Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  08.01.2015  13:33

Autor/s: Pepa Úbeda

Enric Tàrrega: “València és més important del que la gent pensa”

Enric Tàrrega i Andrés (València, 1936) va estudiar Magisteri, ha treballat en els àmbits comercial i editorial, fou un dels fundadors de CCOO i ha format part de diversos partits nacionalistes.

Men?ame
 

Quina llengua parlava la València republicana?
A casa, el valencià. Al carrer, el castellà. La història dels valencians és molt complexa: hi ha massa estudis de pamflets i pocs sobre la nostra composició sociològica. Ja els ho deia a l’economista Antoni Castells i a Joan Fuster. En el 36 a banda de passar de dos milions a més de cinc milions d’habitants, els bombardeigs i les riuades “expulsaren” de València els valencianoparlants, que s’establiren als pobles del voltant, i la burgesia ha canviat de barri, però no ideològicament ni lingüística.
 
Per què no vas fer de mestre?
Perquè em necessitaven al negoci familiar de vins, on em guanyava bé la vida, i em deixava temps per a la política, que sempre m’ha apassionat.
 
Com venint de la petita burgesia, fundeu el Front Marxista Valencià?
Perquè era una burgesia molt “petita” i perquè mon pare –que era un republicà cultíssim– m’educà en els valors de la República. En 1951, vaig entrar en Lo Rat Penat, on també hi havia republicans, perquè el seu president, González Martí, a qui admirava moltíssim, acollia tothom. Vaig estar en la directiva 17 anys. Allí vaig coincidir amb Carles Salvador, Enric Valor, Soler i Godes, Nicolau Primitiu i Albert Thous, nét de Maximilià Thous, creador de l’Himne i de Taula Valenciana i República Valenciana. A Lo Rat Penat venien tots els que eixien de la presó: gent jove, nacionalista i d’esquerres; i també alguns mestres de molta categoria que ens parlaven de la història dels valencians i que tenien molt bones biblioteques on anàvem a llegir.
 
Com entrares en el món editorial?
A Xàtiva, vaig conèixer Joan Ballester Canals, que portava la Llibreria Pública al carrer Consell de Cent, 281 i que havia creat “Entre tots ho farem tot” i, per ell, a l’editor de Nova Col·lecció de Lletres, Santiago Albertí. Viatjàvem a Barcelona a comprar llibres en català i els veníem els dies festius a la Plaça Rodona de València.  Els diners que trèiem els destinàvem a les activitats polítiques.
 
Tu ets força conegut a València...
Sí, gràcies a Lo Rat Penat i a la parada de la Plaça Rodona. Hi vaig conèixer Xavier Casp, que portava l’Editorial Torre, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner i Dàvila, un gran anarquista que tenia la llibreria al Passatge de la Sang. I després, el grup universitari de la tertúlia de Joan Fuster que es reunia a la Cafeteria San Patricio. Hi anava també Bauset. I encara en vaig conèixer més quan reproduírem el Penó de la Conquesta i començàrem a passejar-lo per les comarques valencianes.
 
T’has interessat pel teatre...
Sempre m’ha agradat i n’he fet molt. Creàrem el Teatre-Estudi de Lo Rat Penat i muntàrem els Misteris del Corpus a la Plaça de la Mare de Déu. Fèiem de tot per tal de traure diners i representar obres. Estrenàrem a l’estudi de Ximo Michavila Els condemnats de Porcel, que va tenir un èxit immens, però el prohibiren; també obretes de Martí Domínguez i Burguera i traduccions al català. Vaig ser dues vegades secretari del Premi de Teatre Ciutat de València, muntat per la Llibreria Prometeo però pagat per l’ajuntament.
 
I els Aplecs?
En sóc el fundador. El primer va ser a Llíria en 1960; després, vindrien els d’Alcoi, Castelló i Bocairent, on la guàrdia civil tancà el poble perquè no poguérem entrar-hi. El férem sota el pont. En el 64 muntàrem la Marxa al Puig. L’èxit fou tan gran que, a partir del 65, tots els Aplecs es fan al Puig.
 
Tu creus que el nacionalisme dels seixanta i setanta era més fort que l’actual?
No. Ací, quan acaba la guerra, la vida fou molt miserable fins als seixanta: són afusellades vora quinze mil persones, cent mil passen per camps de concentració, un munt emigren i es passa molta fam. En aqueixes circumstàncies el nacionalisme no hi tenia pes. Hui hi ha alguna cosa gràcies a l’escola i a uns pocs diputats i regidors...

Segueix llegint

Men?ame