16.01.2015 - 12:53
A nivell físic, cada vegada som més conscients de l’evidència científica que demostra que el fet que els nens facin exercici i que ho facin de forma regular i correcta és una ‘vacuna’ per evitar possibles malalties, com l’obesitat o l’osteoporosi. És un aliat per al correcte desenvolupament dels ossos i músculs, i per beneficiar-se d’un sistema cardiovascular fort. Preveu la diabetis, ajuda a coordinar moviments, afavoreix el creixement, la flexibilitat i l’equilibri, i estimula la higiene i la salut. A més a més, fomenta un somni i un repòs adequats, allibera de l’organisme substàncies tòxiques com les generades per l’estrès, i estimula la proliferació d’endorfines que generen sensació de benestar i vitalitat.
A nivell psicològic, la pràctica d’exercici físic fomenta i reforça l’autoestima com més es practica, millora la confiança en un mateix i ensenya a confiar en els altres. Permet que el nen entreni les seves habilitats socials cada cop que es relaciona amb el grup esportiu, cosa que n’afavoreix la integració, l’empatia amb els companys quan es guanya i es comparteixen triomfs, i el domini de la frustració quan es perd o no s’aconsegueix l’objectiu que un s’havia proposat. L’exercici físic també és un catalitzador de l’energia: ensenya a organitzar el temps i a ser més productius, i contraresta les excessives hores de sofà, televisió i videoconsoles. També allunya els nens i nenes d’hàbits nocius com el tabac, l’alcohol o altres drogues.
A nivell educatiu, l’esport és una font de transmissió de valors que s’aplicaran tant a l’esport com a la vida. Entrenadors i tècnics formats, així com pares compromesos, poden tenir un paper molt positiu que formarà el nen per a la seva futura vida personal, social i laboral. L’esport li ensenya a treballar en equip i a mostrar respecte als companys, a l’entrenador, als rivals, al públic, als àrbitres i a les normes i regles de l’entitat i del propi esport. Amb ell també aprendrà a tolerar els errors dels companys, a pensar en els altres, a ser generós, a fixar-se fites, a liderar, a responsabilitzar-se de les pròpies accions, a sentir i gestionar les emocions, a comprometre’s, i a desenvolupar la cultura de l’esforç. I tots aquests valors apresos al terreny de joc podran traslladar-los a l’escola, a l’estudi, als amics i a la família.
¡Si ens en pot oferir, de coses, l’esport, si li ho permetem! Per això, com a pares, heu de fomentar-lo i no abusar del càstig evitant-ne la pràctica com a mètode perquè facin algunes de les seves altres obligacions.
Però, quin esport escolliríeu per als vostres fills? Segurament, quan arribi el moment d’aquesta decisió, pensareu en molts factors: des de l’esport que vau practicar quan éreu petits fins als vostres gustos actuals, passant per les modes, o els esports que practiquen els fills dels vostres amics. També pot ser que tingueu en compte factors com l’oferta d’activitats de l’escola i els horaris, les quotes, o les característiques dels vostres fills, bé perquè se’ls veu destres per a algun esport en concret, bé perquè voleu que l’esport pugui contribuir al desenvolupament d’aspectes, tant físics com psicològics, que els manquen. Fins i tot podrien influir-vos les decisions dels vostres propis fills, que moltes vegades es veuran condicionades perquè els seus amics fan un determinat esport. La clau, doncs, és reflexionar tenint com a prioritat el vostre fill; en ocasions temes relacionats amb l’esquena, l’obesitat precoç, el dèficit d’atenció o la timidesa preocupen de manera especial i condicionen l’elecció.
El fet que un esport sigui individual o col·lectiu afavoreix l’aprenentatge d’uns valors o uns altres, i de certes característiques físiques o psicològiques. Independentment d’això, el propi entrenador pot fomentar la pràctica d’aquells que consideri més adequats a les necessitats del nen.
