Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  16.02.2015  00:20

Autor/s: Mariló Sanz Mora

'El vol de l'Esparver' de Francesc Mompó

Recomanació de la Biblioteca Pública d'Aielo de Malferit

Men?ame
 

Des de la Biblioteca Publica Municipal d’Aielo us mostrem, una vegada més, literatura nostra. No cal buscar molt lluny per trobar bons llibres i autors excel·lents. I no ens limitem a mirar l’última novetat que ha eixit al mercat, també ens interessa mostrar llibres que fa anys que estan escrits i que ja no acaparen l’atenció primerenca.

Hui parle d’un llibre publicat fa dos anys. I ho faig perquè em va agradar tant per estil com per temàtica. Hui parle de 'El vol de l’Esparver' de Francesc Mompó, un autor del qual podem llegir narrativa curta, literatura juvenil i també poesia. 

Francesc Mompó és un escriptor de la Vall d’Albaida, concretament del poble veí al meu, però especifique, de bestreta, que no el conec personalment i que el que acabaré escrivint a partir d’aquest moment, si és bo no és per compliment, és perquè ho pense sincerament.

Comence amb el títol, 'El Vol de l’Esparver' que denota esperança, enlairar-se suposa llibertat. Amb eixa idea preconcebuda he començat a llegir aquest llibre carregat d’història camuflada, és a dir, una història que l’autor mostra en xicotetes dosis i utilitzant l’excusa d’una tertúlia setmanal en un berenar d’amics. Aquesta part m’agrada. Sovint llegim compendis d’història que semblen transcripcions de la viquipèdia, però en aquest cas la història va sorgint en forma de conversa, de manera informal, dissimulada entre un mos de coca en llanda i un glop de xocolata. Apareix en forma de debat, de conversa, pregunta i resposta, entre els diferents assistents a la cita de dijous, un berenar-tertúlia que acaba sent un ritual. Hi s’hi mostren diversos punt de vista del que s’hi fa o no s’hi fa, política i socialment, a Madrid o València. I amb els punts de vista dels tertulians el lector va comprenent i va endinsant-se en l’època.

I m’agrada també perquè, a més d’aquesta part històrica fàcil de digerir, alhora que els protagonistes mengen la coca en llanda tan típica nostra, tan típica de la Vall d’Albaida, la novel·la té ingredients costumistes que ens mostren el dia a dia quotidià de l’Olleria i dels pobles del voltant entre els quals s’hi troba el meu.

Llegir 'El vol de l’Esparver' convida a submergir-nos en altres temps. Són els anys en què els moriscos que abans havien manat en aquestes terres han d’amagar les seues creences, l'època en la qual les vides estan supeditades a unes regles dures i estrictes que han de ser obligatòriament seguides. Eixir-se’n de la norma és iniciar un camí nou, diferent i no acceptat fàcilment per la resta de la gent.

No importa si el protagonista és cristià vell o cristià nou, cadascú en el seu terreny té unes normes, de submissió en alguns casos, de protecció o d’inquisició en altres. I les normes, com passa sempre, es deixen de complir sovint, moltes vegades seguint les directrius del cor, i de l’amor que no sap de cadenes.

La novel·la mostra una gran història d’amor intensa, per prohibida i per clandestina, també ens en mostra altres de secundàries que envolten la primera. I tot està escrit utilitzant una prosa poètica. M’agrada com l’autor va filant les idees, com encertadament adjectiva, com de vegades fa poesia. M’agrada la fluïdesa de llenguatge expressada i m’agrada la riquesa de vocabulari, que sovint barreja amb llenguatge del dia a dia.
La història entre Silvestre i Albina és l’eix que mou el relat i dóna sentit al text, però no s’han d’oblidar les històries paral·leles que sorgeixen al llarg de les 360 pàgines que té el llibre. Són històries situades en aquesta vall que m’envolta, i això contribueix a notar en tot moment un sentiment de familiaritat. Però no és novel·la localista, també està situada en altres comarques del voltant i la trama podria tenir d’escenari qualsevol altre lloc. Són històries que van desgranant la realitat social, perquè van descrivint retalls de vida: l’obrador de vidre de l’Olleria, el bordell on periòdicament acudeix el comandant, la sega de l’arròs a la Ribera... tots aquests aspectes i molts d'altres més queden plasmats perfectament en la novel·la, deixant constància així de 'maneres de fer' que el temps i els avanços s’han encarregat de canviar.

Potser referència està tergiversada. Tan s'hi val si hi ha transgressió o no, és un recurs més a disposició de l’escriptor. Les novel·les no són llibres que s’han d’agafar al peu de la lletra. És un fet i s’ha d’acceptar així. A mi mateix m’estranya el nom que sovint utilitza referint-se a Aielo de Malferit. Francesc Mompó l’anomena sempre Aielo del Marqués quan es refereix a aqueste poble meu, veí del seu. En ocasions he llegit textos d’Aielo emmarcats en aquella època, textos escrits per historiadors que han tret la informació escorcollant en arxius i mai he vist escrit el nom d’Aielo així. Per altra banda, l’autor tampoc no diu cap mentida perquè ben cert és que en aquella època el poble era del marqués i de ningú més. Els impostos abusius i la sobirania feien que tot girara al voltant d’un estricte marquesat que no tenia contemplacions abusant dels treballadors que havien de complir religiosament pagant.

Parlava abans que 'El vol de l’Esparver' és una història d’amor, d’estima, una història que promou la tolerància entre pobles i mentalitats, però també és una història política, perquè alhora que mostra la vida dels protagonistes, va desgranant pas a pas el devenir social convuls de l’Espanya durant la Guerra de successió, que acabà desastrosament per a nosaltres en la batalla d’Almansa l’any 1707, quan lluitaren les tropes de Felip d’Anjou, nét de Luis XIV de França, coronat com Feli V, i les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria. La conseqüència fou que les tropes borbòniques guanyadores ocuparen aquestes terres nostres i implantaren el Decret de Nova Planta i l’absolutisme de la monarquia espanyola. Entre altres coses, el nou govern central suposà una imposició del castellà i la prohibició de parlar la nostra llengua valenciana, amb càstigs durs per a tot aquell qui la parlara.

Es va perdre molt en aquella batalla d’Almansa. A hores d’ara encara hem de lluitar perquè la llengua valenciana, per a mi la materna, la que estimem perquè és la nostra, tinga el valor que es mereix.