12.05.2015 - 06:00
Poques hores abans d’iniciar-se la campanya electoral, representants de tots els partits que es presenten a les municipals per Barcelona van participar en un debat sobre prioritats culturals promogut pel Cercle de Cultura. Hi van assistir unes cent cinquanta persones del món de la literatura, la música, el teatre, etc. El debat, massa generalista, pràcticament no va entrar a discutir cap dels temes concrets més calents de la ciutat, com per exemple, què fer amb la crisi del MACBA i com encaixar la ciutat turística amb la cultura. Us en fem una crònica.
La seu del Cercle d’Economia, al carrer Provença de Barcelona, acollia el debat electoral del món de la cultura. Hi van participar: Jaume Ciurana (CiU), actual cinquè tinent de batlle de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va voler demostrar que era qui millor controlava les dades municipals; Guillem Espriu (PSC), discret, es va desmarcar completament de l’herència de tants anys de governs municipals socialistes; Àngels Esteller (PPC), va arribar amb un únic argument que va repetir a cada pregunta; Berta Sureda (Barcelona en Comú), va incidir en noves formes de governança i va fer tremolar els funcionaris de l’ICUB, ella, gestora cultural experimentada i vinculada durant anys a la Generalitat de Catalunya; Juanjo Puigcorbé (ERC), contrastava la seguretat de parlar en públic amb la inexperiència política, que en alguns moments el va fer relliscar; Pere Casas (CUP), la seva mala oratòria va agreujar un programa cultural prim; i Pau Guix (C’s), es va dedicar a atiar l’enfrontament lingüístic.
Va moderar el debat Bernat Puigtobella, responsable del digital de cultura Núvol. El seu principal enemic va ser el temps. Una hora i mitja donava per poc davant de set candidats. El debat va tenir una mena de pòrtic, on es va demanar a cada participant que exposés les tres prioritats en l’àmbit cultural del seu programa, en cinc minuts.
Les tres prioritats de cada programa
Jaume Ciurana (CiU) va destacar cinc aspectes: la cultura de proximitat, la capitalitat cultural de Barcelona, la necessitat de treballar amb els sectors culturals (va dir que la creativitat era el petroli del segle XXI), incidir en el patrimoni i els relats històrics, des dels museus a la cultura popular, i estimular la innovació i la recerca, tot obrint-la a la societat. Guillem Espriu (PSC) va destacar el fet de recuperar el debat des de les bases, que vol dir des dels barris, per allunyar-se de la política d’aparador; recuperar la creació de proximitat, que és la que pateix més la manca de recursos econòmics, i treballar en l’àmbit del turisme, que ha envaït la ciutat, perquè la cultura en surti afavorida. Així també, relacionar la cultura amb l’educació i crear una ‘connectivitat’ treballant des de l’àmbit metropolità. Àngels Esteller (PPC) va demanar una Barcelona plural, oberta i cosmopolita, amb vocació internacional. Una cultura generada des de la iniciativa privada, amb el suport del consistori, perquè l’ajuntament no ha de generar cultura. I això a través d’un contracte-programa que cofinanci projectes i un pla estratègic que defineixi objectius i prioritats.
Berta Sureda (Barcelona en Comú) va advocar per un canvi radical en la forma de fer política, que implica una nova gestió pública més democràtica, i radica sobre el qui i el com es prenen les decisions; amb la participació real de la ciutadania, amb voluntat de descentralització i equilibri dels recursos per afavorir el teixit cultural de base; i, en concret, va apostar per fer una revisió del paper i la gestió de l’ICUB (Institut de Cultura de Barcelona). Juanjo Puigcorbé (ERC) va destacar que la seva candidatura té la cultura a dins, amb el cap de llista, Alfred Bosch que és escriptor, ell mateix que és actor i la gestora cultural Gemma Sendra en el número sis de la llista. Puigcorbé va dir que la prioritat era el ciutadà, com a agent actiu de la cultura i com a consumidor de cultura; i va prioritzar el retorn de les disciplines artístiques a les escoles i la formació permanent; poca intervenció política des de l’ICUB, i l’àrea metropolitana com a unitat mínima d’actuació, sumada a una xarxa nacional i a una xarxa internacional, que és fonamental per a la supervivència dels creadors.
