Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  05.02.2015  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Jordi Bonet: 'No veig cap problema que Podem es creï de dalt cap avall'

Entrevista al candidat als òrgans de direcció de Podem Catalunya

Men?ame
 

Jordi Bonet (1973) és membre de Podem i forma part de la candidatura oficial 'Es clar que podem'. Si la setmana que ve la seva llista guanya, Bonet formarà part de l'òrgan de direcció de Podem a Catalunya. Psicòleg, és professor a la Universitat de Girona i al màster que ofereix el Macba a Barcelona. Tanmateix, ha viscut aquests darrers dos anys a Xile, on va fer de professor a la Universidad Autónoma de Xile i la Pontificia Universidad Católica de Valparaíso. Però a l'agost va tornar a Barcelona per viure el moment polític en primera persona, i també per motius personals. Diu que cobra 600 euros el mes. Es declara independentista i, a la vegada, contrari a la declaració unilateral d'independència. Dels quinze anys als divuit va militar a l'MDT, organització independentista històrica.

—Des que teníeu quinze anys fins ara, que en teniu quaranta-dos, ha evolucionat el vostre independentisme?
—Un dels elements que va fer que el reconsiderés va ser la meva estada a l'Amèrica Llatina i el contacte amb els pobles originaris. I comprendre que hi ha dinàmiques diferents de comprendre el concepte de nació, la vinculació amb l'estat, etcètera. Vaig viure a Xile i vaig estar contacte amb el poble maputxe. Veus que hi ha formes diferents a les tradicions europees, basades en un nacionalisme clàssic, vinculat a la idea que cada nació ha d'assolir un estat.

—I què veieu en els maputxes que us faci canviar d'opinió?
—Dins el Wallmapu històric, tens que els maputxes són els originaris, però són minoria en el propi territori. Un 32% o 35%. I allà veus que... Bé, la història maputxe no sé si t'interessa gaire...

—Home, no dèieu que havia fet evolucionar el vostre independentisme?
—No, bé. Com algunes altres històries. Aprendre més sobre la història de Catalunya, per exemple. I entendre el concepte de nació des d'un punt de vista més polisèmic. I permetre lectures diferents.

—Per situar-me: recomanaríeu el vot sí el 27-S per a la declaració unilateral d'independència?
—La fórmula hauria de ser un referèndum. Això ho ha explicat Gemma Ubasart, i ho comparteixo. La via unilateral ens aboca a un carreró sense sortida. El reconeixement internacional, què passa l'endemà, com gestiones el país, el deute, tot es complica. No vull viure en un país com el Transdnièster. Vull viure en el país del concert de països reconeguts internacionalment. Defenso que la via cap a l'autodeterminació ha de ser una via multilateral.

—És referèndum o res, doncs?
—En el context actual, és complicat. Quin és l'interès de Podem? És l'únic partit de l'estat espanyol que s'ha manifestat favorable al dret d'autodeterminació.

—Podem ha canviat tant, de les europees ençà, que jo no ho veig gens clar.
—Totes les vies són legítimes. Hi ha companys i companyes que veuen necessari d'optar per una via unilateral i de desobediència. Ho respecto. No és la meva via.

—Moltes parelles se separen unilateralment. I, escolteu, moltes són amigues després.
—No és un problema que sigui bo o dolent. No som aquí. Actualment la vida de declaració unilateral és la que va adoptar Kossove.

—No em relacioneu amb Kossove. Si us plau.
—D'acord. Digueu-me, quin país en els darrers anys ha adoptat la declaració unilateral?

—Digueu-me: quins països occidentals no permeten un referèndum? El Canadà, sí. Anglaterra, sí. Suècia, sí. Espanya, no. Optar pel referèndum a Espanya és fer trampa.
—És una discussió. Hi ha gent que diu que Espanya és irreformable. Nosaltres diem que hi ha una possibilitat per aquí. Que és reformable.

—'I per a què la vols, la independència', deuen preguntar a Podem de Madrid. Què responeu?
—Jo, en un referèndum d'independència, votaria que sí. Però el meu objectiu prioritari no és la independència.

—Passem a Barcelona. Us ho coneixeu bé, perquè vau ser president de la FAVB. Opteu per la confluència amb Guanyem?
—Òbviament. Crec que Ada Colau ha de ser la nova batllessa de la ciutat de Barcelona. Tot allò que sigui ajudar a fer fora a Trias és positiu. A la ciutat s'han deixat de banda els sectors més castigats per la crisi. Per exemple, un element clau és l'aigua. Guanyem apunta la idea de municipalitzar l'aigua. S'ha fet a ciutats d'Europa. No veig per què aquí no.

