11.02.2015 - 06:00
Fa pocs dies que es va morir el poeta i mestre Francesc Garriga Barata. Tenia una mica més de vuitanta anys i una obra poètica feta, durant més de quaranta-cinc. És un d’aquells casos de creador reconegut tardanament per les generacions de poetes joves que avui marquen el batec poètic del país. Amb tot, l’any 2012 va obtenir el premi Carles Riba per ‘Tornar és lluny’. Va ser un reconeixement oficial que va arribar a temps. L’últim volum de la seva obra, publicat fa pocs mesos, és ‘Demà no és mai’, una antologia poètica (1959-2014), que inclou set poemes inèdits, a cura de dos joves poetes mallorquins, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell. Aquest últim, impulsor de la petita editorial mallorquina AdiA Edicions, la va publicar en aquest segell. Pau Vadell ens parla del poeta desaparegut i d’aquesta antologia, una bona eina per a endinsar-se a poc a poc en el ‘món Garriga’.
—Com vau conèixer Francesc Garriga?
—Vaig conèixer-lo d’una manera un poc curiosa: es va comprar el primer llibre de poemes que vaig publicar, ‘Quan salives’, li va semblar interessant i em va voler conèixer. Ens vam trobar a l’Horiginal [el bar dels poetes joves per excel·lència, de la primera dècada del XXI, al carrer de Ferlandina de Barcelona]. Era un gran mestre en poesia i un crític perfecte, perquè era directe, però no invasiu; allò que et deia ho deia des de la reflexió.
—I què us deia?
—Deia que la poesia ha de ser essencial: ‘fora el que és sobrer’, deia. I sempre va estar interessat per la poesia dels joves. [‘A mi m’agrada veure què passarà, no el que ja ha passat’, és una de les seves frases que en romandran.] Ens demanava que fos de ver tot el que diguéssim, i que no hi hagués una retòrica excessiva. Deia que un poeta havia d’expressar la veritat i li exigia una veu pròpia.
—Així és també la seva poesia?
—La seva poesia també ho reflecteix, això, tan en la part visual (només usava la minúscula per donar el mateix valor a totes les paraules), com pel fet que la seva obra és un sol poema llarg que va rellegint. Tot i que també és veritat que en els últims anys estava una mica més desencantat de la vida.
—Què hi trobem, en la poesia de Francesc Garriga?
—Hi ha moltes imatges que es repeteixen, molts animals, i sempre en l’últim poema s’acomiada. Són poemes esperançats i molt despullats de tota disfressa.
—I com va ser que vau fer l’antologia dels seus poemes amb Pons Alorda?
—En Jaume C. Pons Alorda i jo vam fer aquesta antologia, que en un primer moment havia de publicar Labreu, però el projecte va quedar aturat perquè en Garriga va publicar un altre llibre de poemes en aquesta editorial. Temps després, quan vam fundar AdiA Edicions, va ser ell mateix qui va suggerir de publicar-la en el nostre segell. I vam fer l’antologia perquè ell mateix ens va animar a fer-la, en una de les estades que féu a Mallorca. Aleshores ja li havíem dedicat un número monogràfic a la revista Pèl Capell, l’any 2011, una revista que fèiem uns joves de Mallorca que vivíem a Barcelona. En aquest número hi van participar més de cinquanta persones.
—I l’antologia, com la vau enfocar?
—Vam descartar els poemes de mitologia clàssica i els que feien referència al món de l’art, i vam prioritzar els poemes sobre la vida, la mort, la dualitat i la metaliteratura. També vam demanar al Marc Romera que ens fes l’epíleg.
—L’edició de l’antologia ‘Demà no és mai’ inclou un CD on es pot escoltar Francesc Garriga recitant els seus poemes.
—Ens va dir: ‘Em faria molta il·lusió enregistrar els poemes.’ És clar, qui era jo per a privar-lo d’aquest plaer! I ho va voler fer a casa seva. Va estar molt content. N’hi ha més de trenta. I quan el sents recitar, és una veu tan pròpia i bella, que després ja per sempre el llegeixes amb la seva cadència. I aleshores agafa molt de sentit.
—L’antologia també conté set poemes inèdits.
—Va ser ell que els va voler incloure, perquè fos un llibre més especial. L’últim és escrit a Mallorca, i parla dels galls de casa meva.
—Francesc Garriga ha estat un autor recuperat i reivindicat per les generacions més joves de poetes. Això ja diu tant…
—Sí, ell era el padrí de l’Horiginal, apassionat de la poesia jove, que considerava més autèntica, perquè no fa randa. A l’Horiginal, hi venia sempre que podia. Fins i tot posava per davant del Barça (ell, culé com era) un recital a l’Horiginal. Indirectament va ajudar molts joves a començar. Jo en sóc un cas.
—En quin sentit?
—Quan ja havia publicat tres o quatre llibres, vaig guanyar un premi del qual ell era jurat. Quan el vaig publicar en va fer l’epíleg i aleshores sí que va començar una relació molt estreta: sempre abans de publicar cap llibre, i ja són tretze, havia de passar pel sedàs dels seus comentaris. I encara una altra cosa: a l’editorial AdiA, els dos primers títols no haurien sortit si no li haguessin agradat a ell. En Garriga sempre deia el que pensava i això jo ho valorava molt, tot i que també li va portar algun enemic, és clar.
—Com recordareu Francesc Garriga?
—Com una de les persones més amigables i vitals que he conegut. Transmetia una energia difícil de trobar. Avui em sento orfe, depenia molt de la seva opinió.