Pere Casas (CUP) va destacar la necessitat de tenir un país independent perquè no es qüestioni ni la cultura ni la llengua i per deixar de ser una societat precària i depenent. I va destacar la precarització de la cultura en diversos fronts, el laboral (‘cal posar en valor la gestió pública davant la gestió privada i eliminar les subcontractacions i externalitzacions’); crear consells de barri i no diferenciar alta cultura i cultura popular; replantejar els criteris a l’hora d’oferir ajuts; i treballar contra la precarització de la creació i dels creadors. Finalment, Pau Guix (C’s) va dir que les tres prioritats culturals del seu partit eren ‘llibertat, llibertat i llibertat’ i tot seguit assegurà que hi havia problemes per exercir-la, perquè ell tenia dues llengües pròpies. Va reclamar la projecció internacional per recuperar els autors que han marxat per raons polítiques o lingüístiques; va proposar la construcció d’un ‘cluster’ cultural del sud d’Europa, perquè Barcelona tingui esdeveniments com el Festival de cinema de Sant Sebastià, la biennal de Venècia o ARCO de Madrid; també aposta per simplificar l’estructura de l’ICUB, i prioritzar el criteri de qualitat per atorgar les subvencions, i va vincular la cultura amb l’educació.
D’entre els arguments més compartits, doncs: la necessitat de relació entre educació i cultura; potenciar la cultura de base, el mapa de l’àrea metropolitana com a unitat d’acció en l’àmbit cultural; i la necessitat de repensar l’ICUB per evitar la intervenció política en la cultura.
Després d’aquest pòrtic, es va donar veu als assistents perquè fessin les preguntes que volguessin. Us resumim els temes i les intervencions:
Es va preguntar directament i amb una certa ironia a la candidata del PPC, Àngels Estellé, sobre el pla de finançament que proposava. Ella va repetir el que ja havia dit en l’exposició inicial, però va afegir un comentari que va encendre alguns assistents. Estellé va assegurar que la literatura catalana era la que es feia a Catalunya, fos escrita en català o en castellà. Aquest debat, suat però es veu que no superat, va marcar el debat a partir de llavors perquè candidats i públic s’hi van anar referint al llarg del que quedava d’acte. D’aquesta manera, PPC i C’s van aconseguir tornar a provocar el conflicte lingüístic.
L’herència cultural de la legislatura
Àlex Broch, de l’àmbit literari, va preguntar sobre l’herència cultural que voldrien deixar en aquests quatre anys. Jaume Ciurana (CiU) va dir que per a ell el principal problema cultural era l’alta taxa de fracàs escolar i que calia combatre-la. Així també treballar durant aquests quatre anys per tenir una capital cultural amb tots els ets i uts, incidint perquè més enllà del consistori s’aprovi al Parlament de Catalunya una llei de mecenatge, que s’aconsegueixi la reducció de l’IVA cultural, etc. Guillem Espriu (PSC) va coincidir amb Ciurana amb el fet que el 30% de fracàs escolar (dada que inclou tota l’àrea metropolitana de Barcelona) era un mal indicador per a la cultura. I pel que fa a l’herència cultural, va dir que no era partidari de noves infraestructures sinó en repensar les infraestructures que ja existeixen. També va dir que caldria recuperar la taxa turística i treballar la cohesió per mantenir la diversitat cultural.
Precisament una de les preguntes fetes deia: el 30% d’immigració, com afecta els vostres programes? Jaume Ciurana (CiU) va dir: ‘Jo crec en la interculturalitat no en la multiculturalitat. No crec en la confederació d’interessos particulars.’ Tot seguit va matisar: ‘Tot i que volem continuar essent un pont per a altres cultures.’ Juanjo Puigcorbé va assegurar que per a ERC un 30% d’immigrants era un 30% de ciutadans i que tothom estava ‘apoderat’ per fer la seva cultura. I el representant de la CUP, Pere Casas va dir que la cultura s’havia de fer entre tots i per a tots, no pas ‘i també’ fer cultura per a immigrants, per a dones, etc.
Sobre l’herència que voldrien deixar els candidats després dels quatre anys de mandat, Berta Sureda (Barcelona en comú) assegurava que la gran herència era canviar les formes de fer política: ‘D’aquesta manera no serà possible, per exemple, que s’exerceixi la censura en un museu’ (referint-se al MACBA). I va matisar: ‘No volem fer un canvi radical a l’ICUB, sinó fer una reestructuració i replantejar el que ara tenim.’ Juanjo Puigcorbé (ERC) voldria deixar l’excel·lència com a herència cultural.
‘Demonitzar’ el consum cultural?