—I a Catalunya, també. La CUP municipalitza l'aigua.
—A la CUP li tinc un grandíssim respecte. Som companys des de sempre. Sempre m'han semblat digne d'admiració. La diferència entre la CUP i Podem és més de mètode. La CUP fa una feina de mica en mica. Municipal, autonòmic, connexió amb les lluites que es desenvolupen a les places i les viles. Aglutinar aquestes lluites. Mètode formigueta i acumulació de forces. Podem és el mètode del tsunami. No és entrar a l'àmbit més petit, sinó és la hipòtesi nacional-popular, o populista, que s'ha experimentat en un seguit de països. Semblava que aquí no funcionaria, i sembla que sí. Ens ho anuncien les enquestes. Amb tots els riscs i complexitats que té. Ha estat un tsunami tan gran, que no pots controlar el que és Podem. Podem ha crescut sense òrgans de direcció. Encara hem d'escollir la direcció catalana, per exemple.

—Podem ha crescut amb uns òrgans de direcció claríssims. Podem es crea de dalt cap avall, i la CUP de baix cap amunt.
—Sí, però per mi això no és cap problema. Potser perquè vinc de Sud-amèrica i conec els processos que s'han desenvolupat a l'àmbit sud-americà.

—Us hi sentiu còmode, amb l'etiqueta anticapitalista?
—Personalment no m'agraden les etiquetes.

—Entre anticapitalista i pro-capitalista, on us situeu?
—Cap de les dues. Jo em situaria en l'etiqueta demòcrata. Una democràcia no solament formal, sinó social i substantiva. Seria l'única etiqueta que em posaria.

—Vau ser professor a Xile amb un bon sou. Però torneu. Per què ?
—La política no és l'únic que em fa tornar, però sí que és un dels motius. Passen coses a tots els nivells i és important de decidir. Amb Podem i en el cicle sobiranista. Però també torno per motius familiars.

—I torneu amb un sou de sis-cents euros. Drama. Professors joves que teniu un mur davant: homes de seixanta anys fent classes i que no marxen. Com ho canvieu?
—És difícil. Hi ha una precarització molt forta. I en part n'és responsable el govern de la Generalitat. Hi ha hagut una política bastant erràtica. En el moment de creixement, les universitats van endeutar-se, van crear parcs científics, etcètera. I ara som en la posició contrària. Ho hem de redimensionar. I, amb la crisi, com es redimensiona? No amb la gent que té més estatus, que són intocables, sinó amb aquells sectors més precaris. L'última proposta és reduir el graus a tres anys. Tres anys de grau, i dos anys de màster. El 3+2. Ara som a 4+1. Quatre anys de grau, i un de màster.

—De veritat voleu el 4+1?
—Quin sentit té? És el tema de les taxes. El 3+2 és més car.

—No necessàriament. El 4+1 és com l'amplada de via. Tot Europa va per una via i Espanya, a banda. Ens tanca. Ens aïlla. Fem el 3+2 i que l'educació sigui de franc. Però connectem-nos a Europa, si us plau.
—El problema aquí és el decret que hi ha. I els interessos que hi ha. Si nosaltres fóssim en un altre país, diguéssim més europeu, que hagués fet una defensa de l'educació superior, jo el 3+2 no el veuria com un problema. A la Universitat veiem que...

—...que teniu elefants i no els moveu. Ens passa a tots, però a vosaltres especialment. Rebeu les conseqüències d'una generació tap.
—És un problema que l'hem d'enfocar. Hi ha generacions a les quals sabem que difícilment podrem disputar-los el lloc.

—Ho veieu tot molt negre. Tot és ui, ui, ui. La DUI, ui. La independència tradicional, ui. Disputar el lloc a la generació tap, ui. Home, una mica d'alegria.
—Ha ha! Serà complicat. I en el fons, si us hi fixeu, la generació que porta Podem, com la CUP, som aquesta generació que disputa el lloc a la generació tap. Entre la CUP i Podem hi ha més afinitats que no sembla. Hi ha una generació que defensa un partits i unes gerontocràcies que s'han instal·lat dins el règim polític.

—No sé si m'he deixat res.
—Bé, ha estat una mica rara, aquesta entrevista. Sou un entrevistador molt estrany.

Men?ame