Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  04.02.2015  06:00

Autor/s: Andreu Barnils

Francesc Canosa: 'El caliquenyo és el tabac del poble'

Entrevista al periodista i escriptor, que ara publica 'Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo'

Men?ame
 

Francesc Canosa (1975) és articulista del diari Ara, membre de l'equip del programa 'Spin Doctors' de Catalunya Ràdio, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, on es va doctorar, guionista i escriptor. Els seus articles són dels més llegits i comentats a la xarxa, on el seu estil sincopat arriba a atreure autèntics fans. Canosa va tenir uns inicis molt televisius: fou guionista per a Maria Teresa Campos, muntà la delegació en català d'Antena 3 a Lleida, passà per Canal 9. De fet, encara ara fa documentaris, com per exemple Joan Sales, l'home incòmode, la veritat que fa nosa, emès per TV3. Tanmateix, va acabar enfocant la carrera més cap a l'escriptura i, a banda els articles, cada estiu es tanca a Lleida a escriure llibres. Ja n'ha fets uns quants, com ara 'La Barcelona pecadora. Domènec de Bellmunt' (2009); 'República TV: la Catalunya de la primera televisió' (2009), 'Memòries d'un país i d'un partit: Unió Democràtica de Catalunya' (2011). El darrer és 'Fumar-se el franquisme (2015)', que Ara Llibres acaba de publicar.

En aquest llibre Canosa descriu, amb el seu estil de frase curta tan característic, la 'Catalunya caliquenyo'. Ha anat a cercar les famílies que fabricaven caliquenyos amb plantes de tabac durant la postguerra i el llarg franquisme. Fets il·legalment, d'estranquis i per sobreviure. En aquestes pàgines s'hi llegeix una Catalunya aixafada per la guerra i la misèria i, enmig de l'erm, una gent que s'espavila. A base de capítols curts, píndoles, explica aquesta indústria domèstica dels caliquenyos, que del 1940 al 1970 va ser font d'ingressos de milers de catalans. Allò que ell en diu 'la memòria visual i olfactiva d'aquest país'.

—Per què, aquest tema?
—Perquè és el que sempre reivindico: que el problema del nostre país és la memòria. I com pocs han explicat molts. I com hi ha històries que sembla que siguin més importants i unes altres que no. Traduït: que moltes vegades el franquisme s'explica a través dels manifestants urbans dels anys seixanta i setanta i no a través dels que a Lleida, per sobreviure, van fer tabac. Em sembla un model. No reivindico la pagesia d'una manera idíl·lica. En reivindico l'actitud. Com si això no hagués existit, o valgués. Però si els temps són pagesos! Ara és com ells, el fes-t'ho tu mateix. Els pagesos tampoc no tenen rellotge, com nosaltres, en la societat xarxa. El pagès és el tuteig amb la realitat. El no dimitir. Se me'n va la collita a la merda? Doncs planto tabac.

—Què és l'Atlàntida catalana?
—La zona humida del canal d'Urgell. Per a mi és la gran història catalana del segle XX. És una cosa que tots hem anhelat: el pacte ciutat-camp, pagesos-burgesos, per a convertir el clot de l'infern en l'autèntic rebost de Catalunya. L'Atlàntida és com en dic jo. Està esfondrada i el canal d'Urgell emergeix les aigües. Tota aquella zona de Lleida passa del marró terròs de misèria, de ser el clot de l'infern, al verd esperança. Aquí hi ha una idea de país molt bèstia i acaba essent això: un jardí d'una grandiositat horitzontal que proveeix el país. Aquí és on plantarà el tabac.

—Com hi entra, el tabac, a casa nostra?
—Els dos gran centres de caliquenyos de l'estat són València i Catalunya, amb Lleida com a 'clúster-caliquenyo', que en dic jo. Perquè són els soldats catalans i valencians que van a la guerra de Cuba i quan en tornen porten el 'know-how'. El coneixement. Saber com es planta tabac. És així. I diuen: també ho podem fer aquí. En aquestes zones hi ha el mateix clima que a la millor zona de Cuba, Pinar del Rio.

