Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dissabte  16.05.2015  08:49

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

Els arbres perduts

Francesc Pascual (2008)

Men?ame
 

A la plana d’Urgell, el sol hi llisca des de la Segarra mitjana, saltant tossals avall i pinzellant de daurat els lloms allargassats i sinuosos que la configuren i troba al seu pas; només cal fixar-s’hi. Baixa llepant la fascinant trena de verds a la primavera, espurnejada de velles alzineres agarrades als marges, fins a deixar-se anar, relaxat i sense entrebancs, en el jardí dels braços oberts. Després quan ho tasta, el malparit!, ho troba bo; s’hi arremanga i ens bleeix la clenxa i els ossos de la constitució. És terrible el sol vivificador en aquesta terra de Nostre Senyor, especialment a l’estiu, quan se’ns hi enganxa els tres mesos de precepte i un parell més de malportar. Marca, sens dubte, la nostra característica climatològica, sobresortint i específica, que de passada ens il·lustra: la plana d’Urgell és un esclat lluminós, de rabiosa insistència.

És clar que... no parlem de la boira, que, si ens hi posem, farem feix! Ens estima tant i la tractem tan mirada que quan ens visita —i ho fa cada any, puntual i gormanda!— s’hi aclofa i empudega fins que en té prou; sempre massa. La boira, sense la qual també ens mancaria fisonomia i relleu.

Molta gent de la comarca portem l’arrel de l’arbre centenari d’aquella terra de més amunt, única, mesurada, bellíssima, sofrent, assedegada..., de la gent que un dia baixaren a prosperar al clot del dimoni, com es coneixia la plana d’Urgell, amb motiu de l’arribada de l’aigua salvadora que la transformà en terra de promissió. Ara, malauradament, els fills del batec segarrenc, arrelats i aclimatats al rec i a l’abundància, sovint obliden amb arrogància la procedència dels avis, tan concreta i admirable; nosaltres, rics, ben nodrits, suficients..., ens permetem passar full de la història sense bellugar la cella, i de vegades menystenint l’esqueix que aconseguí falcar el peu, créixer i reproduir-se aquí baix, sense lligams empobridors.

Tan pobres que vam ser, i n’eixírem,

gràcies a mans sofertes d’avis sense plànyer,

que van bastir la plana promesa del Senyor,

fent de les pedres pa i alegria que canta.

Vinguts d’arreu, van aixecar les tanques,

i ja mai més no hem conegut la gana

ni les manques.

Ja són ganes de refilar; sí, senyor! Segurament que és exacta i fa mal, la definició; només faltaria! Però no cal dramatitzar, ni fer-la més punyent, que, per evident, és l’abast de qui la vulgui contrastar. Personalment sóc un enamorat —i es nota— de la terra arrecerada a sol ixent, dels meus avantpassats, i em dol el minso reconeixement que de vegades en fem, com si no li deguéssim un mos de vianda. Els uns pels altres, som una mica oblidadissos i desagraïts; deixeu-m’ho dir.

Francesc Pascual, Els arbres perduts, Lleida, Pagès, 2008, p. 121-122 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.