‘No ens calia estudiar tant’ o com Marta Rojals explica una generació i un país

Joan Carles Girbés ho confessa: durant anys ha estat enamorat dels articles de Marta Rojals. Per això, quan va tenir la primera avinentesa de proposar-li de fer un llibre, amb els articles publicats a VilaWeb des del 2007, no en va dubtar gens. Sabia que la visió panoràmica del recull podia oferir-ne una relectura renovada. Com sol passar en aquests casos, a l’escriptora la idea no li havia passat pel cap. La va escoltar i va dir parleu amb VilaWeb. A VilaWeb, la idea ens va entusiasmar. Fer el camí invers, passar del món digital al paper, era una bona manera d’estrenar el vintè any de la nostra publicació. Vam anar al pou profund del banc de dades a aplegar els 216 articles que hi havia en aquell moment. Feien impressió. El primer portava data de l’abril del 2007. Vam lliurar els articles a Rojals l’un darrere l’altre: ‘Tots teus i ben teus.’

A partir d’aquí es van ajuntar una de les millors parelles possibles, el tàndem Girbés-Rojals. Ells no ho sabien però compartien malaltia o obsessió per l’exigència. Garbellar, triar del dret i del revés, retocar, revisar, posar al dia, anar endavant i enrere, revisitar les paraules, els temes, fer blocs, donar sentit al conjunt, dubtar, tornar a dubtar, millorar, empaquetar va ser feina de dos mesos. Moltes hores, cadascú des del seu lloc. El resultat un llibre, que Rojals vol deixar clar que és obra de l’editor i segurament és cert. I un pròleg de l’escriptora, que a part de ser agraïda amb tothom, deixa entreveure o veure l’escriptora amb les seves armes, les paraules.

El resultat és el llibre ‘No ens calia estudiar tant’ que manlleva el títol al més popular dels articles de Rojals  ‘Creients’, que ha tingut milers i milers de lectors. El llibre ens dona una visió panoràmica dels articles que  sense adonar-nos-en  ens apropa a les novel·les de Rojals.  Un darrere l’altre els articles fan més transparent l’estil de Rojals que sap tornar a cadascun dels lectors el reflexe d’un país que vol ser lliure. 

Per conèixer una mica més aquesta aventura hem convidat a parlar-ne a Joan Carles Girbés. Ell parla de genialitat quan fa referència a l’estil de Rojals.  Doncs sí, des de VilaWeb també ho pensem. Trobem que és una sort poder compartir els dimarts amb ella, que no ens disfressa res, ni allò que ens pot fer mal. Ens agrada mirar-nos a través de les seves paraules. Per això aquest llibre com diu l’editor és un regal, perquè en aquest moment on res és prescindible, tenir la perspectiva d’aquest llibre ens pot fer a tots més lúcids. i això, ens fa falta.  Girbés però us ho explicarà amb més detall i rigor.

—D’on sorgeix la idea del llibre?
—La passió per l’estil de l’autora ve d’enrere. Fa molts mesos, quan encara Sembra Llibres no existia ni tan sols en la meua ment, vam escriure’ns alguns ‘tweets’ amb Marta Rojals, crec que arran de la publicació de ‘Viure sense por’, un dels imprescindibles del volum. Aleshores li vaig comentar: ‘Muntaria una editorial només per publicar els articles de Marta Rojals a VilaWeb’…

—Això és tota una declaració d’amor.
—Sembra Llibres ha fet possible que recuperàrem aquella conversa informal, i la idea s’ha fet realitat gràcies a la generositat de l’autora.

—És bona la passió per a editar llibres? N’hi ha massa poca en el món editorial actual?
—Certament hi ha editorials que no editen, que només publiquen, però conec molts editors que viuen amb passió aquest ofici extraordinari. Els companys de Llegir en català en són un bon exemple. Només quan t’enamores de veritat d’un llibre, d’un estil, d’un autor, ets capaç de transmetre l’emoció que sents i encomanar-la als lectors.

—Què aporta la versió en paper d’un material que es pot trobar majoritàriament a la xarxa?
—Editar és provocar, fer possibles llibres que sense la intervenció de l’editor no existirien, o no de la mateixa manera. Cada llibre hauria de ser únic, insubstituïble, i ‘existir’ per algun motiu de pes. La literatura pot ser moltes coses, però no hauria de ser mai insubstancial, buida, prescindible. Els editors hem de ser capaços de pouar en els autors perquè escriguen les obres que porten a dins i facilitar-los el camí. En aquest cas, el format paper transmet una visió panoràmica i serena del treball d’articulista de Marta Rojals; i la selecció, revisió i ordenació dels articles aporta un valor evident i noves sensacions als lectors.

