Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  30.01.2015  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Antoni Castellà: 'Si el 27-S guanya la independència, hem de pactar amb Podem a Madrid'

Entrevista al membre del comitè de govern d'Unió Democràtica de Catalunya · Proposa una estratègia per després de les eleccions plebiscitàries

Men?ame
 

Una de les incògnites dels mesos que ens separen de les eleccions del 27 de setembre a Catalunya és quin paper farà Unió Democràtica de Catalunya (UDC). S'afegirà al bloc de candidatures independentistes? Subscriurà el full de ruta comú? Anirà a la seva amb una proposta de tercera via? Què farà Duran si el seu partit opta per la via independentista? En parlem amb Antoni Castellà, membre del comitè de govern d'UDC, que en aquesta entrevista fa una proposta arriscada per després del 27-S. També explica quin és, a parer seu, el model d'estat que hauria de tenir la Catalunya independent.

—Unió demanava d'esgotar la legislatura i el president ha decidit d'avançar les eleccions al setembre. Com ho valoreu?
—El fet més important no era quan si no per a què s'havien d'utilitzar aquestes eleccions. Jo sempre havia dit que si es tractava de fer unes eleccions autonòmiques normals, s'havia d'esgotar la legislatura. Normalment un govern fa això. Si les eleccions són unes plebiscitàries i serveixen per a fer el referèndum que no ens han deixat fer, cal fer-les com més aviat millor. Calia un acord tan transversal com fos possible en l'àmbit sobiranista. Si la condició va ser que es fessin amb acord i la data més pròxima possible era el 27 de setembre, em sembla que és una bona notícia. Però tinguem clar que ha de ser tan semblant com es pugui a un referèndum i tan allunyat com es pugui d'unes eleccions convencionals autonòmiques.

—Però Duran i Lleida deia la setmana passada que no serien unes plebiscitàries…
—Penso que Duran ho deia en el sentit que, en estat pur, una única llista que aglutinés el sí a la independència és allò que més s'assembla a un referèndum. Per això jo estava d'acord amb la proposta inicial que va fer el president de la Generalitat. Ara serà la voluntat política dels partits allò que donarà caràcter plebiscitari a les eleccions del 27-S. La voluntat del president Mas i també de CiU és que siguin unes plebiscitàries. Estic convençut que ERC també ho vol. El desenvolupament del pacte ha de ser convertir el 27-S en el plebiscit que no s'ha pogut fer. Hi insisteixo: si no havíem de fer unes plebiscitàries, no calia fer eleccions avançades.

—Amb llistes separades i amb un calendari tan complicat, serà molt difícil que la gent voti amb sentit plebiscitari.
—Ningú no va dir que això seria fàcil. Aquest procés és el desafiament més important de Catalunya des de fa tres-cents anys, pel cap baix. Caldrà la capacitat, l'habilitat i la grandesa del sobiranisme per a encarar tot el soroll que interferirà en el debat sobre la independència. L'estat espanyol ens ha entretingut amb el debat sobre la legalitat del procés. I tothom ha caigut en la trampa. Ara seria un drama si aconseguissin tenir-nos entretinguts en un debat sobre la naturalesa i la legitimitat de les eleccions. Ara és el moment de superar el soroll, de veure clar que ens hem de comptar per saber si hi ha majoria sobiranista. I si hi és, aplicar el mandat polític i legítim per esdevenir un estat sobirà.

—El 27-S es planteja el plebiscit sobre la independència. Unió ja no podrà ajornar més la decisió. Haurà de dir si vol la independència o no.
—Des d'abans del 9-N, els militants d'Unió tenim un mandat aprovat en un consell nacional. Un mandat que es pot interpretar com a llibertat de vot. Però vull destacar exactament el document que es va aprovar en aquell consell nacional i que ens obliga a tots. Diu que l'objectiu global del partit és assolir la plena sobirania. Això no es pot discutir perquè és un mandat intern. A partir d'ací, el document descriu tres vies per a assolir-la: exercir la independència prèvia a una proposta confederal; una reforma constitucional que obri el camí de l'autodeterminació; i un estat independent. Ho recordo perquè tothom sàpiga que ja hem aprovat un document que marca l'objectiu de la plena sobirania i que incorpora l'estat independent com una de les vies per a aconseguir-la.

—Però què farà Unió concretament el 27-S? Per quina via es decantarà?
—Si anem a les eleccions amb candidatures que demanin a la ciutadania si vol que Catalunya esdevingui un estat independent, jo defensaré que Unió hi ha de ser. Una altra cosa és la discussió instrumental. És a dir, si hi hem d'anar amb Convergència o amb Esquerra o amb tots plegats. No vull crear cap polèmica, però tot es pot discutir. El debat que cal fer és què volem oferir als ciutadans en aquestes eleccions. Després ja decidirem amb qui i com. De moment, ja sabem que l'objectiu d'Unió és la plena sobirania. Ara caldrà decidir per quina de les tres vies ens decantem. I jo defenso que les dues primeres són esgotades i tan sols queda l'opció de l'estat independent. De moment, el partit diu que totes tres vies són vàlides. I jo i molta altra gent treballarem perquè s'opti per la independència.