Xavier Marcé, avui vicepresident de Focus, abans director general de l’Institut Català de les Industries Culturals del departament de Cultura, va demanar si els candidats podien matisar aquesta ‘demonització’ que notava en relació al consum cultural. Berta Sureda (Barcelona en comú) li va dir que a la seva candidatura no volien consumidors sinó ‘participadors’ i que el que calia era reequilibrar el sistema cultural, juntament amb la indústria cultural, perquè ara com ara el creador és la peça més feble de tot l’engranatge cultural. Pere Casas (CUP) va dir que no es tractava de demonitzar, que la CUP no estava pas en contra del consum cultural sinó de les pràctiques de les indústries culturals. I Pau Guix (C’s) va comentar: Demonitzar? No m’ha semblat que ningú d’aquesta taula demonitzés el consum cultural. Però tot no pot ser mer consum, s’hauria d’equilibrar entre la Shakira o els Pets i un concert de Shubert.’ I va afegir: ‘Ara, el que no es pot permetre és que les administracions facin xantatge a la indústria cultural amb lleis com la del cinema. No s’ha d’imposar, s’ha de facilitar.’
En aquest punt, Bernat Puigtobella va introduir una nova pregunta: ‘Citeu un punt irrenunciable del vostre programa i un punt que es pugui negociar.’ I va quedar sorprès, com la majoria del públic, que Puigcorbé (ERC) saltés i digués que no hi havia cap punt irrenunciable. Puigtobella li va recordar que en aquell mateix debat ja hi havia posicions completament oposades sobre temes com la llengua per exemple. Jaume Ciurana (CiU) va dir que ell en el debat no estava disposat a dir què era negociable, que preferia guardar-se aquesta carta per quan toqués negociar. Mentre Berta Sureda (Barcelona en Comú) no renunciaria a mirar de fer una nova gestió pública i democràtica de la cultura, perquè ja no seria el seu projecte si no ho fes. Pau Guix (C’s) va tornar a incidir en el conflicte lingüístic. Àngels Estellé (PPC) va tornar a recordar el seu model cultural: d’una cultura plural, oberta i competitiva, reduint l’intervencionisme i dirigisme de l’administració. I Guillem Espriu (PSC) no podria renunciar a un model de construcció col·lectiva de la cultura.
Qui doblarà el pressupost de cultura?
Finalment, apleguem les respostes sobre una pregunta específica que va fer Lluís Cabrera, director del Taller de Músics de Barcelona. Va dir: Qui està disposat a doblar el pressupost de Cultura en aquesta legislatura?
Per ordre d’intervenció: Jaume Ciurana (CiU) va explicar que actualment es destinava gairebé un 6% del pressupost a l’àrea de Cultura pel que fa al funcionament ordinari, que no pas a les inversions. Això suposaven 105 milions d’euros, el 50% dels quals anaven destinats als equipaments culturals i consorcis. I pel que fa a les inversions, el pressupost era de l’ordre dels 140-150 milions d’euros anuals. I va dir que ell no estava disposat a doblar aquest pressupost. Guillem Espriu (PSC) va assegurar que si l’ajuntament no hagués de deixar tants diners a la Generalitat, potser es podrien incrementar algunes partides de Cultura. Juanjo Puigcorbé (ERC) es va trobar en mig d’un ball de xifres poc rigorós que Jaume Ciurana va aprofitar per recriminar-li, però va venir a dir que amb una Catalunya independent el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona s’incrementaria en 3000 milions, fet que permetria augmentar el pressupost de Cultura. Berta Sureda (Barcelona en comú) va comentar la voluntat que les polítiques culturals tinguin el pressupost que es mereixen, però que cal una visió general i que és imprescindible la redistribució. Àngels Esteller (PPC) va dir que el que era important era com es gastaven els diners de la cultura i va arremetre contra el Born CC, anomenant-lo ‘mausoleu de l’independentisme’, per posar d’exemple de mala gestió. Pere Casas (CUP) va comentar que la CUP creia en uns pressupostos participatius i que el repartiment havia de venir de la decisió de les bases. Finalment, Pau Guix (C’s) va dir que incrementar el pressupost de cultura sempre que es pugui era positiu, però que s’havia de mirar el conjunt i fer un repartiment equitatiu. I va acabar, com el PPC, atacant el Born CC i assegurant que en el seu programa es recupera el projecte de la Biblioteca provincial per a aquest equipament.
(L’arquitecte Oriol Bohigas, assegut en un cantó de l’auditori, escoltava i somreia per sota el nas. Li devia quedar lluny el seu pas per la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, intens i ben documentat, amb l’informe ‘Gràcies i desgràcies culturals de Barcelona’. O potser no. Decebut del debat? No ens va contestar; es va limitar a dir que havia arribat tard).
