Aprendre a viure en la diferència

La sorpresa, o la idea que el seu fill s’escapa de la ‘normalitat’, els porta en molts casos a buscar noves opinions en altres professionals, a convertir el problema en monotema en trobades familiars i d’amics, o a buscar informació a Internet fins a verificar que aquest és el diagnòstic i que són necessaris una sèrie de canvis en les rutines. A partir d’aquí comença el procés d’acceptació i la posada en pràctica d’un protocol per a cada cas.

En funció de la personalitat del nen i de la seva maduresa, es pot donar el cas que els pares es converteixin en pares sobreprotectors o ‘pares helicòpter’ que sobrevolen els seus fills per intervenir en qualsevol situació. Els transformen en nens bombolla afavorint l’aïllament, impedint-ne la socialització per evitar les pors respecte la malaltia perquè temen que els pugui passa res, sobretot si ells no hi són. I, en part, tenen raó: els seus fills necessiten adaptar-se i dur a terme una sèrie de canvis per no arriscar la seva vida i la seva salut. Però, fins a on convé protegir? On són els límits?

Ja se sap que la por paralitza, no deixa decidir amb claredat i condiciona la manera de pensar i actuar. I la por que els pares transmeten als seus fills impedeix que es desenvolupin amb seguretat i confiança. Si els pares traslladen la por als seus fills, els nens tindran poca iniciativa, se sentiran bloquejats i atemorits, i seran fills dependents, en alerta permanent i amb una por desproporcionada a tot allò desconegut. Tot això condiciona el seu desenvolupament i es reflectirà en la seva feina, en les relacions personals, socials i sentimentals; en definitiva, en la forma en què es desenvoluparà en la vida adulta.

Els pares hi són per protegir, però no per sobreprotegir; hi són per acompanyar, i no per substituir. Construeixen dia a dia la imatge interior dels seus fills amb el tracte, l’afecte i el que amb el seu comportament traslladen als seus fills. Saber cuidar sense sobreprotegir forma part d’una futura autoestima, confiança i seguretat.

Molts pares diuen “mentre pugui, ho faré jo” o “quan jo no hi sigui, ja ho farà ell”, i la vida ens demostra que no és així perquè el que no s’ensenya amb naturalitat i de petits costa molt més aprendre-ho un cop adults, quan ja tenim una sèrie d’hàbits i vicis adquirits. Sobreprotegint, estem trampejant la vida dels petits.

Quan  esteu sobreprotegint els vostres fills? Reconèixer-vos en alguna d’aquestes situacions us donarà algunes pistes:

• No els deixeu dinar a casa els avis o dels amics, o assistir a festes d’aniversari si no hi sou vosaltres.
• No permeteu que vagin a dormir a casa dels seus amics, a intercanvis escolars, o de campaments.
• Eviteu competicions en què s’hagin de desplaçar, o fins i tot limiteu la pràctica esportiva.
• No voleu que mengin a l’escola, no aneu a restaurants i superviseu cada moviment seu quan hi aneu.

La solució davant d’una vida amb altres ‘característiques’ no passa per aquesta manera d’actuar. Com a pares i mares, no estareu sempre al costat dels vostres fills per dir-los el que han de fer. Ells han d’aprendre a prendre decisions i a no etiquetar-se com “sóc al·lèrgic” o “sóc celíac”.

Com eduquem en la diferència?

Cada nen, segons la seva edat i maduresa, i des del moment en què és diagnosticat, ha de ser educat en alguns valors importants que l’ajudaran a dur una vida amb normalitat d’acord amb l’atenció que requereixi el seu trastorn o malaltia.

1. Responsabilitat. Si l’ajudes a conèixer què li passa, sense alarmes innecessàries, i a saber quins passos ha de seguir en l’alimentació o medicació, li aportaràs seguretat. Coneixent les conseqüències que implica no fer bé les coses, fomentes la responsabilitat cap a la seva salut.

2. Autonomia. Responsabilitat i autonomia van de la mà. Aconseguir viure amb autonomia i independència és un dels objectius vitals de qualsevol persona. Coneixem exemples clars de nens en cadira de rodes que, amb la seva gran perseverança i la que els transmeten els seus pares, aconsegueixen viure una vida plena i amb autonomia. Educar en la dependència no ajuda a créixer en cap pla, i menys en l’emocional. Per tant, no li evitis situacions ni facis per ell el que ell pot resoldre sol, encara que li costi més que a altres nens.

3. Resiliència. Aquest terme es refereix a la capacitat de sobreposar-se a les situacions adverses de la vida tot sortint-ne reforçat. Aquest valor, evidentment, no es transmet genèticament, sinó que s’educa. Per aquest motiu, és important que ensenyis al teu fill que tots ens enfrontem a determinades situacions que no depenen de nosaltres i que hem de dedicar la nostra energia a resoldre-les, enlloc de lamentar-nos-en. Entrena’ls més en la solució de problemes i menys en l’art de les queixes.

4. Respecte. Si eduques en la diversitat i fomentes el respecte amb el teu exemple, afavoreixes que ell ho faci amb els seus iguals. El teu fill normalitzarà el que tu diguis que és normal. Si et comportes desdramatitzant i normalitzant, ell també pensarà que el que li passa a ell no li passa a la resta de nens.

5. Comunicació. Tingues informat el teu fill perquè sàpiga les raons del que li demanis que faci. Facilita espais de comunicació perquè entengui el que li passa. Ajuda’l a conèixer les seves causes i les conseqüències d’un comportament no responsable en les seves accions. Ocultar o disfressar la realitat no l’ajudarà a responsabilitzar-se.

6. Reconeixement. No interpretis com a fet normal cada vegada que decideixi no menjar el que té prohibit o utilitzar el seu inhalador. Al contrari, transmet-li que ho ha fet bé, que és responsable, i que te’ns sents orgullós. D’aquesta manera es fixen les conductes que volem.

Quins comportaments hem d’evitar?

1. Victimitzar-se. “Fixa’t què ens ha passat”, “ara què farem?” o “déu n’hi do quin pla de vida” són frases que poden venir-nos al cap però que no solucionen res. No les utilitzis per presentar-lo al seu nou professor o a la mare del seu nou amic. El victimisme no és un bon company de vida: debilita i resta energia.

2. Etiquetar. Suposa condicionar la seva manera de pensar, sentir i actuar. Un nen etiquetat viurà i es relacionarà com a tal. Ho farà servir de pretext per justificar altres motius i dirà que li fa mal la panxa, que està cansat per endreçar l’habitació o que suspèn perquè no hi veu bé, i així activarà la teva alarma i compassió.

3. Aprofitar-se d’un error. Si enlloc de valorar l’intent que fa el teu fill ho tradueixes com una crisi i ho verbalitzes dient, per exemple, “és que l’haig d’estar supervisant jo perquè si no…”, només aconsegueixes que el teu fill creixi en la inseguretat i no se senti capaç d’assumir les seves responsabilitats.

No oblidis que ets un model educatiu a seguir i que ells faran servir les teves estratègies i les teves habilitats per caminar pel seu món. Ensenyar a viure el que ens toca sense victimisme, elaborar un pla d’acció, no acomodar-se, ampliar el nostre marge de maniobra i sortir de la zona de confort és el repte educatiu que teniu. Tot pare vol que el seu fill sigui feliç, però oblidem que per aconseguir-ho cal superar adversitats i no amagar-se.

No hi ha major seguretat per a un nen que veure com, davant l’adversitat, els seus li ensenyen a créixer i a superar-se. Aquests són grans llegats i aprenentatges que romanen. Educa, doncs, el teu fill perquè se senti acompanyat i no anul·lat.