La doble cara de l’emprenedoria

“No busquis feina, inventa-te-la”. “Crea la teva marca personal”. “L’èxit és qüestió d’actitud”. Estem acostumats a trobar missatges com aquests per tot arreu: llibres, articles, programes de ràdio i televisió… Tots ells defensen els avantatges de l’esperit emprenedor i del pensament positiu, animant-nos a mirar la vida amb optimisme. I tot i que en trobem referits a àmbits com el de les relacions personals o el benestar psicològic, la majoria van enfocats cap a un de concret: el món laboral.

En aquest camp, en què l’elevat nivell d’atur converteix la feina en una de les principals preocupacions de l’opinió pública, ja fa anys que ha aparegut un concepte que s’ha convertit en una paraula habitual en boca de polítics i mitjans de comunicació: l’emprenedoria. Els emprenedors han estat presentats com a ‘generadors de llocs de treball‘ o la ‘solució definitiva‘ en temps en què falta feina, fins a formar part dels perfils d’èxit en l’imaginari col·lectiu. Però més enllà d’aquests missatges, què significa el propi concepte d’emprenedoria? D’on ve? Quines conseqüències i límits pot tenir?

Què significa el concepte d’emprenedoria?

Per a Josep Maria Blanch, catedràtic de Psicologia Social Aplicada a la Universitat Autònoma, cal distingir entre l’emprenedoria “com a actitud davant la vida i com a ideologia“. Segons ell l’emprenedoria com a actitud vital consistiria en “tenir iniciativa, creativitat i enfrontament actiu davant les coses” i en aquest sentit seria “quelcom sa, desitjable”. En canvi, entesa com a ideologia utilitzaria aquest discurs per “responsabilitzar l’individu d’unes circumstàncies laborals de les quals n’és una víctima però no el culpable” i s’emmarcaria en el “context de l’hegemonia del neoliberalisme“.

L’emprenedor i creador de l’empresa informàtica ‘eyeOS’, Pau Garcia-Milà, proposa una dicotomia semblant. “A mi m’agrada distingir entre el concepte teòric i la realitat” afirma. “En el camp teòric crec que està sobreutilitzat i això em preocupa: s’ha venut com una sortida a la crisi. Però per mi ser emprenedor és una professió com qualsevol altra“. Garcia-Milà també posa èmfasi en què l’emprenedoria ha de ser bàsicament conseqüència d’una certa activitat: “Hi ha gent que no té cap empresa i diu que és emprenedora. Això no té sentit”, sentencia.

D’on surt l’emprenedoria i per què se’n parla tant?

D’altra banda, un dels aspectes interessants a analitzar són les circumstàncies en què sorgeix el concepte i pren la rellevància que té avui. El filòsof Santiago López-Petit emmarca l’ús mediàtic de l’emprenedoria “en diverses transformacions històrico-socials: la crisi del moviment obrer i la seva desarticulació política, les noves formes de capitalisme i un pensament liberal-conservador pel qual mercat i vida són el mateix”.

En aquesta mateixa línia Blanch assenyala la caiguda del Mur de Berlin com a punt d’inflexió de “la transició entre keynesianisme i neoliberalisme”, exemplificada en la perspectiva dels dos informes globals del Banc Mundial sobre la pobresa, “un dels 90 (‘Poverty‘) i l’altre dels 2000 (‘Attacking Poverty‘)”.

Però al marge d’aquestes, trobem altres explicacions del discurs emprenedor. Garcia-Milà veu clar que darrere del seu ascens hi ha la voluntat de canviar la imatge de l’empresari: “Vivim en un país en què sol ser el dolent, algú que vol acomiadar a gent per fer-se ric. Ara s’ha fet tanta pressió que ha passat a convertir-se en la salvació, malgrat que quan es crea una empresa l’ordinari és que fracassi i l’extraordinari que tiri endavant“.

Quines conseqüències pot tenir el discurs emprenedor?

En un nivell més pràctic, Blanch adverteix de les conseqüències d’aquest discurs sobre la població: “En un país amb dos milions d’aturats, una persona sense feina s’ha d’aixecar i dir ‘sóc un empresari de mi mateix, «Jo S.A.», i m’he de vendre com a professional’. Al vespre fa balanç, i si no ha trobat feina és culpa seva! Això podria tenir una certa lògica en un context amb oportunitats estructurals per tothom, però quan no n’hi ha…”.

