Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  24.05.2015  09:07

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

De la sequera a l’aigua

Joan Bellmunt (2008)

Men?ame
 

Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, al segle xiv, ja es parlà de la necessitat de construir un canal per transformar les planes eixutes de l’Urgell en terres fèrtils i regades, i la veritat és que els nostres pagesos ja van intentar construir el canal d’Urgell al segle xvi. Eren conscients que l’aigua representava riquesa, i això va fer que se’n parlés molt en l’època de Carles I, i se’n va parlar més seriosament amb Felip II, però, evidentment, la cosa no va anar més endavant. Més tard, el tema es reprèn molt seriosament durant el segle xviii, el segle il·lustrat, i és important subratllar que la iniciativa va ser impulsada pels pagesos de l’actual Pla d’Urgell. [...]

Podem dir ben orgullosos que a casa nostra la política de Carles III la va dur a terme el poble. Així, doncs, el canal d’Urgell no és una obra de la gràcia reial, sinó que és una obra que impulsen, durant segles i especialment cap al final del segle xviii, els pagesos del que avui és el Pla d’Urgell. I si no s’haguessin donat les guerres napoleòniques, segur que el canal d’Urgell s’hauria fet cinquanta anys abans.

Portà la direcció l’arquitecte Domènec Cardenal. Fou una tasca ingent, i més si tenim en compte les possibilitats d’aquells moments.

Els mitjans de treball no eren els que hi ha avui en dia, i el treball es feia de manera manual. Cal fer menció especial de la construcció del túnel o la mina de Montclar. A 160 metres de profunditat i a poca distància de la vertical del poble, el canal d’Urgell travessa la serra per mitjà d’una impressionant foradada coneguda com «la mina de Montclar». La longitud del túnel, totalment recte, és de 4.917,6 metres, la seva amplada a la base és de 5,15 metres i l’altura és de 5,47 metres.

La mina es va començar a construir al maig de l’any 1856 i es va acabar al setembre de 1860. Per facilitar l’accés dels operaris a l’obra i a la vegada per poder treure a l’exterior la terra i les pedres producte de l’excavació, al llarg del recorregut de la mina es van perforar tretze pous des de la superfície de la serra fins al nivell convenient. El més profund d’aquests pous era el número 8, de 130 metres.

L’obra fou d’una envergadura extraordinària, perquè tot s’hagué de fer a força de braços, tant excavar com treure la runa. El treball s’havia de dur a terme en unes condicions plenes de dificultats i per resoldre la qüestió de la mà d’obra, hi van fer anar a treballar presidiaris condemnats a treballs forçats, la majoria dels quals eren dels penals de Tarragona i Burgos.

L’any 1862 va portar l’obertura de les comportes. L’aigua va córrer i es van començar a regar els primers cultius. Fou el primer pas del que seria la profunda transformació de la terra urgellenca.

L’aigua que és vida sadollà la set mil·lenària d’aquestes terres, i el terreny sec es tornà fèrtil. Després de moltes dificultats, a principis del segle xx la comarca ja en veia les conseqüències: augmentava la població i s’hi introduïen conreus com l’alfals, el blat de moro, els arbres fruiters i la vinya, i al mateix temps es millorava el rendiment i l’extensió dels cereals tradicionals, blat, ordi i civada.

El canal d’Urgell arrenca del riu Segre i travessa la serra de Montclar per mitjà d’una mina de quasi cinc quilòmetres, amb quatre derivacions principals, i actualment serveis per regar més de cent mil hectàrees de terreny, amb un recorregut de 144 quilòmetres.

Tot l’entramat dels canals d’Urgell, amb el canal principal, amb la xarxa que formen les seves derivacions de quatre sèquies principals, el subcanal o canal auxiliar, i les sèquies de reg, sumen una longitud de 3.500 quilòmetres, que aviat està dit, però que va costar molt de fer. I és que tres mil cinc-cents quilòmetres són molts quilòmetres!

S’iniciava el gran canvi d’aquesta terra i de la sequera es passava a l’aigua de reg, i els protagonistes en van ser els nostres avantpassats. L’evolució cap al progrés, amb els sacrificis que van ser necessaris, era imparable.

D’aquí que la imatge de la comarca del Pla d’Urgell sigui la de l’aigua, la de la vida, la dels colors. Una àmplia gamma de colors: verd, blau, blanc, groc, vermell, etcètera, etcètera.

Joan Bellmunt i Figueras, Paisatges, llums i colors del Pla d’Urgell, Lleida, Pagès, 2008, p. 15-16 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.