20.11.2015 - 06:00
—Podem estar tranquils amb el dret civil català? Està salvat?
—Sí. Haig de trencar una llança a favor del parlament perquè ha fet molt bona feina. L’ha esporgat, l’ha posat al dia, l’ha fet un dret vigent i, per tant, en teoria és un dret molt valuós i no l’hem perdut, sinó que l’anem mantenint. Ara, em sap greu que hagin desaparegut algunes figures.
—Quines?
—Sobre les parets mitgeres, per exemple. Entre les cases que són de costat, hi ha les parets mitgeres. Són les parets que aguanten les bigues de les dues cases que són de costat. Al nou codi civil se li va ocòrrer de dir que de les parets mitgeres, mitja era d’una casa i mitja de l’altra. Això és una bestiesa. La paret mitgera té un doble ample perquè la biga, si no la poses assentada a tota la paret i tocant el veí, cau. Per això, el dret català antic diu que les parets mitgeres nostres són totes senceres d’una casa i de l’altra. No fa gaire vaig portar un judici i l’altre advocat, que s’havia llegit el nou dret civil català, li va dir a la jutge que la llei diu que la paret mitgera és mitja d’un i mitja de l’altra. Però vaig guanyar el plet, perquè segons l’antic dret civil, la paret mitjera és de tots dos propietaris. Cal respectar el dret civil antic. A més, el dret civil català era consuetudinari, que vol dir que és semblant a la commonwealth. No hi ha havia lleis, sinó que s’anaven construint a mesura que sortien els problemes.
—Hi ha més casos com aquest?
—Un dels endarreriments de la justícia a Catalunya és el poc ús del català.
—Al nostre despatx, tot surt en català menys si ha d’anar al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional. Ara, els advocats que treballin en català es troben amb comptagotes i el mateix passa amb els jutges. N’hi ha molt pocs. Això fa una certa angúnia. Si no l’usem, no el posem al dia.
—Quina solució proposeu?
—Seria fàcil. Quan la gent va a buscar un advocat ho fa perquè té un cas que el vol guanyar. Hi ha qui pensa que com que els jutges són castellans, val la pena fer-ho així perquè els jutges ho entenguin. Això ha de marxar del cap de la gent. Potser sí que els jutges són castellans, però entenen el català i per tant, ho han de poder resoldre igualment. A mi no m’ha passat mai que un jutge no m’entengui.
—Som un país que tenim completa seguretat jurídica?
—M’agradaria que tots els països tinguéssin la seguretat jurídica que tenim nosaltres. És absoluta. El cos jurídic català potser no té dret penal, però és perquè se l’ha reservat l’estat. Si mai el necessitem, el podrem fer en poc temps.
—En el camí capel nou estat n’hi pot haver?
—Em sembla que estem patint més mentre no tinguem un nou estat que desprès A Catalunya hi ha molt bons juristes, gent amb molta profunditat intel·lectual, amb molta capacitat d’entendre el país. No és d’ara. A Catalunya l’han salvat els pagesos i els notaris.
—Per què?
—El pagès és el que coneix la terra i el notari el qui coneix el dret. Si haguéssin anat a la contra, el pagès hagués fet barbaritats i el notari també. El notari català escoltava el pagès i van constituir l’herència i l’hereu. Potser és injust des del punt de vista personal, però des del punt de vista social, això ens ha salvat el país. El pagès anava a fer testament i el notari li deia que la masia havia d’anar per l’hereu. I això no s’ha anat fent amb lleis, sinó amb escriptures. Això ho tornarem a fer.
—Voldríeu ser jutge en un nou estat català?
—Poques coses em plaurien més que aquesta.
—Arenys de Mar és un pal de paller del vostre bloc. N’expliqueu moltes històries.
—D’Arenys hi ha totes les històries que vulgueu. Des que faig d’advocat he descobert que el soldat que va clavar l’espasa a Jesús, era d’Arenys. També he descobert que Manuel Azaña, l’últim president de la república espanyola, també era d’Arenys. També vam decapitar el rei Carles IV a la plaça de l’ajuntament i també tenim històries dels indians que van anar a Cuba. També tenim en Partagas, que es va inventar els puros Partagas i la ràdio. La gent d’Arenys es queda parada de saber que tenim tantes històries. Però en realitat són historietes. Arenys és un poble jove i, com tot poble jove, té poca història. La història de veritat la tenen els pobles que van nèixer el segle VIII o X. A més, aquí hi va venir l’Espriu i tot això ens ho va poetitzar i mitificar.
