26.02.2015 - 06:00
Els Jocs Florals de Barcelona es remunten a l’any 1859, impulsats pels escriptors Antoni Bofarull i Víctor Balaguer. Avui encara se celebren arreu del país. Al Cap i Casal hi ha convocatòria oberta fins al 5 de març.
Maria Josep Escrivà Vidal recorda què va significar per a ella guanyar el premi.
“En el meu cas va ser important com a escriptora, valenciana (la primera, si no m’equivoque, almenys des de 1984), pràcticament desconeguda fora del País Valencià. Aleshores guanyar els Jocs Florals significava convertir-se en ‘Poeta de la ciutat’ i allò em va ajudar a moure’m molt per tot el territori, i fora. En aquell moment fou una plataforma per a mi que sempre agrairé i de la qual guarde un bell record. Va coincidir amb un canvi en la meua vida personal molt important també. Un any memorable, aquell 2007!”.
El poeta Lluís Calvo apunta que per a ell, els Jocs Florals “són la connexió occitana, la demostració que el Pirineu no suposava cap barrera, ni física ni cultural”. I afegeix: “En època recent, a partir de la restauració, hi ha una mica de tot. El més fascinant és la barreja d’autors força prescindibles -que s’inclinen pel tic mecànic, circumstancial i sense nervi, és a dir allò que després s’ha definit, despectivament, com a “jocfloralisme”- amb poetes que són un referent absolut, com Guimerà, Costa i Llobera, Sagarra, Verdaguer, Maragall, Carner o Apel·les Mestres. De L’”Oda a Barcelona” de Verdaguer se’n va fer un tiratge de cent mil exemplars! Amb això ja queda clara la dimensió cultural dels Jocs”.
Àngels Gregori és del parer que “els Jocs Florals fa alguns anys també van passar pel seu moment de decadència, però també és cert que en l’última dècada hi ha hagut una voluntat de “restauració” que li ha donat al guardó el to que li calia. Tanmateix, cap premi com els Jocs Florals ha anat tant lligat a la història del nostre país”. Gregori incideix en que “la dels Jocs, és una història de glòria, de silencis i d’eufòria, d’interrupcions, de multes, de denúncies i de defensa de la llibertat. Possiblement encara no hem parat prou atenció a la tasca de tota la gent que, des de la comissió organitzadora, celebrava els Jocs Florals a l’exili, que treballaven per ensenyar al món la nostra literatura i concebre-la com a acte de llibertat en un moment en què aquí no ho era. És increïble. Imaginem-nos la celebració dels Jocs Florals a Nova York, l’any 1951, i a un Nicolau d’Olwer advertint, davant l’auditori del MOMA ple, que els pobles petits no tenen altra salvaguarda que el dret i que els pobles no es mesuren pel volum, sinó pel seu pes específic. Aquell any participen quasi 300 obres i celebren la festa en un dels salons del Waldorf Astoria. Increïble!”.
Llegiu l’article complet aquí.
