16.04.2015 - 11:07
El cànnabis és conegut per ser la droga il·legal més consumida arreu del món. Es calcula que al voltant de dues de cada deu persones fan ús d’aquesta droga, i que tant joves com gent d’edat adulta són els seus consumidors, encara que el percentatge és més gran pel que fa persones d’entre 15 i 25 anys.
La marihuana ha estat present en la societat des de fa mil·lennis apareixent en primer lloc en rituals cerimonials, però les seves aplicacions tan terapèutiques com lúdiques, sumat a un accés relativament fàcil, l’han convertit en la droga de moda, tal i com mostren les xifres de consumidors.
Diversos estudis han demostrat les dues cares que presenta l’ús d’aquesta planta. Per una banda trobem com a contraindicació principal el perill que consumir-la de manera quantiosa i prolongada pot comportar, a banda d’addicció, problemes de caràcter psicològic. Altres investigacions han demostrat la seva efectivitat per lluitar contra l’ansietat i l’estrès, contra el càncer i com ajuda pal·liativa de diverses dolences. Fins i tot és emprada per metges i terapeutes en el tractament de malalties, algunes de caràcter psicològic com l’estrès, l’insomni o l’anorèxia.
La Nova Amsterdam a Catalunya
Tot i les dades que mostren el nombre elevat de consumidors i alguns dels efectes beneficiosos de la planta, la societat és manté reticent davant d’aquest estupefacient i legalment no es sap ben bé com actuar al respecte. A l’Estat Espanyol, el seu cultiu i venda (tràfic) és il·legal i consumir-la a la via pública pot costar una multa que oscil·la entre els 300 i els 1000 euros.
Altres països, com Corea del Nord o diversos al continent sud-americà han optat per legalitzar-la i així eliminar l’economia submergida que se’n deriva i alhora poder controlar el seu consum. Probablement el cas més conegut arreu del món és el d’Holanda, on l’ús recreatiu d’aquesta planta és legal, fet que atrau a molts turistes d’arreu del món.
Barcelona ha esdevingut en els darrers anys una espècie de Nova Amsterdam, tal i com afirmen algunes pàgines de referència en el món del cànnabis. Des del 2011, la quantitat del que es coneix com “associacions cannàbiques” a Catalunya s’ha disparat. Actualment n’existeixen prop de 500, de les quals 200 es troben només a Barcelona.
Les associacions catalanes
El seu origen es troba als anys 90, quan es va crear la primera associació dels Països Catalans. Cultivaven i consumien la planta de manera col·lectiva i seguien les pautes proposades per la Federació d’Associacions Cannàbiques. A partir de l’any 2009 tindria la seva pròpia delegació catalana, la CatFac.
Tot i existir una certa regulació per part d’aquestes institucions que protegeixen als consumidors de maria, menys d’un 20% de les associacions actuals estan relacionades amb la CatFac, la resta s’autogestionen de forma autònoma, creant les seves pròpies directrius però seguint la normativa estatal per obtenir la llicència d’associació.
Alguns d’aquests punts elementals són la propietat privada, la col·lectivització del producte, producció en demanda dels socis i un circuit tancat de consumidors. Aquestes quatre bases han estat les que han permès trobar un buit legal que permeti el seu consum dins d’aquests recintes adaptats per aquesta causa. A banda d’això, cada associació ofereix passatemps lúdics i culturals als seus membres, com grups de teatre, xerrades sobre drogues i música. Aquesta oferta i les diferents normes que regeixen cada local fa que hi hagi una gran diversitat entre elles i que els socis puguin escollir aquella que s’adapta més a les seves necessitats i estil de vida.
Com funcionen?
Encara que la seva definició original era la de clubs on els mateixos integrants cultivaven el seu propi cànnabis per consumir-lo, actualment les associacions poden arribar a comptar amb més de 5.000 socis. Això ha fet necessari crear una organització diferent però que és manté dins de l’autoconsum privat.