—El Montseny és un altre indret farcit de llegendes.
—Durant una època, cada diumenge anava al Montseny amb una colla de gent per a buscar indrets. Igual que Arenys és procliu a moltes històries locals, el Montseny es procliu a moltes llegendes. No hi ha res més bonic que explicar una llegenda al lloc on passa. Explicar la llegenda del dimoni al pou del dimoni és de les coses més frapants que es poden fer. Les llegendes del Montseny no només les explico, sinó que també les col·loco a un lloc, allà on ha passat.
—Teniu por que la gran quantitat de rondalles que hi ha es vagin diluint i perdent?
—Sí. Es perdran. Espero que els que ens hi dediquem, ho anem documentant. Ha estat un goig i una sort poder participar a VilaWeb perquè hi puc penjar les rondalles explicades literàriament i també en veu perquè no es perdi. A mi em fa molt goig quan m’escriu un mestre i em demana permís per a fer servir la rondalla a les seves classes. Quan em passa això, salto d’alegria. Si no, es va perdent el vocabulari i el llenguatge.
—En poseu un exemple?
—Fa poc em vaig trobar que explicava una rondalla sobre frares a nens petits. I els nens, que eren de ciutat, em van preguntar què era un frare. Jo els vaig dir que era semblant a un capellà. També em van preguntar què era un capellà. Els vaig dir que és qui diu missa. I em van preguntar què volia dir ‘missa’… No els ho vaig saber explicar. Sort que la professora era de ciutat i va dir: ‘és el “cura”’. Llavors sí que alguns sabien què era un ‘cura’. Em fa molta angúnia això i, des d’aquí, crido als que es dediquen a explicar contes que si us plau, no els expliquin com una cosa més, sinó que els treballin abans.
—Les rondalles cal que siguin transmeses oralment?
—Sí, és molt important. L’oralitat també l’anem perdent. Si parem l’orella, el llenguatge que fem servir els maldestres catalans és el lèxic i vocabulari que ens transmet TV3. Fem servir unes dues-centes paraules. És clar, TV3 no dirà mai ‘És va organitzar una batzàrria…!’ Algú ha de transmetre aquest nom i ha d’explicar que no és un nom català, sinó que vol dir assemblea amb basc i que com que les assemblees acostumen a acabar malament, es va adoptar aquest nom com a sinònim d’embolic.
Quan explico una rondalla, sempre hi col·loco una o dues paraules d’ús no comú. Si haig de dir: ‘Es va organitzar un merder…’, no ho dic així. Merder no vol dir res. Aleshores dic: ‘Es va organitzar un desori, una gatzara, un desgavell, un embolic…!’. Els nens saben què vol dir embolic i, per tant, ja tenen tres paraules més que volen dir el mateix que embolic.
—A més del llenguatge, què més ens ensenyen les llegendes i rondalles?
—Allà on vaig, busco llegendes i rondalles i puc dir que les que són catalanes, sempre tenen un sentit positiu de l’existència. Si hi ha algú que fa una malifeta, al final surt com el dolent. Com el dimoni gros dels pastorets. Tot té un missatge en positiu. Fins i tot les eròtiques aporten un sentit lúdic de l’existència. En canvi, no llegeixis cap llegenda canària perquè són d’odi, venjança i mals averanys. Si es transmeten les rondalles als nens, els pot anar quedant un pòsit positiu, que no dic cristià.
—Com succeeix que un advocat s’aficioni a explicar rondalles?