—Quin clima?
—El tabac necessita 80 quilòmetres de distància amb el mar, marinada, i rosada al matí, que xopi molt. El tabac necessita bossa d'humitat, i aleshores neix fort. A Lleida i València hi ha condicions climatològiques que són el 90% com les de Cuba. Hi ha un capítol també dedicat a la zona d'Horta, de València, un gran centre. Però donaria per un altre llibre. Avui, si vas als estancs, hi trobaràs molts caliquenyos que són de fàbriques petites del País Valencià.

—El monopoli del tabac. Poca broma.
—El monopoli més antic i profitós de l'estat espanyol, des de 1636, era el del tabac. L'any 1898 la pèrdua de colònies implica la pèrdua importantíssima de tot el tabac que venia de Cuba i de les colònies. Va ser terrible per a la hisenda espanyola. Entre un 14% i un 20% eren impostos derivats del tabac. De sobte, problema. I els espanyols s'han de posar a pensar. El 1917 fan una llei que permet de plantar tabac als pagesos. I aquí comença una mica la història. Però la gran història és la guerra i postguerra. L'Espanya autàrquica. L'Espanya autoinsuficient. La misèria. I en plena postguerra i més enllà, el caliquenyo és el cigarro del poble. És el sis-cents.

—En aquest ambient apareixen dones com la supervídua.
—Pensa-hi: ella era una dona amb dos fills, una àvia de noranta anys, els sogres i una cunyada que no està gaire bé. Doncs va i el marit es mor. I ara, d'aquests te'n has d'ocupar tu. Tota sola. Aquesta és la supervídua. La dona que gràcies als caliquenyos va tirar endavant. Jo he vist la cultura del 'brillo i espavila't'. Té un capítol dedicat a ella. He fet entrevistes a unes quaranta persones. Com la Teresa, per exemple. Tota la vida fent caliquenyos i no s'ha posat a fumar-ne fins ara, de ben gran. Ha ha! Se'ls fuma a casa, on encara en fa. Per passar l'estona, ho fa. Perquè també veus que el caliquenyo és un cigar humà. És torçut, imperfecte, i es fa manualment, que això és un 'domestic system'. Hi ha tot de microfàbriques repartides i és dels primers cops que les dones poden rebre un sou per una feina. Això també és molt important.

—Un cas curiós és el senyor Tarragó.
—Té un punt de justícia poètica. El caliquenyo es mor amb la fi de la dictadura. És quan es comença a apagar. Aquella economia ja no té sentit. Hi ha gent que després de tants anys fent tabac d'estraperlo es vol legalitzar. Però es troben amb el monopoli de Tabacalera. Una paret. Fins que a mitjan anys noranta s'acaba per fi el monopoli. La lluita és espectacular. I el senyor Tarragó, que ve d'aquell món dels anys quaranta en què es fabricava de manera il·legal, veu com l'any 2000 és la primera empresa que Tabacalera autoritza a fer tabac. Tenia El Indio, de marca.

—Pregunta obligada: heu fumat caliquenyos?
—Sí, i no me'l vaig acabar. Pesant, lent, s'apaga. Però no buscava pas això. Jo buscava l'olor. Jo volia l'olor. Aquesta olor és una mica com dir: és un ésser viu. És molt present, molt més que no el fum del tabac que, encara que costi de creure, és més subtil. La del caliquenyo és superpesant. Jo la relaciono amb aquesta humanitat tan abrupta, tan bèstia, que t'esgarrapa.

—Us ho passeu bé escrivint. Això és clar.
—Jo necessito que el text jugui. Que sigui juganer. Abans del llibre ja sabia que havia de ser un llibre caliquenyo. Curt, intens, comprimit. Aquest llibre podria haver tingut quatre-centes pàgines. Però no, ha de tenir intensitat caliquenyo. Jo no sóc apte per a la ficció. No n'he fet mai. La meva manera de mirar ja té un component de ficció.

Podeu comprar el llibre a la botiga de VilaWeb

Men?ame