02.03.2015 - 06:00
Aquesta setmana passada un català i set espanyols van ser detinguts, acusats d’haver participat com a combatents pro-russos en el conflicte bèl·lic que hi ha a les regions de Lugansk i Donetsk, a l’est d’Ucraïna. Fou la primera operació policíaca a Europa contra les activitats dels combatents estrangers en el conflicte ucraïnès. Aquella guerra ha atret voluntaris d’indrets molt diversos, i també de composició molt diversa. De fet, abasta bona part de l’espectre ideològic que va de l’extrema dreta fins l’extrema esquerra.
Tot seguit recuperem a VilaWeb el reportatge escrit el novembre proppassat per Marta Ter, coordinadora de txetxènia.org, i Abel Riu, politòleg especialitzat en l’espai ex-soviètic. Un article publicat originalment a la web del Cercle Gerrymandering.
El diumenge 2 de novembre es van fer eleccions legislatives a les regions del Donbass controlades pels rebels pro-russos, en les quals es va imposar amb claredat la llista ‘oficialista’ del primer ministre Aleksandr Zakhartxenko. Tot i l’alto-al-foc acordat el 5 de setembre en el marc del protocol de Minsk, els combats i l’intercanvi de foc continuen sacsejant aquella regió cada vegada més allunyada d’Ucraïna, políticament i afectiva.
Durant els darrers mesos, la lluita al Donbass ha atret voluntaris d’indrets molt diversos. S’han incorporat a les files de les Repúbliques Populars de Donetsk (RPD) i Lugansk (RPL) milicians vinguts de països com Sèrbia, la República Txeca, Alemanya, Hongria, Polònia, Itàlia, Espanya, França, Grècia, Israel, el Brasil, Austràlia, o fins i tot, dels Estats Units. I també, evidentment, de Rússia i d’altres antigues repúbliques com Bielorússia o el Casaquistan.
No hi ha xifres exactes sobre quants són i quin és el seu grau d’intervenció en el front, però certament són de composició molt diversa, i cobreixen bona part de l’espectre ideològic que va de l’extrema dreta fins l’extrema esquerra. En aquest sentit, l’anàlisi d’aquests grups es presenta com una tasca indispensable per a mirar d’entendre una mica millor la naturalesa de la lluita que es porta a terme a la regió del Donbass. Qui són doncs aquests grups i què representa per a cadascun la lluita en la qual s’han involucrat?
Esquerra i antifeixisme
Començant per l’esquerra, la guerra a l’est d’Ucraïna ha atret diversos militants comunistes de països del sud d’Europa com França o Espanya. Un dels més coneguts –tant al Donbass com a l’exterior– és el de Rafael Muñoz i l’Àngel, militants de les joventuts d’Esquerra Unida un i dels Col·lectius de Joves Comunistes l’altre, els quals es van incorporar a les files de la RPD –concretament al batalló Vostok– a principi d’estiu.
Avui són alguns més els voluntaris espanyols que s’han unit a les files. La majoria s’han agrupat en la Brigada Carlos Palomino, anomenada així en memòria del jove antifeixista madrileny assassinat per un militar neonazi el desembre de 2007. Durant aquests darrers mesos s’hi han incorporat també uns 200 voluntaris comunistes vinguts de Rússia (alguns, membres del Partit Comunista de la Federació Russa) bona part dels quals s’han incorporat al batalló ‘Prizrak’ (‘fantasma’).
Aquests, juntament amb grups de combatents comunistes locals, han format l’anomenada Guàrdia Roja del Donbass, amb l’objectiu de coordinar totes les faccions comunistes i antifeixistes que hi lluiten. Tot i això, no totes les organitzacions antifeixistes russes donen suport als rebels del Donbass. El mes d’agost es va publicar un comunicat signat per més de cent organitzacions i grups de música antifeixistes d’aquell país, en el qual explicaven els seu motius per a no donar suport a cap dels dos bàndols en conflicte (ni el govern d’Ucraïna ni les forces rebels), considerant que tant uns com altres representaven els interessos de dos pols imperialistes (els EUA i Rússia).
Per als militants estrangers d’esquerra involucrats en la guerra al Donbass, aquesta és per damunt de tot una lluita del poble de Nova Rússia (recuperant el terme encunyat durant l’època tsarista i que engloba algunes regions del sud-est de l’actual Ucraïna) contra el feixisme (ucraïnès, en aquest cas), comparant-la en múltiples ocasions amb la guerra del 1936-39.
