Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  11.03.2015  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Pere Pugès: 'L'ANC ha de pensar en la independència, no pas si molesta els partits'

Entrevista a un dels fundadors de l'ANC, responsable de relacions polítiques del secretariat de l’entitat

Men?ame
 

El secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aprovar la setmana passada una proposta de full de ruta cap a la independència que inclou la possibilitat d'impulsar una candidatura unitària i transversal des de la societat civil si els partits no es posen d'acord sobre el 27-S. Aquesta possibilitat ha aixecat controvèrsia i els partits s'han afanyat a defensar cadascun la seva posició. En aquesta entrevista, Pere Pugès, un dels quatre fundadors de l'ANC i responsable de relacions polítiques des del primer moment, explica per què l'entitat defensa una candidatura unitària després d'haver-se enterrat aquest debat en el pacte Mas-Junqueras del 14 de gener. Pugès diu que ha arribat l'hora de parlar clar i dir les coses pel seu nom. No es mossega la llengua: 'L'error el va cometre ERC amb la conferència de Junqueras. Però també Mas per no haver pactat prèviament una proposta tan important.' Pugès explica també les batalles que es viuen dins l'Assemblea arran de la pugna entre els partits.

—L'ANC torna a parlar de la necessitat d'una candidatura unitària?
—En el full de ruta de l'any passat i en els documents fundacionals, la proposta d'una candidatura unitària sempre ha format part de l'ADN de l'Assemblea. Perquè sempre ho hem fet tot des de la unitat i la transversalitat. Sempre hem entès que, si arribava el moment de fer unes plebiscitàries, caldria fer-ho amb una candidatura unitària. Tan unitària i transversal com fos possible. Això no vol dir una candidatura única. La major part de gent de l'ANC som conscients que a la CUP i als sectors antisistema no els podem demanar que rebaixin les seves propostes i es dilueixin dins una candidatura amb Unió, Convergència, Esquerra o Iniciativa. Per molt que sembli un debat tancat, els partits tradicionals del sistema tenen l'obligació de pensar què convé més al país. Especialment en la situació actual.

—I què demaneu als partits?
—Adrecem un missatge als partits: 'Escolteu, seiem, parlem, pactem. Mirem si ens podem posar d'acord en el full de ruta i en la fórmula per a convertir les eleccions en plebiscitàries.' A mi em costaria molt d'entendre que després d'unes reunions en què es posen d'acord la societat civil i aquests partits sobre què cal fer, es facin llistes separades. Ingènuament, hom s'ha de preguntar per què es faran llistes separades. Queda clar que aquella història de sumar més gent amb llistes separades ha quedat desmentida per les enquestes. Ens diuen clarament que l'atomització de l'oferta electoral pot portar-nos a no aconseguir la majoria necessària. Potser en unes eleccions al març hauria valgut, però en la situació actual i amb vista al setembre és evident que no és bona.

—Què us diu la gent de base de l'ANC?
—Tots estem d'acord que sense la societat civil empenyent el procés no seríem on som. I sabem que l'ANC és l'eix vertebrador de la societat civil independentista. Sortosament, hi ha moltes més organitzacions. Anant pel territori i parlant amb la gent de l'ANC que no és de partits t'adones que ningú no entendria haver-se de posar a fer campanya pels partits. Els partits han de fer-se la pregunta de què representaria tenir una bona part de l'ANC desmotivada, si no desmobilitzada. A mi, ho confesso, treballar per unes eleccions en clau partidista no em motiva de la manera com em motivaria una llista unitària.

—Però es pot fer una campanya de joc net entre els independentistes…
—Tinc molt clar —perquè tinc una edat i n'he vistes de tots colors— que en les eleccions en clau de partit, encara que hi hagi elements comuns, s'acaben destacant els elements diferenciadors. Si no, com demanen els partits a la gent que els votin a ells i no als altres? Es comença amb tota la bona intenció del món, però el bon ambient s'acaba l'endemà del primer dia. A la campanya, si van separats, els partits faran això que ja fan ara: buscar les diferències sempre que puguin. I encara ho faran amb més intensitat com més ens acostem al 27 de setembre. Això em preocupa. I preocupa la majoria de la gent, que no s'integra en partits polítics.

—Mas i Junqueras, amb la mediació de l'ANC, Òmnium i l'AMI, van tancar aquest debat el 14 de gener. Van pactar que es farien les eleccions al setembre en canvi de fer llistes separades…
—Ja ho dieu bé: en canvi. Uns acceptaven que les eleccions no es fessin al març i els altres acceptaven que es farien en clau partidista. Jo crec que va anar així. A la reunió jo no hi era. Però Carme Forcadell ens va explicar que era imprescindible arribar a aquell acord perquè el procés estava a la corda fluixa. Calia aturar la degradació del procés. El 16 de gener vam fer una reunió del secretariat i vam entendre que allò era el punt de partida necessari per a tornar a recompondre la situació, però en cap cas era un punt final.