—Els lectors de les novel·les de Marta Rojals poden ser també lectors d’aquest llibre? Hi connectaran?
—N’estic convençut. Aquest llibre farà feliços molts lectors habituals de Marta Rojals: d’una banda, aquells que segueixen els seus articles d’opinió a VilaWeb de manera assídua o esporàdica; però també, d’una altra, descobrirà aquesta faceta d’articulista a molts seguidors de les seues novel·les. Alguns dels articles d’opinió avancen, complementen o donen pistes sobre les temàtiques que Marta Rojals ha desenvolupat en la ficció de les seues novel·les, en un joc encreuat de referències que són molt divertides de detectar.

—El títol ‘No ens calia estudiar tant’ és també la frase amb què acaba un article que ha marcat història: ‘Creients’…
—De bon començament vaig veure clar que el llibre s’havia d’obrir amb aquest article, que condensa l’estil, l’originalitat i l’extraordinària capacitat de Marta Rojals de dibuixar amb paraules el perfil d’una generació de la qual jo també forme part. Recorde la piulada de Vicent Partal qualificant aquell ‘Creients’ com el millor article d’opinió publicat fins aleshores a VilaWeb. I ‘a posteriori’ és un article que va posar els fonaments de la seua segona novel·la, ‘L’altra’. A partir d’aquest article, vam anar col·locant la resta de peces del conjunt.

—De la manera que heu organitzat el llibre en surt un relat consistent. Anem a pams, per què el primer capítol es titula ‘Game Over’?
—Els títols dels blocs tracten de reflectir l’essència del conjunt d’articles que s’apleguen en les pàgines posteriors. ‘Creients’ va seguit de ‘Generació D’, que dóna pas a ‘Game Over’… i així s’hi van trenant reflexions sobre la societat actual, la crisi econòmica, la precarietat salarial, les xarxes socials, i com aquesta situació degenera en pobresa, i en fam, i en un futur incert ‘per als qui no ens jubilarem mai’. El bloc d’alguna manera fa avançar el lector de l’estadi actual a un futur hipotètic (i qui sap si real).

—Però Marta Rojals sovint parla de les dones i els homes. Això també hi surt?
—Quan començàrem a parlar del contingut del llibre ja es veia que hi hauria articles dels quals hauríem de prescindir perquè havien quedat una mica obsolets pel pas dels anys, i alguns altres que potser no s’ajustarien a una organització fluida i que resultara còmoda per als lectors, com preteníem. Però hi havia alguns temes que presentaven prou gruix per a formar blocs temàtics propis, i un és sens dubte aquest. A l’article homònim que obri el capítol ‘Això m’ho porta la dona’, Marta Rojals hi fa coincidir Simone de Beauvoir i Carmeta de cal Mesildet, la seua àvia, ‘dos models simplificats del currículum femení’. Un article que conté l’essència de les denúncies i reflexions sobre els rols femení i masculí que són una constant en nombrosos articles publicats en aquests quasi nou anys de ‘Mail obert’.

—‘Violadors de l’ordre i la llei’ és el tercer capítol. Sona molt fort aquest títol, no?
—Per la ironia del títol ja s’endevina que és el bloc dedicat a temes de política, de construcció nacional i del procés cap a la independència. Marta Rojals n’ha parlat molt, i de fet és l’apartat més extens de l’obra. És l’únic cas en què hem mantingut l’ordre cronològic de publicació original, perquè és la millor manera de copsar l’evolució, els avanços (i les aturades, i els retrocessos) d’aquest llarg camí: el primer article és de 2009 i parla d’un rei ‘campechano’ que ja va abdicar i acaba amb la repercussió del documentari ‘Ciutat morta’ d’aquest 2015. I conté un dels articles que més em van remoure en el seu moment: ‘Loteria’. M’impactà pels fets que hi retrata, però sobretot per la tècnica literària que empra per fer-te arribar ben endins la seua tesi. Em va meravellar. És un d’aquells textos que, com apuntava Joan Josep Isern, ‘desperten l’aplaudiment més entusiasta’.

