29.05.2015 - 06:00
Fa pocs anys que se celebra, però especialment a casa nostra el Dia Mundial del Lindy Hop, el 26 de maig, és cada vegada més seguit, paral·lelament al creixement d’un moviment d’apassionats (i) practicants d’aquest fresquíssim estil de ball quasi centenari. El 26 de maig de 1914 va néixer Frankie Manning. Jove ballador a la mítica sala Savoy de Nova York, membre de la primera companyia de lindy hop coneguda, realitzador del primer pas aeri i coreògraf, fou sobretot la peça clau en la recuperació del ball durant els anys 1980, després de moltes dècades de letargia als EUA i de desconeixement absolut a la resta del món.
Frankie Manning (1914-2009) és sens dubte el personatge que més representa el lindy hop. Convertit en autèntic ambaixador, va saber transmetre l’essència original del ball a les noves generacions que el van començar a recuperar a Suècia i que ha trobat, en latituds més meridionals com Barcelona, el lloc, la gent i el clima idonis per a arrelar i renéixer amb una força inusitada.
El lindy hop va néixer en un entorn cultural determinat. Era part del moviment del Harlem Renaissance i del seu esperit explosiu, d’alliberament i de celebració. La relació amb la música que hi sona és tan necessari que es fa difícil d’entendre aquest ball deixant de banda noms de músics de jazz com Count Basie, Chick Webb i Jimmie Lunceford.
Diuen que aquest ball deu el nom a la gesta de l’aviador nord-americà Charles Lindbergh. Efectivament, allò que popularment es va anomenar ‘Lindy Hop’ (el salt de Lindbergh) feia referència al primer vol transoceànic de la història: la travessa sense escales de l’oceà Atlàntic, el 1927. El fet que hom pogués ser un dia a Nova York i l’endemà a París convertí la fita de l’aviador i militar de Detroit en sinònim de rapidesa.
Amb els paràmetres actuals, costa de veure aquesta connotació de celeritat al famós vol, però canvia dràsticament si pensem que es va poder fer en trenta-tres hores un trajecte que fins llavors durava quinze dies de mitjana! La percepció de l’espectador quan veu ballar el lindy hop és justament de rapidesa. Duke Ellington era prou explícit quan definia el ball literalment com ‘una cursa’.
La rapidesa del lindy hop no es basa tant en els BPM (beats per minut) de la música com en l’execució del ballador, que com a artista crea un determinat efecte òptic. Un pas bàsic el·líptic a vuit temps que n’exagera la sensació de continuïtat, una positura característica, quasi d’esprintador (més a prop de Jesse Owens que no pas d’un ballarí), i un ‘bouncing’ que enllaça els ‘beats’ permeten una sensació de gran fluïdesa i una elasticitat característiques en els moviments que fa la sensació d’inèrcia i de continuïtat entre els passos. I si bé la recuperació del ball va venir per un Frankie Manning ja quasi octogenari, l’esperit enèrgic i fluid que va saber transmetre continuava intacte.
Agrupades a LindyHopDayCatalunya.org, sota l’impuls de l’associació BCN Swing, aquesta setmana s’han fet tot d’activitats i trobades amb ball social, conferències, programes de ràdio i concerts que han servit per a commemorar l’aniversari de Manning a casa nostra. Les celebracions es tanquen el dia 30 amb un concert especial per a balladors, en què una vegada més reivindicarem que el jazz també es balla!