De la mateixa manera, la consideren una lluita contra l’imperialisme americà i el que consideren la seva operació per apoderar-se de tot el territori ucraïnès, argumentant també la seva presència en el marc de la solidaritat internacionalista. En línia amb aquest posicionament, la banda de música ska italiana Banda Bassotti va arribar fins al punt d’organitzar una caravana de solidaritat antifeixista amb el Donbass, recollint fons i oferint dos concerts, un a Rostov del Don i un a la mateixa ciutat de Donetsk. Curiosament però, les autoritats de la DPR van prohibir la participació de candidatures comunistes en les eleccions que van tenir lloc a les zones controlades pels rebels el passat diumenge.
Segons paraules de Miroslav Rudenko, un dels primers líders que va tenir la República Popular de Donetsk, socialistes de països com França o Itàlia veuen com a ‘part de la seva lluita contra el capitalisme i contra el poder de les multinacionals’. ‘La majoria de voluntaris estrangers són idealistes, fet que ajuda la nostra gent a mantenir fort l’esperit de lluita’, diu Rudenko. En aquest sentit, ja al mes de juny les autoritats locals van començar a recuperar la idea de les Brigades Internacionals que van lluitar amb el bàndol republicà durant la guerra espanyola de 1936-39. En declaracions fetes el passat mes de juliol, Aleksandr Borodai –ex-primer ministre de la RPD– va fer una analogia de la guerra al Donbass amb la resistència antifeixista de la guerra espanyola, cridant voluntaris estrangers dels països d’Europa, América, Àsia i Àfrica a allistar-se a les files al Donbass.
Extrema dreta russa
Al Donbass també hi ha voluntaris d’ideologies antagòniques a les esmentades i que, paradoxalment, lluiten plegats a favor de Nova Rússia. Parlem de l’extrema dreta que, com veurem, també té adeptes a les repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk.
A Rússia, la crisi ucraïnesa ha originat un terratrèmol en el si dels principals grups ultranacionalistes. La major part d’aquests grups donen suport a Nova Rússia, però també hi ha grups d’ultradreta que donen suport a Maidan. En alguns moviments, el debat al voltant d’aquest conflicte ha causat l’escissió o tancament de les seves organitzacions.
Els principals grups d’extrema dreta russos que donen suport a Nova Rússia i que regularment envien voluntaris al Donbass són les Joventuts Euroasiàtiques de Duguin, Sputnik i Progrom, el Moviment Imperial Rus, les milícies de Minin i Pozharski i els grups neonazis Centúria Negra i Unitat Nacional Russa.
Dels anteriors, hi ha dos grups que són especialment actius a l’hora d’enviar voluntaris al Donbass; es tracta del Moviment Imperial Rus i del grup neonazi Unitat Nacional Russa. Ambdós ofereixen ‘cursos de formació’ als voluntaris que volen anar a lluitar al Donbass, i a sengles pàgines web hi ha fotografies on es fa palès que hi han enviat desenes de combatents.
A favor de la revolta de Maidan hi trobem un grup neonazi rus, Restrukt, que dóna suport a Pravy Sektor. Un dels seus antics líders, Roman Jelezniov, és ara voluntari al batalló Azov. L’organització ultradretana Natsionalnoe Demokratie va decantar-se en un principi a favor de Maidan, però posteriorment alguns dels seus membres van passar a donar suport a les forces de Nova Rússia. Per aquest motiu hi hagué un enfrontament tan dur entre els seus membres que el grup, segons informa la seva pàgina web, ha cancel·lat de moment totes les seves activitats. Finalment, trobem dos grups que, tot i continuar funcionant amb normalitat, estan internament dividits quant al suport a Nova Rússia: són el grup xenòfob Moviment contra la Immigració Il·legal DPNI i els neonazis de la Unió Eslava de Demuixkin .
Els grups ultranacionalistes mencionats són heterogenis i, dins l’espectre de l’extrema dreta, tenen idearis divergents. Els principals motius que els han portat a unir-se per defensar Nova Rússia són bàsicament dos. En primer lloc, defensar ‘el món rus’ –representat en aquest cas pels russos ètnics de la regió del Donbass– del que consideren una agressió portada a terme pel govern de Kíev. En segon lloc, defensen una reconstrucció de l’espai postsoviètic basat en l’hegemonia incontestada de Moscou. En aquest sentit, en una entrevista a Aleksandr Duguin de l’abril del 2014, aquest va declarar que la crisis d’Ucraïna implicaria el naixement d’una ‘Gran Rússia’, la qual hauria d’incloure aproximadament el territori que Moscou dominava en l‘època de màxima extensió de l’Imperi Rus.