—‘L’idioma dels unicorns’ agrupa els articles que parlen del català?
—L’expressió ‘l’idioma dels unicorns’ és una troballa fantàstica que enamora. Vista des del País Valencià, encara em sembla més encertada. Llegint l’article que duu aquest títol, hi trobem una frase que expressa molt bé la preocupació de Marta Rojals per l’ús de la llengua: ‘Amb el català en passa una de curiosa: deu ser l’únic idioma del món que, pel que fa a parlar-lo o a escriure’l, se’n ridiculitza l’excel·lència. I per extensió, l’aspiració a l’excel·lència.’ Com a curiositat, aquest bloc recupera (revisat en profunditat per l’autora) un dels seus primers articles, de l’abril de 2007: ‘Apadrina una padrina’, que ja alertava sobre l’ús restringit del vocabulari.

—‘La mesura de la civilització’ és el títol de l’últim capítol que precisament no és cap calaix de sastre…
—No, aquest últim bloc del llibre recorda un dels grans temes de ‘Primavera, estiu, etc.’, que és el contrast, el ‘xoc’, entre el món urbà i el rural. Conté alguns dels articles més bells de tot el recull, en els quals l’autora expressa l’estima pel paisatge del camp, de la natura, de les estacions de l’any, de l’urbanisme sense control, del turisme a Barcelona, dels nous costums a ‘la botiga més gran del món’… Alguns, com ‘La merda de la muntanya’ són, a banda de provocadors, contes extraordinaris.

—Repassant aquests títols, es nota que Rojals té una ironia molt fina. Quins altres atributs definirien la seva obra?
—La ironia és una arma molt poderosa per a dir les veritats i arribar a tothom. Però, sota aquesta capa que fa amena i fins i tot divertida la lectura, hi trobem una càrrega de profunditat enorme. Podem riure a cor què vols amb l’article ‘La llengua catalana és de goma’ però… caram, quanta precisió en frases com ‘el català correcte és optatiu i l’incorrecte és creatiu’. I així, amb tots els articles. Marta Rojals és capaç de parlar a cadascun dels lectors com si s’hi adrecés de manera individual, personalitzada, de tu a tu. I fa que ens sentim reconeguts en el seu univers. Això que és tan difícil d’aconseguir, amb Marta Rojals ens ho trobem a cada paràgraf com si fos el més natural del món. Em sembla una genialitat.

—És tot un desafiament, fer promoció d’un llibre sense fer presentacions amb l’autora?
—Ens apassionen els desafiaments, n’hem viscut un amb cada nou títol que hem editat i aquest l’afrontarem amb molt de gust. A Marta Rojals li agrada escriure i no vol saber res de la resta de coses. El llibre va ser una proposta nostra, que no entrava en els plans de l’escriptora. Ens va escoltar, s’hi va engrescar i ens vam posar a treballar. Ella ens ha ajudat amb tot el procés i a més ha fet el pròleg… Aquesta obra és un regal des de tots els punts de vista: per a nosaltres i també per als lectors.

—Tot just fa un any que us heu estrenat com a editorial. Com va?
—L’any passat ens estrenàvem, per Sant Jordi. Teníem només dues novel·les, la nostra carta de presentació en societat: ‘Totes les cançons parlen de tu’, de Xavi Sarrià; i ‘Vertigen’, d’Esperança Camps i Empar Marco. Aquest Sant Jordi ja tindrem dotze títols en total, que mostren d’una manera més àmplia la diversitat d’accents d’una línia editorial que volem molt concreta, però en la qual tenen cabuda tant la narrativa actual del país juntament amb traduccions d’autors internacionals, ficció i no ficció, veus consagrades i algunes altres que s’estrenen en la literatura.

—Què en destacaríeu?
—Aquest primer trimestre hem publicat quatre novetats més, a banda de ‘No ens calia estudiar tant’, són: ‘La Fallera Calavera’, d’Enric Aguilar, un èxit immediat al País Valencià; ‘Els avantatges de ser un marginat’, una delícia de Stephen Chbosky; ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’, de Jordi Tormo, amb el qual recordem la figura immensa de l’artista alcoià; i a final de març traurem ‘La paraula contrària’, un al·legat a favor de la llibertat d’expressió d’Erri De Luca amb pròleg de David Fernàndez. Un luxe que no imaginàvem quan sembràvem les primeres llavors editorials, i que ens omplin de força per acarar els reptes futurs.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb