Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  24.01.2015  06:00

Autor/s: Martí Crespo

Vicenç Bacallar, el sard botifler als orígens de la Real Academia Española

En ocasió dels tres segles justos de l'aprovació del lema 'limpia, fija y da esplendor' i dels estatuts de la RAE, repassem la vida d'un dels primers acadèmics

Men?ame
 

Us sona, la frase 'limpia, fija y da esplendor'? Si teniu una certa edat, potser direu que és l'efectiu eslògan d'un veterà anunci de detergents. En realitat, és el lema oficial de la Real Academia Española (RAE), aprovat juntament amb els estatuts avui fa just tres segles. Fundada dos anys abans a Madrid seguint el model de l'Académie Française (1635), el 24 de gener de 1715 la institució beneïda per Felip V va establir el seu reglament intern, redactat pels primers vint-i-quatre membres. Entre aquests hi havia Vicenç Bacallar i Sanna, un fervent filipista... de Sardenya.

Al mateix document on es publiquen els estatuts originals de la RAE s'indica que el primer ocupant del seient N de la institució espanyola hi va entrar el 23 de novembre de 1713. I se'l presentava així: 'Don Vicente Bacallar y Sanna, marqués de San Felipe, del consejo de su magestad y reformador de los Cabos de Caller y Galura, y alcayde de la Gran Torre: hoy enviado extraordinario de su magestad a la República de Génova.'

Fill de Pau Bacallar i Santucho, governador de Sàsser i del Logudor del 1691 al 1697, i de Maria Sanna i Mura, descendent d'una família de primera noblesa de l'illa mediterrània, Vicenç Bacallar i Sanna (Càller, 6 de febrer de 1669 - L'Haia, 11 de juny de 1726) es va destacar com a diplomàtic, lingüista i historiador. De llinatge il·lustre sard amb arrels probablement catalanes (o valencianes o mallorquines) i amb avantpassats notables com el bisbe de l'Alguer Andreu Bacallar, de ben jove es va traslladar a la península Ibèrica, on va rebre formació militar i política.

Carles II el va nomenar governador militar de Sardenya i a la mort del monarca, sense descendència, no va dubtar a decantar-se pel pretendent Felip d'Anjou en la guerra de Successió desencadenada pel tron hispànic. El futur rei Felip V li va premiar tanta fidelitat (Bacallar fou definit com a 'sequaç constant del monarca catòlic en la prosperitat i en la fortuna adversa') nomenant-lo el 1709 marquès de Sant Felip, un títol de caràcter no feudal en homenatge al sant del rei, i vescomte de Fuentehermosa.

Quan Sardenya fou ocupada per un exèrcit angloneerlandès el 1708 i va passar al domini dels Àustria amb el tractat d'Utrecht (1713), Bacallar es va veure forçat a retirar-se a Madrid. Però no va renunciar mai a la possibilitat de recuperar-la en nom de Felip V, fins i tot quan fou nomenat ambaixador especial a Gènova. Des d'allà, de fet, va secundar l'efímera ocupació borbònica de l'illa del 1717, una conquesta que es va haver de cedir poc després a la Casa de Savoia.

El 1724 fou nomenat ambaixador als Països Baixos, on es va morir dos anys després. El viatger membre de la Real Academia Española, col·laborador en la compilació del primer diccionari castellà, va deixar rere seu una biblioteca de setze mil volums i alguns escrits que no van contribuir gaire a l'esplendor de la llengua castellana: els poemes 'Las Tobias' (1709) i 'El Palacio de Momo’ (1714), el tractat 'Monarchia Hebrea' (1719) i 'Description geographique, historique et politique du royaume de Sardaigne'. Una mica més d'interès van tenir els seus 'Commentarios de la guerra de España y historia de su Rey Phelipe V el Animoso desde el principio de su regnado hasta la paz general del año 1725', encarregats pel mateix Felip V i on Bacallar va mirar de recollir-hi els fets més destacats de la guerra de Successió dins la península i fora. Tot i atacar-hi l'austrofília dels catalans, la voluntat de respectar els bàndols en conflicte i la tendència a l'objectivitat de l'obra no van convèncer el monarca absolutista, que va ordenar que es retirés de la venda.

Bacallar es va morir sense descendència masculina i el títol de marquès de Sant Felip, vinculat per sempre més a Sardenya, va passar via matrimoni de la seva filla Giuseppa a Francesco Amat Tola, membre d'una antiga i distingida família de l'illa… d'origen català.

Informació relacionada:

La persistència de la Corona d'Aragó més enllà del 1714, a l'Alguer (29-4-2014)

Men?ame