—Si no s'opta per la independència, no hi haurà llista amb Convergència.
—Ara hem de decidir quin camí agafem. Ara no em preocupa si anirem amb CDC o no. No dic que no sigui important. Però és un debat instrumental que haurem de fer quan tinguem decidit com volem accedir a la plena sobirania. Unió ha de poder decidir-se a favor de la independència durant les setmanes o mesos vinents.

—Duran i Lleida fa temps que es dedica a abocar aigua al vi. Aquesta és la impressió que té molta gent. O penseu que no és justa aquesta impressió?
—No sóc ningú per a dir si és justa o no. Duran sempre ha estat coherent. No diu ara coses diferents de les que deia anys enrere. Unió és un partit amb una certa pluralitat. Jo no defenso la mateixa fórmula final que defensa en Duran i formem part del mateix òrgan de direcció i ens vam presentar en la mateixa candidatura. Què és allò que compartim? L'assoliment de la plena sobirania. Si ho pregunteu a en Duran, la resposta és la mateixa. No compartim el mecanisme per a arribar-hi. Ell considera que és possible d'arribar a la plena sobirania a través d'un acord de cessió amb l'estat espanyol. Jo penso que aquesta via és esgotada.

—Es fa difícil de pensar que Duran pugui continuar al capdavant d'Unió si tria el camí de la independència.
—És una decisió seva. No crec que sigui incompatible. L'objectiu central continuarà essent la plena sobirania de Catalunya. Haurem escollit l'instrument. Unió és un partit amb uns estatuts molt fidels als principis republicans en termes de democràcia interna. Per tant, si el camí és la independència, haurà estat una decisió col·legiada que haurem pres i la respectarem tots.

—Si preguntem a les bases del partit si són partidàries de la independència, quin resultat tindrem?
—No ho sé. Ho hem de preguntar.

—Però coneixeu el partit i sabeu què s'hi cou…
—Ho podríem comparar amb allò passa al país. Als partits també és important que hi hagi un moment en què la militància s'expressi en conjunt. La decisió sobre la via per a assolir la plena sobirania, valdria més prendre-la en un congrés que en un consell nacional. Com més subsidiarietat, millor. Caldrà sotmetre-ho a votació i que la gent s'expressi.

—I després del 27-S, si guanya la independència, què caldrà fer?
—Tan important com assolir la majoria el 27-S és tenir clar què farem l'endemà. Quin serà el full de ruta. Podem discutir moltes coses. Però una cosa serà clara: tindrem un mandat democràtic. Crec que se'ns obre una oportunitat única. Això que diré pot causar polèmica. Però l'oportunitat la trobarem a les eleccions espanyoles. Si hi ha una majoria sobiranista el 27-S, hem de fer una llista unitària a les eleccions espanyoles. No per fer cap plebiscit, que ja l'haurem fet, sinó per actuar com a catalans que han decidit de ser lliures davant l'estat del qual hem de marxar. Si és cert que Podem pot tenir una majoria molt substancial, una llista transversal del sobiranisme pot tenir un resultat important en unes eleccions a Madrid.

—Seria com enviar una delegació. Però, per fer què?
—Podem té un projecte de regeneració per a Espanya i el sobiranisme el té per a Catalunya. Si el 27-S guanya la independència, hem d'oferir un pacte per a permetre la governabilitat a Podem en canvi del reconeixement del nou estat. Aquest acord posaria fi a totes les discussions sobre el reconeixements internacionals i de la Unió Europea. Seria la manera de fer un acord en què hi guanyés tothom. Espanya hi guanyaria la possibilitat de fer un procés de regeneració de l'estat i Catalunya hi guanyaria la llibertat. En aquests moments s'obren poques finestres d'oportunitat. I aquesta n'és una: llista unitària del sobiranisme després d'una victòria el 27-S i pacte amb Podem perquè pugui desenvolupar el seu projecte en canvi del reconeixement de la nostra llibertat. Aquest pacte facilitaria i clarificaria molt el procés d'independència.

—Això seria una jugada política força complicada…
—Però si anem de debò, hem d'atrevir-nos a jugar fort. Els processos d'independència s'han esdevingut històricament per vies violentes o per mitjà de la desestabilització o la reconstrucció dels estats d'origen. Catalunya ha renunciat amb encert a la confrontació violenta. Ens cal aprofitar qualsevol escletxa de reestructuració de l'estat. L'entrada de Podem ho permet. I seria un error de mirar-s'ho de lluny. Fer una llista amb aquest objectiu esvairia també tot el debat sobre si cal mantenir la dialèctica d'esquerres i dretes a les eleccions. El nostre objectiu no és governar ni reformar l'estat espanyol, sinó assolir un estat per a Catalunya. Per tant, les discrepàncies ideològiques no comptarien, en aquesta hipòtesi. L'únic objectiu seria anar a Madrid a pactar la separació en termes de benefici comú. Seria un pacte històric. Espanya es podria regenerar i Catalunya faria el seu camí.