López-Petit ressalta a la vegada les repercussions que pugui tenir el ‘jo marca‘ quan diu que “és gairebé una figura patètica: es creu amo de la seva vida i realment la perd perquè contínuament s’ha d’estar mobilitzant. Té el currículum enganxat al cul! En el fons és una mica un ‘tu surt sol del forat’ que ja ningú t’ajudarà”.

Però els riscos que comporta el discurs emprenedor no es troben només en el benestar mental de la gent, sinó també en el material. Garcia-Milà alerta del perill que suposa per exemple recomanar l’emprenedoria a algú que no té feina: “Si a aquesta persona li’n depèn la hipoteca o la família, s’està oblidant que en els inicis d’una empresa, sempre tindrà pèrdues. Quan no es pot assumir això s’ha de vendre alguna cosa que no s’ha creat, i això és vendre kleenex en un semàfor”.

Aquesta responsabilització per trobar feina s’ha traspassat alhora a les mateixes pràctiques laborals: “El ritme de treball s’ha multiplicat i tots pensem que és natural. Si acabes cremat, ‘burned out’, és que no gestiones bé el teu temps” planteja Blanch. Cal tenir en compte que “en països orientals ja s’ha legislat i reconegut el ‘Karōshi‘ o mort per excés de feina”.

Quins són els límits de l’emprenedoria?

Més enllà de la seva presència mediàtica, en els últims anys hi ha hagut esforços institucionals per fomentar la pràctica emprenedora, com ara la ‘Llei de Suport als Emprenedors‘, del setembre del 2013. Aquesta regulació defineix com una de les causes principals de la falta d’oportunitats laborals “l’absència d’una major iniciativa emprenedora entre els més joves”, i recomana com a solució “un canvi de mentalitat en què la societat valori més l’activitat emprenedora i la presa de riscos”. Però tot i que el diagnòstic governamental apunti cap a una solució única, la pràctica il·lustra les seves limitacions.

Roger R. va provar l’any 2012 d’obrir una empresa d’informàtica, dedicada a crear aplicacions web i per a dispositius mòbils. Tot i els seus esforços i que l’aplicació era completament operativa es va veure obligat a tancar l’empresa al cap d’uns mesos ja que no va aconseguir que fos rendible: “Vam fer projectes per a tercers per a anar alimentant-la però finalment vam decidir plegar abans que anés a pitjor”.

En Roger destaca que el principal impediment amb què es va trobar va ser a l’hora de donar-se a conèixer i poder recaptar finançament. “Et trobes amb una espècie de barrera. Una petita empresa no te l’herència de coneixement suficient com perquè s’aposti per ella. Per més atractiva que sigui la idea costa molt generar prou confiança com perquè un inversor hi posi diners”.

Garcia-Milà coincideix amb en Roger a l’hora de denunciar els problemes amb què qualsevol persona es troba a l’hora de crear una empresa i hi afegeix els que tenen a veure amb els tràmits. “Han passat nou anys des que em dedico a treballar per a crear empreses a internet i a l’hora de la veritat els problemes segueixen sent els mateixos, malgrat que en aquest període hi hagi hagut una nova llei d’emprenedoria”.

Per il·lustrar les traves burocràtiques per crear una empresa a l’Estat espanyol, explica a tall d’anècdota que quan va crear la seva última empresa el 2014, ho va fer alhora aquí i al Regne Unit: “Allà en 48 hores ja tenia el NIF amb el que podia operar al mateix moment. En canvi aquí al cap de dos setmanes encara no el tenia”.

Tot i els matisos que puguin tenir conceptes com l’actitud emprenedora o la innovació, el que està clar és que “no tothom està igualment equipat per a fer front al mercat de treball, de la mateixa manera que no tothom pot córrer una marató”. En aquest sentit Blanch defensa que “cal combinar el discurs emprenedor amb les variables estructurals que permetin que la gent trobi feina. D’aquesta manera, si s’analitza el nostre moment actual, l’emprenedoria hauria de quedar en segon terme“.