Els propòsits de Duguin connecten perfectament amb els grups d’extrema dreta neoimperialistes. Per aquest motiu és tan comú veure banderes imperials i algunes imatges dels tsars entre els milicians d’extrema dreta que lluiten al Donbass, que fan referència sobretot de la figura de Nicolau II –últim tsar de la dinastia Romànov– i la seva família.
Aquesta amalgama de grups comparteixen tres característiques que formen part del nucli de la seva ideologia: són fervents creients en la fe ortodoxa i afirmen que aquesta és un principi civilitzador que converteix Rússia en un país únic i singular; són profundament antisemites i xenòfobs i creuen en la supremacia eslava; i finalment, senten un profund rebuig contra occident, que perceben com el principal enemic que històricament ha tractat de subjugar Rússia.
Tradicionalisme, eurasianisme i amistat eslava
Dintre l’espectre ideològic estranger present al Donbass, es troben també grups tradicionalistes moderats. Els cosacs, per exemple, organitzacions militars que durant la Rússia tsarista s’encarregaven de vigilar les fronteres de l’imperi a la vegada que subministraven homes per a diverses guerres a les ordres del tsar. Avui dia encara existeixen agrupacions de cosacs a Rússia, totes inspirades en els valors de l’imperialisme rus, el conservadorisme social i la ultraortodòxia religiosa. Ja durant l’annexió de Crimea, prop de 1.000 cosacs van ser enviats a la península pel Kremlin, i 18 van ser condecorats pel president Putin per haver protegit la seguretat durant l’organització del referèndum del 16 de març (Argumenty i Fakty, 23 abril).
De la mateixa manera, quan va esclatar el conflicte a l’est d’Ucraïna, els cosacs del Don i de Kuban foren els primers a ajudar als russos ètnics d’aquesta regió. Ara mateix són dels grups de voluntaris més nombrosos, als quals s’han unit cosacs de més regions de Rússia, com els dels Urals.
Al Donbass hi ha també diversos grups de combatents tradicionalistes i conservadors vinguts de diversos punts de l’Europa central, occidental i dels Balcans. El més coneguts de tots és probablement el que formen els txètnics serbis. Representen un dels contingents de voluntaris estrangers més nombrosos entre els que lluiten al Donbass en suport dels rebels pro-russos (fins a 250 efectius, la major part agrupats en l’anomenat ‘Destacament Jovan Šević’). Tot i que normalment s’atribueix la implicació de combatents serbis a l’anomenada germandat russo-sèrbia, segons l’expert en temes de seguretat serbi Zoran Draguíxitx els diners també juguen un paper molt important per a aquests experimentats mercenaris, alguns dels quals han participat prèviament en conflictes com el de Síria o l’Iraq.
Un altre dels destacaments de voluntaris estrangers més coneguts és dels hongaresos, agrupats dins la Legió de Sant Istvan, amb hongaresos ètnics procedents de Romania, la zona dels Carpats ucraïnesos, Eslovàquia i la mateixa Hongria. Influenciats per les teories eurasianistes d’Aleksandr Duguin, veuen en la Rússia de Putin no només un referent pel que fa a la defensa de valors antiliberals i tradicionals, sinó també una aliada clau en la seva lluita per reconstruir la Gran Hongria, per a la qual la desmembrament territorial d’Ucraïna és un pas indispensable.
En la mateixa línia trobem el Batalló Ivan Geòrgievitx Kundri, format per rutens ètnics de la Transcarpàtia, Eslovàquia oriental, Hongria i Polònia, amb prop de 400 voluntaris –segons declaren ells mateixos. Per als combatents rutens (poble eslau oriental escampat per diversos països del centre i est d’Europa) la guerra al Donbass representa una oportunitat de reivindicar la unitat dels quatre pobles eslaus orientals (russos, bielorussos, ucraïnesos i els propis rutens), donant suport així al que entén com a projecte de Moscou per a portar a terme aquesta unitat neoimperial.