El seu funcionament és simple. Per ser-ne soci, primerament s’ha de complir amb l’edat estipulada, que pot ser de 18 a 21 anys, depenent del centre. Segons els borradors de les normatives encara pendents de ser aprovats, l’edat adequada serien els 21 anys, quan el cos humà ha acabat de desenvolupar-se. També és necessari que un altre membre t’avali per ser acceptat.
Cada persona escull una quantitat màxima de cànnabis que pot retirar només per a ell mateix. Això permet que l’associació calculi la seva producció exacta d’aquesta droga per autoavastir-se.
És important insistir en que el producte es retira d’aquests clubs, no es compra ni es ven. D’aquesta manera s’aconsegueix que no sigui una pràctica il·legal. Cap membre pot retirar en nom d’un altre i tampoc és acumulatiu, evitant així un consum abusiu.
Aquestes quantitats depenen segons cada establiment: en algunes l’usuari escull el que vol, però en altres es fa un estudi personal que pren com a referència l’edat, pes i alçada i serveix per saber quina és la quantitat adequada per a cada persona. Les associacions tampoc es fan responsables si el seu producte es treu fora del local, ja que la idea és tenir un lloc privat on poder-la consumir sense molestar ni ser molestats.
Un cas en particular
L’Àlex Delgado és responsable d’una associació de més de 3000 membres on hi treballa des de fa un any. Ell ens explica que el que aconsegueixen principalment és donar seguretat als consumidors de marihuana, promovent un consum que no sigui nociu, un producte de qualitat i un lloc on puguin, no només fumar aquesta droga, sinó relacionar-se amb altres socis en un espai que ofereix una gran varietat d’activitats. “És molt més que fumar porros”, comenta l’Àlex.
Aquesta associació dóna molta importància a la cultura: tenen la seva pròpia biblioteca, a més que sovint projecten documentals o pel·lícules i exposen obres d’art dels mateixos socis. “Cada associació és un món i també ho són els membres. No és pot dir que tots siguin uns hippies. En el nostre cas, hi ha una gran vessant artística que nosaltres intentem incentivar”.
L’únic problema que han tingut ha estat amb els veïns i perquè es queixaven sobre la música d’alguns concerts que organitzaven. Tenen un advocat que els assessora però mai han tingut problemes amb la policia. “Tenim la nostra pròpia normativa. És coherent i la respectem”.
Un risc latent
Si bé l’Àlex no nega els problemes que poden derivar del consum freqüent d’aquesta substància, també assegura que els socis mai han provocat cap aldarull. “L’ambient és d’absoluta tranquil·litat”.
En qualsevol cas, sí que es queixa de la gran quantitat d’associacions existents. Segons el seu parer hi ha algunes que no donen bona imatge a la resta: “S’han posat de moda i es creuen que qualsevol en pot obrir una però es necessiten uns mínims, unes infraestructures i molta dedicació“.
Tot i que la iniciativa atrau a molts a inscriure’s encara són molts els problemes legals als que s’han d’enfrontar aquests clubs. El fet que no hi hagi una regularització generalitzada comporta diversos contratemps. La policia té dret a realitzar batudes per comprovar que no es consumeixin altres drogues i que les persones que es troben dins del local siguin membres i tinguin l’edat mínima: moltes associacions acceptaven menors d’edat.
Això ha comportat que en el darrer any molts d’aquests clubs que no acomplien les mínimes estipulades s’hagin vist obligats a tancar. El risc que entri la policia a realitzar un registre fa que sigui obligatori dur sempre el DNI i el carnet de soci quan s’està a dins del local.
Implicació amb els malalts
L’Àlex ens explica que qualsevol substància si es pren en excés i sense coneixement pot portar greus problemes. Per aquest motiu les associacions consolidades ofereixen un assessorament als seus membres i també disposen d’una gran diversitats de variants de la marihuana perquè encaixin el millor possible amb les característiques de cada soci.
