofereix una cerimònia freda que no permet assimilar la pèrdua.

“Tècnicament, admetem que podem morir, contractem assegurances de vida per preservar els nostres de la misèria. Però, vertaderament, en el fons de nosaltres mateixos, ens sentim no mortals” diu Ariès en el seu llibre. En el Cristianisme, el culte als morts i la preservació del cos a través de l’enterrament tenia a veure amb l’esperança en la resurrecció. Amb la imperant secularització de la nostra cultura, aquesta creença s’ha anat debilitant, però perdura la idea que quan morim no estem realment morts. “Aquesta creença és una de les pors més terribles de l’espècie humana, perquè ens produeix claustrofòbia el fet que puguem ser enterrats vius”, indica Pérez-Borbujo. La no acceptació de la mort i posterior claustrofòbia “porta a molts a optar per la incineració”. 

És un fet que la incineració va guanyant terreny a la inhumació. La principal raó d’aquest augment respon a una qüestió pràctica de no deixar càrregues econòmiques a la família, ja que els nínxols s’han de pagar de per vida. Però tal i com senyala l’historiador Ariès, més enllà de les raons higièniques, pragmàtiques o filosòfiques, aquesta pràctica és una forma de “destrucció més completa, perquè es creu que aleshores s’estarà menys lligat al residu i menys temptat a visitar-lo”.

Nous rituals

La cultura sobre la mort i els morts està canviant a gran velocitat. Abans hi havia un ritual estandaritzat, el cristià, que donava una pauta de comportament enfront aquestes situacions. Però actualment, això s’ha fragmentat donant lloc a cerimònies particulars. Moltes d’elles no estan institucionalitzades, i en molts casos són il·legals. La llei no contempla, per exemple, aquells rituals en què les cendres de la persona estimada són llençades a llocs que evoquen records especials.

Les tendències contemporànies com l’ecologisme també han modificat aquesta manera d’entendre la mort i han anat un pas més enllà de les urnes biodegradables. Amb l’objectiu d’acabar amb l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en la incineració, als Estats Units ha aparegut una forma de convertir el cos en adob. Però si es busca una alternativa més sofisticada, les empreses funeràries et proposen convertir les teves cendres en bonics diamants per un preu que va dels 3.500 als 28.000 euros, depenent del tall i els quirats.

L’home actual viu d’esquenes a la mort, el qual l’ha desterrat de casa seva per dur-la al tanatori més proper. Controla la forma del fèretre, el color de les flors i el vestit que durà el mort. Però, paradoxalment, la mort vaga més salvatge que mai d’esquenes a un ritual que l’oculta, i que no ajuda a mitigar el sentiment que mai arribarem a estar preparats per a ella.

Men?ame