Hi ha evidències que proven la presència de voluntaris eslovacs, els quals juntament amb altres milicians del centre i est d’Europa, els quals lluiten al Donbass ‘per honrar l’amistat entre pobles eslaus’. Aquests i altres grups de voluntaris combinen alguns dels elements presents en l’ideari eurasianista creat per Alexander Duguin, però sense definir-se com a tals. Tanmateix, al Donbass també hi han arribat voluntaris estrangers per als quals el principal referent teòric és el propi eurasianisme de Duguin, tan de França (Unité Continentale i altres), com d’Itàlia (organització Millenium – Partit Comunitarista Europeu) i Polònia (organització Falanga).
El Donbass com a experiment eurasianista
L’amalgama de diferents organitzacions, partits i grups ideològics presents al Donbass posa de relleu fins a quin punt les teories d’Alexander Duguin han influït en la política exterior russa i en el desenvolupament de molts dels conflictes que tenen lloc a les antigues repúbliques de la URSS. L’eurasianisme neix a principis dels 90 com un instrument que té com a objectiu omplir el buit ideològic amb el que es va trobar Rússia a partir de la caiguda de la URSS, i que entronca amb el nacional-bolxevisme d’Eduard Limònov. Juntament amb d’altres com la doctrina Karagànov, avui en dia es poden trobar elements teòrics de l’eurasianisme en la política exterior del Kremlin, però el seu objectiu és anar encara més enllà.
En la seva obra ‘La quarta teoria política’, Duguin presenta el que són les bases teòriques per a una ‘Quarta ideologia’ que ha d’emergir de les cendres del comunisme, el feixisme i el liberalisme, les quals l’autor considera obsoletes.
Des d’un punt de vista geopolític, l’eurasianisme traspassa la ‘Gran Rússia’, presentant-se com un mosaic transnacional i inclusiu, des de Lisboa fins a Vladivostok. A nivell ideològic, Duguin fusiona elements d’esquerra com l’anticapitalisme, l’antiimperialisme i l’antifeixisme amb altres més vinculats tradicionalment amb la dreta com l’euroescepticisme o antiliberalisme social de tall conservador, projectant una concepció de la política identitària com a element clau en política exterior.
Un dels elements principals del discurs de Duguin que ha atret la simpatia de bona part de l’esquerra europea és l’antifeixisme, molt present al Donbass com a factor legitimitzador. No obstant això, si observem amb atenció els adeptes a l’eurasianisme, trobem que organitzacions d’extrema dreta russes o partits d’aquesta mateixa ideologia de la resta d’Europa com ara Jobbik, Alba Daurada o el Movimiento Social Republicano tenen vincles amb l’eurasianisme. En el discurs de Duguin aquestes organitzacions troben una font d’inspiració, sobretot com a projecte geopolític antiatlantista i de retorn als valors tradicionals.
Segons el relat eurasianista, Rússia és una potència antifeixista per antonomàsia, essent un factor intrínsecament nacional i vinculat a la seva història, sobretot en referència a la victòria sobre l’Alemanya nazi durant la Gran Guerra Patriòtica (així anomenen encara a Rússia la Segona Guerra Mundial). D’aquesta manera, l’antifeixisme es mostra no tant com a reacció al feixisme clàssic sinó com a element de nation-building rus, projectable cap a l’exterior. Segons aquesta teoria, alinear-se amb Rússia implica pertànyer al bloc antifeixista, mentre que estar contra Rússia pressuposa ser feixista.
Durant els darrers anys, Alexander Duguin ha treballat intensament per a estendre la seva xarxa d’organitzacions afins més enllà de les fronteres russes, amb l’objectiu sobretot de buscar recolzaments a la política exterior de Moscou. Tots aquests esforços han donat els seus fruits, i no sorprèn doncs la diversitat d’organitzacions i ideologies presents al Donbass, cadascuna d’elles amb els seus respectius motius per a donar-hi suport, algunes per pròpia iniciativa i altres per invitació. El fet que dins les files de Novororossiya a dia d’avui hi estiguin convivint i col·laborant amb tanta facilitat comunistes amb neofeixistes i extrema dreta amb extrema esquerra (una situació impensable fa poques dècades) indica que, al menys en aquell territori, el somni de Duguin comença a agafar forma.
Marta Ter és coordinadora de txetxènia.org i Abel Riu és politòleg especialitzat en l’espai ex-soviètic.
