08.03.2015 - 06:00
Després de deu edicions dels seminaris Update, el fundador d’Infonomia.com i Co-society.com Alfons Cornella va posar en marxa l’any passat un nou cicle de conferències, Radical is Normal. Un canvi de títol, però no de format, perquè Cornella hi continua exposant una selecció d’idees en ciència, cultura, educació, empresa, indústria, salut i tecnologia que considera que transformaran la nostra societat i economia de soca-rel. Abans del segon Radical is Normal, demà a l’Auditori Axa de Barcelona (19.00), hi hem conversat.
–Radical is Normal, el títol de la jornada, significa que vivim envoltats d’idees radicals en una època que han esdevingut normals actualment?
–El títol vol dir que el temps que triga una idea ‘radical’ a fer-se normal s’ha escurçat significativament. Si algú diu ara que les bateries d’un cotxe elèctric serviran per alimentar energèticament una casa, ningú no se n’estranya. Si algú diu que un banc té per competència un sistema entre individus que es deixen diners, tampoc no estranya. Si una start-up promet de tornar una part de la visió a cecs, tampoc. Aquest fenomen és especialment clar en ciència: tenim més científics que mai (a tot el món), són més ben formats i disposen de millors instal·lacions. L’acceleració de la descoberta, de la conversió de ‘idees’ en ‘productes’, és molt ràpida, en la majoria dels casos. És cert que hi ha camps, com el farmacèutic, en què cal que passin molts anys entre la descoberta d’una molècula i la sortida d’un fàrmac. Però això no té res a veure amb el fet de negar el procés d’innovació disruptiva en el què ens trobem, sinó amb un sistema legal i regulatiu que alenteix la trajectòria entre laboratori i mercat.
–Quines idees en destacaries?
–N’hi ha moltes, i en camps en què la majoria de ciutadans no posen l’ull. En materials, per exemple, s’avança de manera extraordinària. Tenim processos nanotecnològics que milloren molt notablement les prestacions fisicoquímiques dels materials. També tenim innovacions en tecnologies de la informació que aporten intel·ligència connectada a molts objectes, a la nostra vida quotidiana i, més important, a les nostres ciutats i empreses. També tenim innovacions en camps en què la revolució digital encara no havia actuat de manera clara, com l’educació: hi ha centenars d’iniciatives a tot el món que busquen canviar el model pedagògic i educatiu. I tenim tecnologies ‘exponencials’, de creixement accelerat, en energia, salut, mobilitat, etc. A la sessió del Radical2, en presento més de cent exemples, en deu grans blocs.
–La internet de les coses, una de les deu idees clau de la jornada d’enguany, ha estat tema clau del MWC. Hi has vist més coses, al congrés, que ens permetin d’ensumar cap on s’encamina l’omnipresent mobilitat?
–Doncs no hi he anat. No em cal, per dues raons. Primer, perquè les innovacions en el món digital són visibles a molts llocs digitals; no cal anar a la Fira. I, segon, perquè m’interessa molt més la innovació que es produeix en uns altres camps. Crec que la fixació en el món ‘mòbil’ és errònia. Sembla que la innovació només passa allà. En la internet de les coses, per exemple, el discurs no és de gadgets, sinó de models. És passar de ‘productes’ a ‘sistemes’ i, encara més, a ‘sistemes de sistemes’. La revolució de la intel·ligència artificial no es veu tocant gadgets, sinó llegint els assaigs de qui posa criteri per entendre el món que ve. I això, al congrés no es veu. En fi, quan una paraula es fa tan corrent com la del mòbil, hi deixa d’haver innovació disruptiva per convertir-se en ‘normalitat’. I a mi m’interessa bàsicament com canviarà el món en múltiples direccions. El mòbil és només una, i petita.
–Així doncs, els mòbils no són tan revolucionaris…
–La veritable revolució és el canvi dels models humans. Com les tecnologies digitals ens permeten treballar, aprendre, comerciar, viure, de manera diferent. Com el món s’ha fet minúscul, digitalment parlant. Com puc fabricar-me un objecte a casa amb una impressora 3-D o com puc fer un curs de la Universitat de Stanford sense sortir de casa i, segons com, sense pagar res. És accedir al meu banc de manera fàcil, és rebre el resultat d’una anàlisi de sang per correu electrònic. És poder vendre a tot el món un producte singular que em diferencia, a través de la meva botiga digital. La revolució és què fem amb la tecnologia digital, no la tecnologia digital en si (i, menys encara, el mòbil). És el que fa interessant aquesta revolució: que el millor encara ha de venir. Què fem amb aquesta fantàstica tecnologia d’interacció, d’aprenentatge. Com resolem els veritables problemes del món amb aquestes eines.
–Barcelona i Catalunya han sabut treure profit de deu anys de MWC a la ciutat i situar-se al mapa de la innovació?
–Barcelona/Catalunya té una riquesa molt notable de gent intel·ligent i esforçada. En un recent treball que hem fet a Infonomia hem detectat més de mil dues-centes start-ups només a Barcelona. Però el principal problema continua essent la poca utilitat de moltes de les propostes que fa (la ‘proposta de valor’) i la poca ‘internacionalitzabilitat’ de què fan. Avui, o ets global o no ets. I si això podria ésser discutible (que crec que no ho és) per a un bar de l’Eixample, no ho és en absolut per a una start-up. És obvi que algunes sí que treuen profit del MWC. Però, com he dit abans, la innovació no acaba aquí, en el mòbil. Hi comencen a haver moltes start-ups en més camps, com el de la salut, per a les quals el MWC no és res. El mapa de la innovació de la ciutat ha de ser molt multidisciplinari. Hem de tenir de tot i, per sort, és bastant així ara. Tenir el MWC és una sort. Un actiu que hem d’aprofitar, però, de nou, que això no signifiqui que no donem suport a tota la resta d’innovació que es produeix a la ciutat.
–I, parlant de Barcelona i Catalunya: en les jornades d’enguany també destaqueu la importància de la multitud i de la reinvenció del poder. Moviments polítics de base com el procés sobiranista o les plataformes electorals assembleàries i participatives en serien bons exemples?
–Ho són, certament. A tot el món (civilitzat) hi ha una reinvenció del poder. De com elegim els nostres representants, de com decideixen (amb la nostra participació creixent), de com els ciutadans proposen de manera activa i, encara millor, de com entenem que part de la nostra responsabilitat és fer, no sols elegir. El creixement del voluntariat en tots els àmbits, la força creixent de la innovació social, l’exigència de noves formes de ‘control’ de les activitats dels nostres representants (el que en anglès es diu ‘accountability’), mostren un canvi en la nostra relació amb el poder. Això també passa a les empreses, tot i que sembla més difícil. Hem de canviar com col·laborem entre tots per a resoldre els grans problemes de la humanitat, que no pararan de fer-se més complexos. En aquest sentit, el canvi de la relació amb el ‘poder’ lluita amb la paradoxa que ens interessa cada vegada més el que ens és més proper (la ciutat), però l’estat d’aquest àmbit no ens garanteix res, perquè la nostra unitat de vida és el planeta. Si els ciutadans del món no es coordinen per resoldre els problemes del planeta, no hi haurà lluita política que tingui sentit.