Esports com la gimnàstica rítmica, l’atletisme, el judo, el karate, el taekwondo, l’esquí, la natació, el surt, el ciclisme, el tir amb arc, l’equitació, l’esgrima, el bàdminton, el tennis, el pàdel, el patinatge, o el golf, que en principi es practiquen de forma individual, potencien en un major grau la responsabilitat dels nens i nenes. El percentatge de l’esforç destinat a complir els objectius marcats depèn d’un mateix. D’aquesta manera, l’autoestima del nen es veurà reforçada cada vegada que aconsegueixi el seu objectiu, i aprendrà quines habilitats i valors són els responsables del seu gaudi, afavorint, així, la seva confiança i seguretat. A més a més, enfortirà el sentiment de capacitat davant altres situacions i desenvoluparà el valor de la superació, exemplificat en alguns casos de forma simbòlica, com succeeix amb el color dels cinturons de judo. Aprendrà a competir contra si mateix sense tenir opcions i a responsabilitzar-se dels seus èxits i fracassos sense que cap company hi ajudi o hi resti en la seva execució. L’esport individual l’ajudarà a connectar més ràpidament amb si mateix, amb les seves emocions i amb els seus pensaments.
D’altra banda, els esports col·lectius com el bàsquet, el futbol, l’handbol, l’hoquei, el voleibol, el rugbi, o el futbol sala faciliten la socialització i les noves amistats, fomenten l’autocontrol, el respecte als companys i el treball en equip durant les competicions. Amb ells els nens aprenen a col·laborar perquè tots depenguin de tots, cosa que fomenta el compromís i la responsabilitat. Aprendre a treballar en equip és una activitat interessant de cara al futur. A les empreses, màsters i últimament també a la universitat, cada vegada més es demana als treballadors i alumnes que treballin en equip i amb sinergia, però és molt difícil canviar el xip quan un ve de la tradició individualista en la qual es forma en escoles i famílies, on es poden escoltar frases com “tu mira per tu que ningú no ho farà si no ho fas tu”, “tu estudia i deixa de comparar-te i ajudar els altres” o “tant que et costa cada matí llevar-te per tenir els apunts ordenats i la penques de la teva amiga te’ls demana quan ella no va a classe”. Comentaris com aquests fomenten que cadascú miri per un mateix enlloc de fer-ho pel bé del grup o la generositat. El nen que ha après a esperar el seu torn, a ser suplent i a ser generós donant una assistència de gol en comptes de xutar a porta, sap el que és treballar en equip.
Els nens, abans que res, han de divertir-se amb el seu esport, i els primers anys cal fomentar-los l’activitat multiesportiva, que provin i practiquin tants esports i activitats com vulguin, essent responsables, això sí, amb les opcions que escullin. No es pot canviar d’esport i de club cada setmana: el nen ha d’aprendre que, quan adquireix un compromís, ha de ser conseqüent.
Els nens són actius per naturalesa, i els beneficia estimular l’activitat física des d’edats primerenques amb activitats com saltar, córrer, aplaudir, ajupir-se, i moltes altres relacionades amb la flexibilitat, la coordinació, la destresa i l’equilibri. Divertir-se mentre es mouen és l’inici d’un exercici físic que derivarà en una pràctica esportiva amb regles i competicions a partir dels sis anys.
Per últim, cal assenyalar que si l’esport és practicat de manera conjunta entre nens i nenes, es fomenta la igualtat perquè s’eviten conductes que promoguin la diferenciació entre uns i altres i ajuda a eradicar patrons masclistes.
Així doncs, educar en la pràctica de la vida esportiva comença a la infància, tot i que hi ha un altre aspecte molt important en la seva pràctica que no hem d’oblidar: els pares no només heu d’acompanyar els vostres fills perquè facin esport sinó que també heu de practicar activitats físiques o esportives amb ells. D’aquesta manera, a més a més de fixar l’hàbit, experimentaran emocions i sensacions úniques i compartides en família, creant nous vincles que, sens dubte, els ajudaran a ser uns nens més sans.