—Podem no acceptarà de perdre una font d'ingressos que garanteix la viabilitat econòmica d'Espanya.
—Aleshores, que ho diguin clarament. També serà una prova per a saber fins a quin punt hi ha un objectiu real de regeneració d'Espanya. La independència es farà igualment. Nosaltres no els demanem que estiguin d'acord amb el què volem fer. Tampoc nosaltres no n'hem de fer res, de la seva renovació de l'estat. Els demanem que respectin la voluntat democràtica del poble de Catalunya. I ho fem facilitant-los la seva proposta de regeneració. Si no ho volen, m'agradaria escoltar Podem dient que no pensen respectar la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Si la seva proposta política és sincera, no han de tenir cap problema a fer aquest pacte. Per nosaltres seria aprofitar una via ràpida cap a la independència amb el reconeixement necessari de la comunitat internacional.

—Quina proposta té la democràcia cristiana per a l'estat català?
—La democràcia cristiana és aquella aproximació que equilibra el bé comunitari amb el respecte a la persona i sobre la projecció de la persona com construeix comunitat. Probablement, en el debat que tenim de regeneració política, aportem una bona recepta a l'hora de pensar els fonaments d'un nou país. No hi ha crisi d'ideologies, sinó crisi d'estructures d'intermediació, com ho són els partits polítics. Haurem de repensar l'estructura de participació i el sistema de partits. Ser un estat tan sols és un estatus jurídic. Això és relativament important. És important com farem l'estat: amb quin objectiu, amb quins mecanismes… Ara tenim un sistema que ens permet de votar cada quatre anys i poca cosa més. Continuo defensant la democràcia parlamentària, però s'han d'afegir més institucions als sistemes d'elecció democràtica. Podem escollir el síndic de comptes o el síndic de greuges? Podem votar el responsable d'una agència pública que distribueix ajuts? Podem votar els fiscals dels tribunals o el cap de la policia local?

—Aquest debat no es fa i és el més engrescador.
—Ara tenim l'oportunitat de fer-lo. El temps que queda fins al 27-S ens ha de permetre de debatre com volem que sigui l'estat sense continuar encallats en qüestions com la legalitat del procés. L'objectiu no és tenir una majoria de 50+1, sinó aconseguir una majoria folgada. I això es fa amb un debat sobre el projecte de país. Cal fer partícip tothom del disseny i la construcció d'un nou estat per als catalans. Més enllà de l'estatus jurídic de voler un estat, quin estat del benestar volem? Quina relació volem que hi hagi entre la societat civil organitzada i l'administració? Com s'han d'organitzar els partits? Quins mecanismes de participació tindrà la nostra democràcia? Què és més important, la titularitat dels serveis públics o quina qualitat de servei donem als ciutadans? Tot aquest debat no s'ha fet. I reivindico que des d'Unió —més enllà de defensar que cal tenir un estat— parlem de com ha de ser el nou estat.

—Quins són els models que trobeu més interessants?
—Ens agrada molt fer l'exercici d'emmirallar-nos en determinats països. Però és més interessant de pensar en exemples concrets i bones pràctiques. És clar que ens hem de mirar Dinamarca, Finlàndia… però fixem-nos que són països que no passen de deu milions d'habitants, amb tradicions democràtiques fortes, una societat civil molt activa, amb un nivell de confiança molt gran entre societat civil, món empresarial i institucions públiques. També tenen prioritats en la prestació de serveis públics poc orientades cap a debats ideològics, sinó cap a qualitat de serveis amb models progressius segons les necessitats i els nivells de renda. Posen la màxima prioritat en l'educació i la formació dels ciutadans. I són economies molt basades en el coneixement. Aquest seria el model que a mi m'agradaria.

—Ens cal fer molt d'esforç per a arribar a aquest model?
—N'hem de fer, però no en som pas tan lluny. No tenim totes les condicions necessàries. La primera de totes és tenir un estat. Perquè el principal obstacle per a avançar cap aquest model són les barreres legislatives i competencials que ens imposa l'estat espanyol, que té un model completament diferent. Si fa bé la feina durant uns quants anys, Catalunya podria ser com Dinamarca, però no serà mai com Alemanya. Per demografia és impossible. La pregunta és si Espanya té cap pla per a esdevenir Alemanya a mitjà termini. I ningú no respon aquesta pregunta.

—No hi ha projecte espanyol.
—Si jo fos un ciutadà espanyol estaria molt i molt preocupat perquè no hi ha projecte. Caldrà veure què passa en les eleccions espanyoles de la tardor. Coincideixo amb el president Mas: el moviment més regenerador a Catalunya és el sobiranisme. Hem de veure si el moviment regenerador espanyol és Podem. Ho han de demostrar.

Men?ame