—No penseu que la pilota és ara a la teulada dels partits?
—Hem fet confiança en els partits quan ha calgut. Però quan diem que són la baula feble del procés és perquè n'hi ha proves més que evidents. El 9-N va arribar a perillar pels enfrontaments entre els partits. La data i la pregunta, fins que no es van acordar, van costar molt i tampoc no van acabar de satisfer ningú. Quan el procés ha estat en mans dels partits, tots hem tremolat. I ara estem en aquesta mateixa situació. Val més que comencem a dir-ho en veu alta; perquè anar fent la viu-viu és no voler veure-hi més enllà del 27-S.

—Patiu per l'endemà?
—Tal com anem ara arribarem al 27-S, segur. Però el 28-S pot ser un desastre. No podem deixar passar el temps per veure què passa. Ens hi juguem massa. N'hem de parlar ara que encara hi som a temps. L'ANC no pot permetre que aquest debat quedi en cercles tancats. Aquest debat és del país. És de la gent que empeny des del carrer cada dia per aconseguir una Catalunya independent. Tothom ha de poder opinar si vol candidatures de partits i si pensa que això servirà per a aconseguir els objectius.

—Per tant, la voluntat de l'ANC és que parli la gent si es complica la situació?
—Amb la voluntat que les eleccions siguin realment plebiscitàries i ens portin cap a la independència, l'ANC pensa en la possibilitat de convocar una consulta que serveixi per a expressar com volem que continuï el procés. A qui ha de fer por això? A mi me'n pot fer perquè voldrà dir que hi ha hagut problemes greus per l'entesa entre partits. Hi insisteixo: l'entesa de veritat va més enllà de posar-se d'acord en el full de ruta.

—Quina és l'entesa de veritat?
—És com garantim que les eleccions siguin realment plebiscitàries i com garantim la majoria absoluta de diputats.

—I penseu que tan sols és possible amb la llista unitària?
—No. Dic que jo ho veig possible tan sols així. Però puc no tenir raó. És el que sento dir a molta gent. Curiosament, a molta gent també dels partits. Però diuen: 'Això ho heu de fer els de l'ANC perquè, si ho fem des de dins, som malvistos.'

—De tots els partits?
—Sí, sí, sí… Hi ha una cosa que ha canviat des del 9-N. Abans de les eleccions europees hi havia enquestes que ens indicaven que anant junts es podia aconseguir més del 50% dels vots. Jo no vull preguntar-me ara per culpa de qui no es va fer. A les europees, per primera vegada des dels anys trenta, ERC va aconseguir quedar en primera posició. Però després del 9-N totes les enquestes indiquen que Esquerra ja no té aquest avantatge. I això fa que Convergència se senti còmoda perquè continuaran essent els primers. Però a mi no em preocupa gens qui serà el primer. Em preocupa que la suma no sigui suficient. I queda clar que quan dos van dividits, hi perden tots. I perdent-hi ells, hi perdem tots els qui hem empès aquest procés. Per això tenim el dret de dir que no ens agrada aquesta situació. Volem que es parli obertament i se'ns expliqui per què s'han de fer candidatures separades. Hi insisteixo: que la CUP vagi separada ho trobo intel·ligent per al procés.

—Iniciativa ja s'ha despenjat.
—Potser ja s'ha definit. Dic 'potser' perquè em nego a creure en el suïcidi polític d'un partit en què el seu predecessor ja va cometre el mateix error a principi dels anys vuitanta. Que algú no sàpiga llegir la seva història és gravíssim. I tenen tot el dret de suïcidar-se. Però hi ha un sector a Iniciativa —que no és petit— que pot ajudar a sumar en aquesta iniciativa unitària, potent i nascuda de la societat civil. No en tinc cap dubte. Aquest procés tesa la situació dins dels partits. Primer van ser els socialistes. I, segons les enquestes, pagaran els seus errors. Amb ICV, passarà això mateix. El trasbals que crea en els partits que vivien acomodats en la indefinició és molt gran.

—Aquesta tensió dels partits també ha trasbalsat l'ANC?
—A VilaWeb vau publicar un article que ho explicava. S'hi feia un dibuix de tres grups dins del secretariat que em va semblar força encertat. Potser no comparteixo les denominacions que es donaven als tres grups: gent amb carnet, els refractaris a la brega política i els intrèpids. Però és cert que hi ha gent que actua d'acord amb allò que ells creuen que interessa als seus partits. És un grup molt petit. Ho dic així perquè tinc clar que no hi ha directrius de partit per a actuar dins l'ANC. Tenim uns partits tan febles que són incapaços d'enviar instruccions als seus militants perquè actuïn dins l'entitat. És més allò de voler fer mèrits. És a dir, posar-se medalles davant la direcció del partit dient: 'Veieu? He ajudat el partit.' Sóc responsable de les relacions polítiques de l'ANC des del primer dia. I he de dir que els partits, quan ens han volgut dir alguna cosa, ens l'han dita a la cara. No tenen necessitat de fer maniobres. La seva capacitat d'influència dins l'ANC és mínima.