—Tota la vida he estat aficionat a xerrar i a explicar coses. M’agrada molt. Ja se sap que els advocats xerrem pels descosits. Un dia, casualment vaig tenir l’oportunitat d’anar a buscar la nostra espasa, l’Excalibur catalana. És l’espasa de Sant Martí, l’espasa de Vilardell, que ens la guarden a París. Algun dia l’haurem d’anar a buscar. És una espasa amb una llegenda molt bonica i potent. Vaig tenir l’oportunitat d’anar-la a veure. Com que sóc advocat de l’ajuntament de Sant Celoni, vam escriure al museu de les armes de París, que em van rebre prou bé -tot i ser francesos- i vaig tenir al davant una espasa que és part de la nostra història. Encara és allà, exposada, però s’estan fent gestions i un dia segurament la tindrem.
Després d’això, qui era director de Ràdio Arenys, Oriol Ferran, em va dir que anés a explicar la història de l’espasa a la ràdio. D’això en fa 12 anys. Encabat de fer-ho, em va dir que hi tornés, a explicar més històries.
—I ara hi aneu cada setmana.
—Sí, i ja que em posava a fer deures, em vaig posar les condicions dels deures: per un costat, ser curós amb el llengautge introduir paraules d’ús no comú. L’altra tasca que em vaig imposar va ser explicar-les com ho feien els nostres avis: mig en mímica i mig en paraules. A partir d’aquí, se’m van obrir força portes i no només explico rondalles a la canalla, sinó que també vaig a fer conferències universitàries sobre passatges de la nostra història, com ara explicar la vida de Salvat-Papasseit, la de Mossèn Cinto Verdaguer, la d’en Serrallonga, etc. Jo sóc un enamorat del personatge d’en Serrallonga i de la dona, sobretot. De fet, el bandoler es diu Serrallonga per la seva dona
—De fet, en Serrallonga dóna nom al vostre bloc.
—Com que m’apassiona, l’he anat estudiant i trobant documents que altre gent potser no té. Una de les coses importants que em vaig trobar va ser sobre la Margarida, la seva dona. No pas la Joana, que era la seva última amant. La Margarida era una dona impactant. Era l’hereva del mas Serrallonga. A en Serrallonga n’hi deien Joan de Serrallonga i aquest ‘de’, no era pas de noblesa, sinó que era de pertinença a can Serrallonga. A en Serrallonga el van condemnar a mort i a solar els seus camps (solar els camps vol dir salar-los i evitar que fructifiquin durant deu anys). Però els camps eren de la dona! Ho van solar igualment. Després, la dona ho va aconseguir reconstruir. Margarida es va morir al cap de divuit anys i he tingut el goig de poder llegir-ne el testament. Al cap d’aquests divuit anys deixa totes les finquies reconstruides i endreçades i recomana a l’hereu que digui missa per a la seva ànima i pagui alguns deutes. Això és una dona!
—Si hi ha documents, és més història que llegenda.
—En Serrallonga només en té una, de llegenda. Però arran de la història d’aquest testament i també a partir d’altres testaments he anat confegint algunes conferències en aules universitàries de gent gran per explicar com el nostre esdevenir col·lectiu ha propiciat que les herències catalanes no tinguin res a veure amb les castellanes. Em dol que aquests polítics que expliquen tantes històries pels mitjans no es fixin mai que a Catalunya no tenim res a veure amb Castella perquè a aquí hem tingut sempre la masia i a Castella han tingut les ‘herencias igualitarias’. Això ha fet que no hi hagi hagut un pal de paller igual. Els catalanes tenim llocs amb què ens identifiquem. Ells no els tenen. Només tenen els ‘hidalgos’. Aquí tenim hereus, fadristerns, cabalers, etc. Tot això és molt ric.
—A quin apunt del bloc li teniu més estima?
—A mi tots em plau de fer-los i que la gent els llegeixi. Espigolant una mica dins del bloc, també he explicat passatges de la meva vida particular, que no ha estat una vida planera, i quan vaig que aquests apunts tambe tenen lectures, em fa cert goig.
—Per què no ha estat una vida planera?
—Amb 24 només feia que anar al bosc a tallar arbres. Amb 25 vaig aconseguir el certificat d’estudis primaris i l’accés a la universitat. Vaig fer-me advocat als 31 anys. Així, les històries meves particular no són d’advocat, sinó de vida intensa i amb goig viscuda.
—Parlem del vostre vessant d’advocat. En els darrers anys s’han inclós canvis al dret civil català. Creieu que són positius?
