09.05.2015 - 06:00
‘El cos eròtic no admet models ni propietaris. És el cos singular i comú, un territori d’expressions que, fetes to, ritme i gest invoca un més enllà. Per això l’han volgut monopolitzar religions i mercats. La utopia del cos eròtic és massa poderosa per deixar-la a les nostres mans, lliure entre les nostres pells.’ Ho escriu la filòsofa Marina Garcés pensant amb l’artista Christa Leem i les onze fotografies fetes per Josep Gol, ara aplegades a la carpeta d’artista que ha editat el taller de gravat Tinta Invisible, i que s’acaba de presentar. Un joc de fotografies fetes el 1982 a la sala Cúpula Venus, que van acompanyades per textos de Manuel Guerrero, el comissari de la proposta, l’escriptor Jordi Coca, el poeta Joan Brossa (Leem era la seva mussa) i Marina Garcés.
El fotògraf Josep Gol (Josep Armengol) no en diu carpeta d’artista, prefereix parlar de capsa màgica o de llibre objecte. Ho explica: ‘La capsa màgica té una tradició, els Comediants tenen una capsa màgica, ‘El petit príncep’ comença amb una capsa per guardar una ovella i que és màgica perquè pots imaginar un dintre ple de coses diferents…’
El vellut vermell que embolcalla aquesta capsa màgica ja denota una textura fina, suau, delicada, d’escenari, sensual, com la història de Christa Leem. El comissari, Manuel Guerrero, la presenta de la següent manera: ‘Christa Leem (Barcelona, 1953-2004) va ser un bell estel fugaç a la Barcelona dels anys setanta i vuitanta del segle XX. Primer com a vedet d’El Molino, després donant forma als seus propis espectacles personals, treballant en diversos muntatges teatrals i, finalment, com a autèntic cant de cigne, a la Cúpula Venus, on estrenà les obres “Para Cúpula, con amor” (1982) i “Christa Leem” (1985). L’erotisme dels seus stripteases que van aportar un alt grau de sensualitat, d’emoció, de dinamisme i de sorpresa teatral, va captivar el públic més inquiet i audaç d’aquells anys. Entre els quals, com és ben conegut, el poeta Joan Brossa. El seu cos nu, felí i atlètic, d’una rara bellesa, esdevingué un dels fetitxes més preuats entre els intel·lectuals i la progressia de la Barcelona il·lustrada i llibertària que encara mantenia ben encès el mite de la revolució sexual, de la revolució social. Recordo Christa Leem com un àngel caigut.’
Sobre la puresa sincera que anunciava i que després va ser un miratge
A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, Josep Gol es trobava en un moment de transició: anava abandonant el fotoperiodisme per als mitjans i es començava a vincular al món de l’espectacle. En aquest procés personal va conèixer Christa Leem, que també representava un món d’intersecció, entre un futur possible, més lliure, després de la dictadura, que ja s’intuïa que quedaria en l’òrbita de la utopia, i una recerca estètica també compromesa. Gol ho expressa així a VilaWeb: ‘Tot va coincidir, perquè en aquesta vida tot és causal i no pas casual. Efectivament, m’anava deslligant del fotoperiodisme polític, que havia estat ple de compromís i rebel·lia contra certes coses, i m’obria cap al món de l’espectacle, buscant noves fronteres i buscant sempre un fer i ser més autèntic. Em vaig vincular sobretot al teatre de carrer, amb els Comediants, la Fura dels Baus, els primers anys de la Fira de Tàrrega. I tot i que no oblidava el reportatge de compromís de tipus social, també l’alternava amb el món nocturn. En aquesta nocturnitat vaig conèixer la Christa. ‘
Continua Gol: ‘Ella em donava una representació molt concreta del món de la nit, a través de la dansa i l’ús del cos com a llenguatge i per crear bellesa, tant que representava l’autenticitat del ser. Un cos que seduïa a través de l’erotisme, de la seva capacitat emotiva i també a través dels contes, que sovint Joan Brossa li inspirava.’