—Hi ha també un grup que demana de fer feina de carrer i no entrar en el terreny dels partits.
—Bé, hi ha un sector conservador de les essències de l'ANC que defensa de mantenir l'entitat fora del perill. Essent com sóc un dels quatre fundadors de l'Assemblea, he de dir que posar en risc l'entitat no tan sols no em preocupa sinó que penso que el dia que deixem de fer-ho deixarem de complir la nostra funció. No cal posar-la en risc perquè sí. L'ANC ha de fer allò que calgui per arribar a la independència. Si fent això la posem en risc, no ens ho hem ni de pensar. És un instrument. Que direm coses que molestaran els partits? És clar que sí. Quin és el problema? La nostra obligació és pensar en la independència i no en allò que pugui molestar els partits. Aquest és el gran debat intern a l'Assemblea. Hem de tenir una certa submissió als partits o hem de mantenir un perfil propi? Diem que l'ANC ha de recuperar el lideratge i no deixar el procés en mans dels partits. Però recuperar el lideratge té unes conseqüències. D'entrada, parlar clar quan calgui.

—L'ANC es troba dividida en dos sectors?
—No! No n'hi ha cap, de divisió. Al secretariat de la setmana passada, quan vam votar el full de ruta i la ponència política hi va haver un vot en contra en una votació i set en una altra. I era una reunió amb més de cinquanta membres del secretariat. No hi ha divisió. És normal que hi hagi gent que no estigui d'acord amb la gran majoria. Però no es pot parlar de divisió quan la votació és d'un o set de cinquanta. Hi ha matisos, com en totes les organitzacions.

—He d'aclarir un dubte. L'ANC es proposa de presentar-se a les eleccions, tal com s'ha publicat?
—És radicalment diferent. Al debat del full de ruta hi havia una esmena que proposava que l'ANC es presentés a les eleccions. La defensava una persona que sempre que pot en parla. Però la va retirar quan va veure que tan sols hi votaria a favor ell mateix. Fora d'aquesta persona, això no ho ha defensat mai ningú dins l'ANC. El full de ruta diu que en una situació límit, sense acord entre els partits per a convertir les eleccions en plebiscitàries, l'ANC faria un procés de consulta per saber si s'ha d'impulsar una candidatura unitària des de la societat civil amb els partits.

—En cap cas seria una candidatura per a competir amb els partits?
—De cap manera! Per molt que els partits siguin la baula feble del procés, no són contraris al procés. Però cal que aparquin els interessos de partit uns quants dies o uns mesos per prioritzar allò que els uneix i anar junts. Seria la millor manera de capgirar la tendència que s'ha enquistat de pensar que el procés es desinfla i que va a la baixa. Passa que el procés es va 'partiditzant'. I això vol dir que els partits veuen la necessitat de definir-se i d'implicar-s'hi cada vegada més. Ara cal que s'adonin que la millor manera de protegir el partit en aquest context de canvi és fent pinya i anant cap a la desconnexió d'Espanya amb la fortalesa necessària.

—Per què creieu que hem arribat a la situació actual?
—El problema de tot això no neix el 9-N. L'endemà de la consulta l'eufòria del país era molt gran. Aleshores tots vèiem que calia prémer l'accelerador. Les eleccions el mes de març eren possibles i necessàries. Quan vam anar a la conferència del president Mas, en vam sortir contents perquè vam veure que havia presentat allò que ja dèiem al full de ruta de l'ANC. 'El president s'ha llegit el nostre full de ruta i l'ha desenvolupat', vam exclamar. Només faltava que el cap de l'oposició, partint de la proposta del president i dels aspectes que havia deixat oberts, expliqués la seva manera d'enriquir-la i fer-la seva. Vam ser ingenus. Carme Forcadell ho ha dit més d'una vegada. Vam deixar-ho en mans dels partits i ara veiem que va ser un error.

—Però sembla que doneu tota la culpa a Junqueras.
—L'error el va cometre ERC amb la conferència de Junqueras. Però també el va cometre el president Mas —i ho hem de poder dir obertament— quan no va pactar prèviament una proposta tan important com la que va fer. Amb tot, la proposta que va fer el president era la que hi havia al full de ruta de l'ANC. Ell va entendre que allò que proposava l'ANC era el que convenia al país. Però també comet errors. La unitat calia bastir-la abans de fer les propostes públiques. Ara, la reacció d'Esquerra va ser excessivament partidista i un pèl infantil. Calia més altura de mires i no en van tenir.

—I el procés va entrar a l'UCI…
—Aquí és quan el procés va començar a grinyolar de debò. I això ens va desorientar. El 14 de gener tan sols s'explica per la necessitat d'aturar la degradació del procés. A partir d'aquell dia, tornem on hem estat sempre: unitat, unitat i unitat. El full de ruta deia que calia una candidatura independentista unitària i transversal amb forta presència de la societat civil. I aquesta continua essent la millor opció. Si algú demostra que hi ha una opció que encara és millor, estarem encantats d'escoltar-la. Però això encara no ha passat.

Men?ame