—Sí. Haig de trencar una llança a favor del parlament perquè ha fet molt bona feina. L’ha esporgat, l’ha posat al dia, l’ha fet un dret vigent i, per tant, en teoria és un dret molt valuós i no l’hem perdut, sinó que l’anem mantenint. Ara, em sap greu que hagin desaparegut algunes figures.
—Com ara quines?
—Sobre les parets mitgeres, per exemple. Entre les cases que són de costat, hi ha les parets mitgeres. Són les parets que aguanten les bigues de les dues cases que són de costat. Al nou codi civil se li va ocòrrer de dir que de les parets mitgeres, mitja era d’una casa i mitja de l’altra. Això és una bestiesa. La paret mitgera té un doble ample perquè la biga, si no la poses assentada a tota la paret i tocant el veí, cau. Per això, el dret català antic diu que les parets mitgeres nostres són totes senceres d’una casa i de l’altra.
No fa gaire vaig portar un judici i l’altre advocat, que s’havia llegit el nou dret civil català, li va dir a la jutge que la llei diu que la paret mitgera és mitja d’un i mitja de l’altra. Però vaig guanyar el plet, perquè segons l’antic dret civil, la paret mitjera és de tots dos propietaris. Cal respectar el dret civil antic. A més, el dret civil català era consuetudinari, que vol dir que és semblant a la commonwealth. No hi ha havia lleis, sinó que s’anaven construint a mesura que sortien els problemes.
—Un dels endarreriments de la justícia a Catalunya és el poc ús del català.
—Al nostre despatx, tot surt en català menys si ha d’anar al Tribunal Suprem o al Tribunal Constitucional. Ara, els advocats que treballin en català es troben amb comptagotes i el mateix passa amb els jutges. N’hi ha molt pocs. Això fa una certa angúnia. Si no l’usem, no el posem al dia.
—Quina solució proposeu?
—Seria fàcil. Quan la gent va a buscar un advocat ho fa perquè té un cas que el vol guanyar. Hi ha qui pensa que com que els jutges són castellans, val la pena fer-ho així perquè els jutges ho entenguin. Això ha de marxar del cap de la gent. Potser sí que els jutges són castellans, però entenen el català i per tant, ho han de poder resoldre igualment. A mi no m’ha passat mai que un jutge no m’entengui.
—Som un país que tenim completa seguretat jusrídica? Si una persona vol venir a fer negocis a Catalunya, per exemple, pot fer-ho tranquil·lament?
—M’agradaria que tots els països tinguéssin la seguretat jurídica que tenim nosaltres. És absoluta. El cos jurídic català potser no té dret penal, però és perquè se l’ha reservat l’estat. Si mai el necessitem, el podrem fer en poc temps.
—Em els primers mesos d’un nou estat n’hi pot haver d’inseguretat jurídica?
—Em sembla que patim més durant el temps abans que no tinguem un nou estat. A Catalunya hi ha molt bons juristes, gent amb molta profunditat intel·lectual, amb molta capacitat d’entendre el país. No és d’ara. A Catalunya l’han salvat els pagesos i els notaris.
—Per què?
—El pagès és el que coneix la terra i el notari el qui coneix el dret. Si haguéssin anat a la contra, el pagès hagués fet barbaritats i el notari també. El notari català escoltava el pagès i van constituir l’herència i l’hereu. Potser és injust des del punt de vista personal, però des del punt de vista social, això ens ha salvat el país. El pagès anava a fer testament i el notari li deia que la masia havia d’anar per l’hereu. I això no s’ha anat fent amb lleis, sinó amb escriptures. Això ho tornarem a fer.
—Voldríeu ser jutge en un nou estat català?
—Poques coses em plaurien més que aquesta.
—Què significa per a vós VilaWeb?
—Jugo a casa. Tinc una amistat profunda amb la gent que el configura. Però deixant de banda això, penso que avui en dia VilaWeb és imprescindible. Si no tinguéssim VilaWeb hauriem de tirar d’altres mitjans que sí que tenen bona voluntat, però l’espai que cobreix VilaWeb no el trobo enlloc més. No només el diari, també els blocs. La diversitat de maneres de pensar que abasten els blocs és un gran encert.
