Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  16.06.2015  10:00

Autor/s: Roger Cuartielles i Maria Dolors Cuenca

Fòbies: quan una por no ens deixa viure

La por irracional cap a un objecte o situació esdevé una fòbia quan no ens permet portar una vida quotidiana normal

Men?ame
 

Tenir alguna por, com ara temor a volar, és quelcom força habitual i propi de la condició humana. El vertader problema comença quan aquesta por afecta la vida diària i t’impedeix portar una vida quotidiana plenament normal. Les fòbies consisteixen precisament en un temor irracional i desproporcionat cap a un objecte o situació en comparació amb el perill a què estàs exposat. Les fòbies provoquen episodis de pànic que podrien derivar en depressions o episodis d’angoixa. A aquesta situació se li ha de sumar la de l’estigma social que existeix entorn a la salut mental, ja sigui cap a les fòbies més lleus fins a les patologies greus. Però coneixem quines són les fòbies més habituals en la nostra societat i en què consisteixen?

 La fòbia social és una de les patologies més freqüents i de les que més incideixen en la vida diària d’una persona. L’Antonio Fermoso va crear l’any 1995 l’associació Assadega’m, a Sant Cugat, amb la intenció d’ajudar a persones que pateixen algun tipus de trastorn, des de les fòbies fins el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) o la síndrome d’Asperger. Ell mateix ens explica que quan algú no pot tenir una entrevista de feina perquè es posa excessivament nerviós o, fins i tot, no pot anar al bar amb els amics perquè se sent observat per tothom, llavors és quan una por deixa de ser normal i passa a ser una fòbia greu.

 Des del temor a parlar en públic fins a mirar als ulls a una altra persona, aquestes són algunes de les situacions que costa d’afrontar a la gent que pateix fòbia social i que té la sensació de ser constantment avaluada pels altres. La possibilitat de ser jutjat negativament porta a aquestes persones a viure escenes de pànic i, en conseqüència, a aïllar-se per tal de no haver d’afrontar aquestes situacions de terror.

 La fòbia social juntament amb l’agorafòbia (por als llocs públics concorreguts), la claustrofòbia (por als llocs tancats) i l’aerofòbia (por a volar o als avions) són els temors més comuns entre la població. Es calcula que un 4% de persones entre 18 i 55 anys pateixen fòbia social. Totes aquestes fòbies poden ser conseqüència d’una sola experiència complicada, de manera que a partir d’una situació que ens ha generat tensió es pot desenvolupar un temor exagerat. Així, quan una persona experimenta per exemple un trajecte complicat en avió, que li ha creat angoixa, pot pensar que aquesta situació es repetirà constantment i, per tant, evitarà per tots els mitjans repetir aquesta experiència.

 Els mètodes

Enfrontar-se a les pròpies pors és essencial per combatre-les i poder vèncer aquest temor irracional. Ara bé, no es tracta només d’exposar-se a la situació pel nostre compte sinó que és necessari fer-ho de manera progressiva i amb l’ajuda d’algun especialista, com recomana el professor de psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, Joan Torras . Els mètodes per contrarestar els efectes d’aquesta patologia són diversos i es pot optar per tècniques diferents. Segons Joan Torras, la conductual és la més habitual i eficaç, tot i que també hi ha teràpies molt practicades com la Gestalt que no està comprovat que funcioni científicament.

 La conductual, anomenada també “teràpia d’exposició o de confrontació” consisteix en enfrontar-se de manera gradual i regulada a la fòbia. Per exemple, si una persona té fòbia als gossos, una manera terapèutica d’enfrontar-s’hi seria escrivint la paraula “gos” fins a cansar-se’n - si és que només sentir-la ja li produís temor. El següent pas, per exemple, podria ser veure una fotografia i posteriorment anar a una gossera. Tot això de manera progressiva i fins que el nivell d’ansietat produït cada cop fos menor.

 D’altra banda, el mètode Gestalt té un caràcter més emocional, el de connectar directament amb les emocions, i es basa fonamentalment en tres pilars: consciència, presència i responsabilitat. És a dir, tenir consciència del que un sent en aquell moment (si sent ràbia, tristesa, etc.); estar en el moment present, aquí i ara; i saber que cadascú és responsable tan del que fa com del que no fa.

 Més enllà d’aquestes dues teràpies es pot optar per altres com l’artteràpia, la meditació, el taitxí, el Chi Kung o el mètode Silva, que consisteix en adquirir una relaxació molt profunda i  treballar les visualitzacions. És a dir, visualitzar-se a un mateix en un estat òptim -amb bon estat d’ànim i amb el problema resolt- de manera que aquesta expectativa finalment influeixi positivament en el futur real de la persona i així poder canviar-lo.

 L’acceptació familiar i el cercle d’amistats

No totes les persones amb patologies psíquiques compten amb el suport de la seva família o dels amics, de fet, algunes persones assisteixen a l’associació sancugatenca sense explicar-ho a ningú. En Jaume, un dels afectats, assegura que fins fa poc els trastorns psicològics eren molt desconeguts per la societat i, fins i tot, s’havien convertit en un tema tabú. A aquesta situació de desconeixença s’hi ha de sumar, a més, la dificultat que poden tenir aquests afectats per fer amics o portar una vida social en comú i de manera natural. En aquest sentit, algunes de les persones que decideixen anar a una associació ho fan sobretot perquè allà hi troben persones amb qui es poden sentir identificades i amb qui comparteixen activitats d’oci.

 És el cas del F.L, en Jaume i l’Encarna, que des de fa anys formen part d’Assadega’m, un lloc que per ells ha representat un punt de suport i comprensió molt important. L’Encarna, per exemple, va conèixer l’Antonio -el creador- de jove i s’hi va afegir. Després, però, va deixar d’anar-hi perquè creia que s’havia curat. Fa cinc anys que hi ha tornat, però no tant per fer teràpia sinó perquè volia fer amics i estar entretinguda.

 En aquest sentit, el psicòleg Joan Torras explica que és habitual que, un cop realitzada la teràpia i superada la fòbia, els afectats experimentin períodes de vulnerabilitat, ja sigui a nivell físic o psicològic, en els quals cert nivell d’ansietat pugui retornar. De totes maneres, Torras insisteix que superar una fòbia és possible ja que la teràpia dóna eines a les persones afectades per tal que tinguin estratègies per enfrontar-se de manera autònoma al seu temor.

 Els joves i les fòbies

Tot i que les fòbies poden afectar un ampli espectre d’edat, de vegades resulta complicat que els joves identifiquin aquesta patologia. Tothom té, en major o menor grau, certes pors i no sempre s’associa a quelcom dolent o exagerat. Allò important és, per tant, saber diferenciar quan un té ansietat en un cert grau -i que entra dins la normalitat- o quan aquesta sensació és excessiva i descontrolada. Segons Assadega’m els joves tendeixen a fer consultes a través de la web però són molt pocs els que es dirigeixen directament a l’associació. De fet calculen que la mitjana d’edat dels usuaris ronda al voltant dels 40 anys, quelcom que es podria explicar perquè tenir fòbia és més fàcil d’acceptar i assumir per les persones adultes. De fet, Torras apunta que les fòbies són un dels trastorns més comuns entre la població, però dels menys consultats. “Qui més qui menys, tothom té una fòbia però si aconsegueix evitar-la segueix vivint sense acudir a cap especialista”, comenta.

Men?ame