Les propietats terapèutiques del cànnabis són diverses i sovint és una mesura efectiva en alguns tractaments medicinals. Tant és així que si la prescripció mèdica ho aconsella, les pròpies associacions donen suport a aquest pacient de diverses maneres. Per exemple, aquest soci queda exempt de pagar les quotes i tindrà seguiment mèdic des de la mateixa associació a banda de grups de suport. Aquest fet demostra que per moltes associacions, la marihuana no és només una droga.
Ambigüetat d’opinions
En general, els estudis relacionats amb el cànnabis aporten resultats molt ambigus. Per exemple, des del punt de vista sociològic s’accepta l’ús en grup d’aqueta substància. Segons alguns pot ajudar a relacionar-nos. D’altres opinen que pot comportar conductes d’aïllament.
Molts sexòlegs, com Lisa Kirkman, el consideren un gran afrodisíac ja que afavoreix l’alliberament d’oxcitocina. D’altra banda, és una de les causes de la disfunció erèctil.
Els psicòlegs opinen que si bé pot servir per alleugerar problemes com l’ansietat o també la depressió, en alguns casos l’incentiva. S’ha de tenir clar que continua sent una droga i que aquesta afecta al nostre cervell, distorsionant la realitat, produint reducció dels sentits i de la mobilitat. Això pot arribar a augmentar l’aparició de malalties mentals, però només en aquelles persones que per genètica ja en tenen una predisposició, segons apunten els experts.
El Projecte Home no veu la part positiva en aquesta substància. Al voltant d’un 70% dels joves tractats, menors de trenta anys, hi estan per addicció a aquesta droga. A més a més adverteixen que sovint es tracta d’una droga pont cap a altres de més fortes com les metamfetamines.
Aquesta ONG coneix el perfil d’aquests addictes: comencen amb un consum esporàdic amb els amics que va en augment fins que en són addictes i necessiten fumar maria de manera diària. El següent pas és l’aïllament. Només es relacionen amb persones que també en consumeixen, acaben patint una pèrdua d’interès per la resta d’amics, família i també pels estudis o feina. A partir d’aquí és molt fàcil començar a prendre psicotròpics més potents.
Juntament amb la policia i les autoritats sanitàries, aquests tipus d’organitzacions estan molt preocupades per la proliferació d’associacions cannàbiques alhora que critiquen la seva situació d’al·legalitat.
Buscar una solució definitiva
L’opinió social sembla apuntar a que la seva legalització serviria per evitar precisament l’economia submergida que mou una gran quantitat de diners sense declarar a l’Estat. També permetria un control de qualitat del cànnabis que convertiria la droga en un producte més segur, alhora que tot allò prohibit sembla ser que atrau l’atenció.
D’aquesta forma es planteja la necessitat de regularitzar el consum de cànnabis mentre que altres creuen que és més adient la legalització.
Els membres de les associacions creuen que la regulació de les associacions i el consum d’herba va en contra de les llibertats individuals, ja que cada un d’aquests locals és un espai privat, com una casa.
A la taula del Govern més d’un cop ha arribat aquesta opció i fins i tot alguns magistrats l’han defensat obertament, com Araceli Manjón-Cabeza que va formar part del Pla Nacional Contra Drogues. Segons ella, equiparar la marihuana a les drogues sintètiques és un error i que aquesta s’assimila més als sedants permesos, a l’alcohol i el tabac. A més a més, des de la convenció de l’ONU de 1961, en la qual es va prohibir de manera taxativa el cànnabis, el seu valor al mercat negre ha augmentat i també la demanda.
De moment el Govern no té previst a curt termini legalitzar aquesta substància, però les associacions seguiran lluitant per la seva existència i preveuen que en el futur cada cop seran més acceptades socialment i fumar marihuana deixarà de ser considerada una pràctica marginal.