Deia Brossa de Christa Leem: ‘Aquí la lírica del strip-tease entreteixeix dues cares de llenguatge –eròtic i dramàtic–, cosa ben poc acostumada en el gènere. En Christa la nuditat no pren mai un to de disfressa.’ I acabava dient: ‘¿Quins cims està destinada a assolir? Estrella veritable, ara com ara ja aconsegueix que l’escena sigui el mirall d’un rellotge fulgurant, imatge d’una jovenesa sense artifici, que desafia els pentinats i la quincalla i és joc de carícia tremoladissa i d’ungla enervada.’
Guerrero, que és qui ha seleccionat les fotos juntament amb Josep Gol, escriu: ‘El que em va interessar de les imatges és que mostraven una rara intimitat no habitual en l’obra de Gol i, alhora, que transmetien una gran llibertat formal, eren d’una gran bellesa.’ Aquestes fotografies que tenen tres dècades mantenen una vivacitat envejable. Segons Gol, perquè el que feia Christa Leem dalt de l’escenari era com la bona música, que no passa de moda: ‘Si ens fixem en l’humor fàcil i ple de plomes que s’acostumava a mostrar al Molino o a l’Arnau, estava molt bé, però estava condicionat per una època. Aquest no ha aguantat. En canvi, la Christa Leem era més que una vedette, era una artista, era com un bon poema que ha transcendit la seva època i se’ns mostra contemporani.’
L’escriptor Jordi Coca ho diu així: ‘En realitat la Christa ens fascinava perquè les seves interpretacions durant els anys setanta eren una anticipació del món nou que tots anhelàvem i pel que es lluitava: després de la dictadura decadent i corrupta, somiàvem un món lliure, pur, nou, diferent. I tot això ho tenia la Christa a l’escenari. (…) I l’enyorem, enyorem la puresa sincera que ens anunciava i que després vam saber que era un miratge.’ Coca també la lliga al poema: ‘…de seguida va transformar l’art de despullar-se lentament en una mena de poesia en acció.’
I Guerrero ho explica des del punt de vista del fotògraf: ‘Gol capta amb la càmera allò que l’ull intueix però que no pot fixar. El moviment subtil i sensual del cos, el rostre somrient i feliç de Christa Leem en plena actuació. El detall d’una piga al pit o el gest íntim d’una tisora que acaba de tallar les ungles dels peus no ens parlen d’un cos abstracte sinó d’un cos concret i singular, del cos nu d’una dona que ens evoca la llibertat i el desig. D’un cos, amb ombres i ferides, que, també, tremola i ens interpel·la.’
Dones fortes que es van trencar
I tanquem, tal com obríem, amb la mirada emotiva i de dona de Marina Garcés: ‘Jo no tinc edat per haver vist la Christa Leem. La seva Barcelona era la que jo trepitjava de petita, amb un cos de nena-nen que fugia de la cursileria que encara amenaçava la vida de les nenes. La seva Barcelona era la de la meva mare, una dona fina i fibrosa, de pits petits, que descobria i alhora patia els atreviments, ràpids i mal digerits, d’aquella generació educada a escoles amb sagristia i que alenava la llibertat a glopades sovint indigestes. Recordo aquell món, pintat en el llapis negre dels ulls de la meva mare, en els seus texans, barret i talons alts. Recordo amb ulls de nena la fragilitat d’aquelles dones també nenes, en el fons. Dones lliures, hereves potser massa tard de les “Mujeres libres”, a qui no estava permesa la fragilitat. Van haver de ser fortes i es van trencar. (…)’.
I tanca Garcés: ‘Recuperar el record de la fràgil escena de la Christa Leem és només un gest, mínim però contundent, per a recordar que aquesta ciutat no és l’única possible i que només amb unes bombetes, una cortina i una cadira de tisora podem començar a reinventar, de nou, el món amb la força d’una mirada còmplice.’
